Resposta

Responc els comentaris que m'han enviat el Miquel Casellles i el Sergi Verge perquè no puc respondre a "comentaris" per algun problema tècnic que desconec.
Resposta:


Però hi ha un mal Miquel: I és que tothom calla i, sovint, el poble juga el paper del caragirat.
El poder, malgrat tanta fatxenderia llibertària, encara fa quadrar el veïnat.
Als qui diem les coses pel seu nom o opinem amb sense embuts ni servilismes, ens diuen que som beneïts i, si rebem, a sobre, encara se'ns n'enfoten. La majoria manipulada, mai té raó per més que els "demócrates" de via estreta ho prediquin als setze vents.
Sergi, no cal comentar res més...totalment d'acord. Tu creus que a Calafell hi ha algú més que ens doni la raó?
Salut!J. Mèlich

Fil directe...

El bon pastor

Abans d’entrar en matèria, vull repetir una vegada més el meu rebuig al sistema que s’empra per nominar directors de Calafell ràdio.
No conec els reglaments que hi ha sobre el tema. Però em fa tot l’efecte que el director de l’emissora és sempre del color polític dels qui governen. I, a més, imposat a dit. Amb tots els trasbalsos polítics de Calafell, en els darrers anys, hi ha hagut un ball incessant de directors i directores.
M’agradaria que algú, sigui del govern, sigui de l’oposició, m’expliqués aquest fenomen. Suposo que, com a ciutadà, en tinc algun dret. Sempre he estat contrari als endolls polítics i, especialment, si els endollats venen de “fora vila”, com deien els nostres avantpassats. ¿No hi ha gent a Calafell, ben preparada per endegar les nostres institucions?Per què hem de fer favors als partits forans, col·locant gent que, en moltes ocasions, necessiten el GPS per arribar a Calafell?
I que consti que generalitzo. La malaltia és comuna en tots els partits. Però, no cal predicar; el poble ho accepta, doncs endavant.
"Está el alcalde?...Que se ponga"

Avui vull comentar que hi ha un programa de Calafell ràdio, que ha tornat: Es tracta del “Fil directe amb l’alcalde”.
Mai m’ha agradat, i no perquè estigui mal conduit sinó perquè és un programa enganyós, encara que a simple vista vagi embalat amb paper democràtic, i que ens el venguin com un programa obert i necessari. És que ja no m’agrada el nom. No hi escau la darrera paraula: Alcalde. Denota un protagonisme excessiu, una mostra de personalisme vertical, monolític, imposat. “Aquí mano jo, jo sóc l’alcalde, no ho oblideu; em pixo al voltant del micro i marco territori”.
A l’alcalde se li fan preguntes o se li fan arribar denúncies i no masses crítiques, perquè la gent té por... Ell ho sap tot i té solucions per a tot. És l’amo i senyor del poble.
Si no estic mal informat, a Calafell hi ha 21 regidors que han de vetllar pel rumb del municipi. On són els 20 que no surten per les ones?
¿No valdria més que el programa dugués un nom més popular, menys personalista? Per exemple, “Fil directe amb l’Ajuntament” i que donés joc a totes les àrees del govern municipal, incloses les veus dels qui avui els toca ser a l’oposició. Els vilatans tindríem informacions des de diverses fonts. O és que només l’alcalde té coses per a dir ?
Ara tenim instal·lat el Sr. Batlle, cada setmana, al finestral de la ràdio, i ja ha començat la seva particular, campanya electoral. Els oients contents perquè poden parlar amb Déu que té totes les solucions als seus problemes.
I Déu content perquè serà present, al menys quatre anys, entre nosaltres. Com diu la Bíblia: “Ego sum pastor bonus” (Joan X, 15). I si se’m replica (potser és massa pretensió, ¿qui ha de fotre cas d’un pobre homenet del carrer?) que hi ha espais polítics a la ràdio i que l’emissora és oberta a tothom, els respondré que això és pixar fora del test. No té res a veure una cosa amb l’altra. En el programa que comento hi ha un sol protagonista i a mi, personalment, em fa pudor electoral, com tants altres tripijocs polítics .
És molt fàcil respondre, amb veu d’anyell, als problemes del poble. Jo, abans d’escoltar el Sr. Alcalde, ja sé el què ha de respondre, com si sentís al Laporta, amb els problemes del Barça. Bones paraules, bons propósits i fum, fum, fum...
El meu lloro eclèctic, em recorda que tots els alcaldes diuen sempre SÍ, i que aquest programa no té cap utilitat, només el fruit personal del propi batlle.
Alguns calafellencs li donaran la raó al meu lloro: A Calafell , ja fa uns quants anys, hi havia un batlle al qui anomenàvem“L’alcalde del sí”. Sí a tot. Donar sempre la raó al veí, és la millor manera de fer-lo callar.

Josep Mèlich,

Publicat al Diari del Baix Penedès del 20 de juny del 2008

Imatge baixada de a: llavaneresconfidencial.blogspot.com/

Nova era

M’agrada utilitzar la TV com tots els avenços tecnològics, quan a mi m’interessa. Ho he dit en altres ocasions: "Si aquests avenços els utilitzes tu, pots aprofitar tots els seus avantatges. Si deixes que t’utilitzin ells, el resultat pot ser molt negatiu".
No sóc un espectador habitual de la televisió. M’agrada veure el Barça i el Madrid (per si perd); només aquests dos equips, perquè no m’agrada el futbol, m’agrada la rivalitat, exclusivament. Em miro totes les tertúlies, polítiques o culturals, que puc, de tots els colors, algunes curses de motos o de F1, els TN i para de comptar.
Sóc un addicte a l’ordinador personal, especialment d’Internet. Tinc pàgina web, bloc personal i administro el bloc de La K-mama, el nostre grup de teatre. També estudio a l’UOC, que com sabeu, és la universitat oberta i treballa per Internet.
O sigui que les hores de lleure diàries me les passo davant del PC. Per circumstàncies familiars, no tinc gaires ocasions de sortir de casa i, quan ho faig, ho dedico al teatre.

En una de les meves entrades anteriors us vaig parlar de la Penedesfera, que és el domini que aglutina un gran nombre de “blogs” (també anomenats bitàcoles) del Penedès, tant els personals com els de col·lectius, institucions i , fins i tot, comercials. Cada dia podem entrar i saber coses del nostre municipi i del Penedès en general.

Arribats aquí és quan vull iniciar la meva reflexió d’avui.
En la tertúlia de Josep Cuní, que segueixo quasi diàriament, ha sortit un tema que té molta relació amb el que acabo d’exposar.
Els tertulians van estar tots d’acord en que la forma de fer política necessita una remodelació exhaustiva per no perdre el tren dels esdeveniments socioculturals que vivim actualment.
La informàtica i, concretament Internet, ha revolucionat el món de la comunicació per la seva immediatesa, la seva acceleració de les notícies, les crítiques i la interconnexió entre els mitjans de comunicació. I no tan sols pel què fa al camp professional. Tota la societat també s’ha equipat i, amb qüestió de pocs anys, ha poblat la xarxa de webs personals, on exposen les seves opinions, les noves del seu entorn, les crítiques i els seus suggeriments.
Un dels tertulians deia que, davant d’aquest allau informàtic, el polític, o millor dit, el governant, va de bòlit. Cada minut es veu “atacat” per opinions noves i ha d’anar renovant, sobre la marxa, les seves actituds, segons cap on bufen els vents de l’opinió del veïnat que, al cap i a la fi, és qui els vota. Un exemple palès el tenim amb la polseguera que s’ha aixecat amb el tema de l’aigua. El pobre F. Baltasar, cada vegada que sortia deia una cosa diferent, davant l'allau de preguntes, fotia una cara de rot que mai li havíem vist. I no era ell sol. No cal que us recordi les divagacions d’en Montilla i tota la patuleia de manaires, fins i tot els de l’oposició. Tots fotien la pota fins l’engonal en les seves aparicions al “ruedo” mediàtic. Es veien inundats (valgui la paraula) per tota mena de conceptes oposats, referents a les manifestacions i a les crítiques avassalladores que els “plovien” d’arreu.
Jo també estic d’acord que molta d’aquesta ambigüitat política és deguda al canvi galàctic que ha sofert la intercomunicació. Es pot dir que la infinita tela d’aranya d’Internet ha atrapat els governants i, com les mosques dins la xarxa, van movent-se com poden i molt aviat es trobaran immobilitzats. Avui, cada “blocaire” (mot que ja s’empra per anomenar tots els que ens movem per Internet), és un/a periodista, un/a comunicador , un/a crític. I això ha arribat al punt d’obligar els polítics i governants a editar els seus propis blocs, més com a defensa de cara als ciutadans, que per informar per ells mateixos.
L’era de llegir el diari, veure o escoltar les notícies, avui, per actuar demà, amb calma i amb temps per reunir-se i consultar, ha quedat obsoleta. Ara els nostres responsables han d’actuar sobre la marxa, sense repòs, sense temps ni d’anar al lavabo. D'aquí aquest "virus" de l'ambigüetat en les seves actuacions.
És per això que cal girar el mitjó de les velles fórmules de govern i adaptar-les, amb un nou motor que pugui seguir l'acceleració provocada per les noves tecnologies; com diem popularment, per a ballar el ball que toquen , encara que els faci mal el calçat.
No han adaptat els seus sous a les “necessitats” actuals? Aleshores, “espavil que ve el carril”, que deia la meva incombustible padrina.



Imatges extretes de http://www.directe.cat/ i http://www.adn.es/

Qui mana aquí?

Les lleis hi son. I cal fer-les complir. L’essència de governar és fer complir les lleis. Avui tenim aquesta estructura administrativa: Govern de l’Estat, Govern de la Generalitat, Consell comarcal, mentre no siguem Vegueria i, finalment, Govern Municipal. Potser perquè hi ha tants manaires, és perquè no ens aclarim. A Calafell, ens ha tocat pertànyer, al sector turístic. La nostra collita és la invasió de carn de platja. I totes aquestes administracions saben que les zones turístiques, temporalment, són formiguers de gent que requereix uns serveis. Res a veure amb la resta del territori. És pot il·lustrar en casos tant propers com l’Alt i el Baix Penedès que, en aquest tema, no tenen res en comú. Aquells que legislen han d’aplicar unes lleis per a cada sector. Banyista de Botero

Dia 1 de Maig. Aquest any amb un pont de 4 dies. Calafell rep un allau de visitants que envaeix la platja i els carrers. El caos ha estat servit. L’ajuntament va passar una nota als comerços indicant que s’havia de tancar. Una llei és una llei. Però a Calafell una llei és una carícia per als “guilandos”* . Tot un espectacle. Bars oberts, forns i pastisseries oberts, botigues de queviures tancades; cadascú va fer el què va voler. Total, una imatge ridícula del Calafell amb “marca turística” que volem presentar.
Si se sap que quan la resta del país fa festa, els municipis com el nostre han de treballar més que mai, per què aquestes ordres surrealistes i aquesta anarquia? S’ha de legislar, sí, però amb criteri. I si “els de dalt” ignoren les peculiaritats del litoral turístic, els ajuntaments “des de baix”, que coneixen de què va el tema, han d’imposar la seva autoritat, tenir el seu reglament i fer-lo complir. “O tots frares o tots capellans”, com deia la padrina.

J. Mèlich

* En alguns indrets guilando és refereix, figuradament, als collons.

Article publicat al 3 devuit (El pilar) 16/05/08

No hi ha ni un duro

Ni 0’03 €

No tenen remei, ja podem predicar. Els partits polítics estan ancorats en un sistema rovellat, antic i caspós de fer política i s’entossudeixen en seguir així.
No comprenen que a les urnes cada vegada hi va menys clientela. Potser ho volen així. Al cap i a la fi, amb el sistema electoral vigent, poden fer les seves bretolades pactistes sigui quina sigui l’abstenció.
M’explicaré: Tinc a les mans el pamflet que ara es titula CALAFELL i que com sempre (mani qui mani) no és altra cosa que un inventari de propaganda del govern de torn. Ara els socialistes, abans els de CIU, mostren les grans obres que es duen a terme al municipi amb gran despesa de fotografia de paper de qualitat i d’autocomplaença bavosa. Si els veïns ja les veiem i les “patim” les obres que es fan.
Però no és aquí on anava. Volia, simplement fer notar que, ja que es fa aquesta despesa desmesurada (tot i no tenir ni un duro), es podrien dedicar, als partits que són a l’Ajuntament, un espai més ampli per exposar les seves propostes.
Però no, només se’ls dóna una pàgina per a 5 partits que han d’imprimir amb lletra de prospecte, farmacèutic.
De què té por el poder? A sr destronat? No, home no. Que aquí no es menja a ningú, que els altres partits no us faran cap mal.
I per a fer retrucar timbals de circ, arribem a l’article del PSC.
Diuen que no hi ha ni un duro (5pts.+o- 0’03 €). I es queden tant tranquils. Diuen que van trobar la caixa buida i a més uns números vermells esparveradors. Quina barra.
La primera mesura que van endegar va ser ”actualitzar-se” els sous. (Pobrets). Com poden presentar aquestes galtes al veïnat sense que ningú els hi trenqui?

Membre de l'ajuntament al final de la Legislatura

Però la cabriola més espectacular, la podem llegir més avall: "Sense ni un duro (0’03€)", han tirat endavant tot un inventari d’obres i despeses que exposen amb orgull en el pamflet.
Sabeu com van afrontar aquesta paupèrrima situació de les arques calafellenques? Doncs “posant-hi imaginació”
N’estic segur, si llegeix aquest escrit algun gran empresari que passi una crisi forta, els fitxarà a tots, fins i tot als qui estan de baixa per depressió.
Senyors del PSC no podríeu estalviar-vos aquestes pamfletades demagògiques? O és que al veïnat ens heu pres per bajanets? Al darrera de l’escrit, només en llegir la primera frase, ja ensenyeu el llautó. Només escriviu per desacreditar els vostres oponents. Jo em pensava que no cauríeu en el mateix joc de l’oposició (CIU) que empra, seguint la tradició, les desqualificacions i els descrèdits per dir que , al menys “ fan alguna cosa”: Estar emprenyats.
Però com sou tots plegats reiets. No aneu bé. El que més greu em sap és que alguns de vosaltres, no fa massa em mereixieu un gran respecta que he anat arxivant al calaix de l’oblit.
Ja no parlo de l’ADMC perquè ja fa temps que ha deixat d’interessar-me aquest grup de saltimbanquis oportunistes.
Governeu, feu el que pugueu, però no ens preneu més el pel, uns i altres.

Alarma!

Una amiga em fa arribar aquest e-mail. Potser ja l'haureu rebut.Millor que sigui una falça alarma. Però mai hi ha prous precaucions amb aquesta mena de bèsties immundes.

Asunto: ES MOLT IMPORTANT.> ES MOLT IMPORTANT. L'HAN PASSAT DE LA DIRECCION GENERAL DE LA POLICIA, IDEL MINISTERIO DEL INTERIOR.

>> NO RECOLLIU CAP MÒBIL QUE TROBEU I LLEGIU AQUEST MISSATGE ATENTAMENT :> PER DETERMINADES CIUTATS ESPANYOLES, INCLOENT MADRID, BARCELONA IVALÈNCIA, S'ESTAN PREPARAN ATEMPTATS INDISCRIMINATS AMBELS DETONADORS ROBATS RECENTMENT A 'GRENOBLE' PER E.T.A.> EL 'MODUS OPERANDI' ES ACOMPANYAR-LOS D'UNS GRAMS DE DINAMITA E INSERTAREN ELS TELÈFONS MÒBILS, CLAUERS, ETC... QUEDESPRÈS S'ABANDONEN PELS CARRERS. TENEN POTÈNCIA SUFICIENT COM PER ARRANCARUNA MA.> ALERTEU AL MAJOR NÚMERO DE PERSONES QUE PUGUEU.>>

Postelectoral

No us hi capfiqueu

Vaig a fer la meva valoració personal i transferible dels resultats electoral del diumenge passat. M'ha agradat sempre, ficar cullerada.Serà una modesta gota en mig de la torrevisca que s’ha despenjat després del triomf del PSOE o, per dir-ho d’una forma més adient, de Zapatero.Parlant d’anar per casa, com sempre solc fer jo, he de dir que la cosa estava cantada.A Zapatero li ha regalat la presidència en Mariano Rajoy, o sigui, el PP. Aquest tsunami, en versió molt encertada d’algun candidat malferit (Llamazares, potser?), que ha sembrat el desastre polític arreu, no l’ha provocat ningú més que el PP.Mireu les dades. Zapatero ha guanyat gràcies a Catalunya. Sense els vots catalans, s’ho enduia Rajoy. L'equip Zapatero, ha aprofitat el pastís del PP, servit amb safata.Una de les eines clau que ha emprat el PSC-PSOE a casa nostra, es conclou en la consigna de la campanya: “Si tu no hi vas ells tornen”, emulant a Tarantino (Reservoir dogs). Aquest és l’eslògan que implanta definitivament el bipartidisme a Espanya. Si bé té connotacions nostàlgiques ( amb tuf de “A las barricadas”), pel què fa a contundència publicitària, es per treure’ns el barret.“O blanc o negre”“O el llop o la caputxeta”“O el ying o el yang”“O Zapatero o Rajoy”.“O el cel o l’Infern”Vaig comentar amb el meu lloro eclèctic el debat de TV3, amb les cinc forces polítiques de Catalunya. El meu lloro Met em va dir: “Has sentit la Chacón?No has vist com els ha acollonit amb el perill del “Llop”?Aquesta serà la clau, el desllorigador d’aquestes eleccions, no t’hi capfiquis més”Com sempre, vaig haver de donar la raó al lloro.El dia abans del debat, alguns mitjans de comunicació escrita, van assenyalar “En el debat de demà, tots contra la Chacón”. Però la Chacón i els seus, que no són tontos de quatre dies, que ho són de cent anys, portaven la lliçó apresa. Allí tots es van esplaiar contra el PSC-PSOE, com era d’esperar. Alliçonats pel PP: que si rodalies,amb la ministra “rota y torcia”,que si l’Estatut, que si l’AVE, que si el terrorisme, que si la balança fiscal, que si el català....Ella va defensar-se amb els tòpics de sempre però, al final, com diuen en tauromàquia, els va endinyar una estocada “en todo lo alto”. Els va passar l’eslògan pels morros.“Senyors, tot això que dieu està molt bé però, abans de res, hem d’evitar que el dia 10 ho hagueu d’explicar tot al Sr. Rajoy. Aleshores sí que ho teniu clar. Aquí no hi ha només que un dilema: Zapatero o Rajoy”.

"Que vé el llop!!" Però, el llop va sortir escaldat

I els catalans ho vam tenir clar: Malgrat l’AVE, el retall de l’estatut, els papers de Salamanca, la negativa de les balances fiscals, les mancances de la joventut, l’immigració, i tantes “coses mal fetes”, en Zapatero va arrasar i, amb la seva embranzida, va ventilar els mini- partits associats, com si fossin un munt de fullaraca: ERC va perdre cinc regidors (Puigcercós a la cuneta, crisi d’ERC) i en Llamazares, extremunciat (Només calia veure la cara de l’Herrera).Si Zapatero ha estat “el malo de la peli” en aquesta legislatura, imagineu-vos si hagués estat el “bueno”.I com he dit al principi, al veïnat ens feia molta por el PP, amb la seva política anticatalana, casposa i agressiva. Molta por.La única defensa era Zapatero “del mal el menos”. I ho van pagar els “petits”, encara que CIU, malgrat el seu diputat de més, tampoc ha quedat en una situació massa optimista, per molts coets que aviin.Això, i ja acabo, ens fa pensar (al meu lloro i a mi) que, quan torni la calma de la vida parlamentària, els partits derrotats, s’aniran refent. Segur que sí. Aquesta només haurà estat una crisi conjuntural, de circumstàncies. El que sí que ho té més magre, és el PP, perquè anava de guanyador. I en una final, el subcampió, ningú el recorda.

Abans d’anar-me’n, destacar una sorpresa que he patit al consultar els resultats a Calafell.

PSC........4844

PP...........2110

CIU........1799

Mare, mare, mare, mare.....

Josep Mèlich, Març 2008

Resultats de les eleccions

Resultats electorals 2008 al Cogrès dels Diputats.
L'Argentera (El meu poble nadiu)

PSC (PSC-PSOE)
38 ...................................37,25%
CIU
33....................................32,35%
ERC
17 ...................................16,67%
PP
4..................................... 3,92%
ICV-EUiA
3 ....................................2,94%
RC
2.....................................1,96%
AMD
1 ...................................0,98%
PACMA
1 ..................................0,98%

He descobert uns partits fantasmes que no havia vist mai. I menys en un racó de món com el meu poble.


Calafell

Un cop escrutat el 100% dels vots per al Congrés, els resultats a Calafell són els següents:
Vots emesos: 10.125 (64,85 %)

Abstencions: 5.487 (35,15 %)

Vots en blanc: 129 (1,27 %)

Vots nuls: 118 (1,17 %)

PSC: 4.844 (48,41 %)

PP: 2.110 (21,09 %)

CiU: 1.799 (17,98 %)

ERC: 552 (5,52 %)

ICV-EUiA: 269 (2,69 %)

Altres: 300 (3,04%

Com es pot veure déu n'hi do els peperos que tenim al veïnat
En l'apartetat "Altres" n'hi ha de tots els colors, la majoria fantasmes . A destacar que encara ens queden Falangistes ((8).

(Fonts consultades (Ajuntament de Calafell (Web) i Congreso(Web)

ETA, quanta sang més?

Infeliç

No entendrà mai que Gora! vol dir viure
és ignorant i, a més, és assassí.
Diu que ho fa en nom d’una terra més lliure,
i “lliure”, no sap ni el que vol dir.

Ja només té la sang per poder escriure
la pobre història d’un galdós destí.
Quan quedi sol assajarà un somriure.
Serà el seu rictus i ja es podrà morir.

Heroi de què? Heroi d’un cementiri?
Quina bestreta li deixarà a l’hereu?
Que quan vegi quin ha estat el seu deliri


per merèixer aquest feixista mausoleu,
no li retrà ni la minsa llum d’un ciri.
Tanta mort per un tros de conreu.

Vull terra lliure però no per aquest preu!

Josep Mèlich, març 08

Carta oberta

A l'Albert Solé, de bat a bat

Hola company:
Segueixo cada setmana el teu article que, d’un temps cap aquí, publiques al Diari del Baix Penedès. T’he de dir que, fins avui, els continguts dels teus escrits són una de les escasses excepcions que confirmen la meva convicció: Cap autor que porti darrera del seu nom unes sigles de partit polític, em mereix un bri de credibilitat.
Ens coneixem i, si bé no puc dir que som amics (avui en dia tothom parla d’amics), sí que ens professem, de sempre, molta franquesa i respecte.
Acabo de llegir el teu article d’aquesta setmana i, certament, penso que m’has tret les paraules de la boca i les idees del cervell. Tinc l’esborrany d’un tema que també fa referència al comportament humà dels polítics i, al llegir el teu treball que intitules “Relacions”, he deixat la tasca per escriure aquesta carta personal i transferible.
Parles de la classe política (classe és un dir, al menys en el nostre terme) i com haurien de ser les seves relacions amb el ciutadà que els ha votat.
Aquest és part del teu cant celestial:
“...Les relacions polítiques esdevenen una forma especial de relació per la seva complexitat, capacitat de canvi (sovint camaleònic), lluita pel poder i, massa sovint acaben mostrant una cara egoista i interessada que no afavoreix en res la relació, a la vegada que allunya els polítics de la realitat, de la gent que els va votar”.
El teu idealisme, el teu cant a l’utopia ha fet que, per un moment, la teva ingenuïtat, em provoqui un somriure. Albert, a tu i a mi ja fa temps que ens deixen entrar al cinema i sabem qui són els Reis de l’Orient. I et diré que a mi, el lliri ja fa temps que se’m va marcir a la mà.
T’has girat en rodó per contemplar el panorama? I com ho veus?
No em diguis que has aplaudit totes les formes barroeres (és paraula teva) que s’han dut a terme a Calafell, per posar un exemple, durant els darrers deu anys? Per part dels uns i dels altres. Com he escrit fa poc, i ara una vegada més, hem passat de la vergonya al fàstic. Quina relació es pot establir entre aquest gènere de polítics que estem patint i el ciutadà a qui només recorden a l’hora de demanar el vot?
Llegim un altre paràgraf teu:
“Molts polítics volen justificar les seves accions emparant-se en el joc que ells consideren propi de la política. Donar això a canvi d’allò. Favors amb favors es paguen. Poder. Orgull i poder. Tant d’orgull que no s’adonen que han perdut la seva llibertat”.
Podries dir-ho més alt però no més clar. Sé que per prudència, virtut que et caracteritza, no personalitzes, però provoques allò que sovint diu el veïnat “tots són iguals”. A Calafell, al menys, és així, amb ben poques excepcions.
A l’escriure el teu article, en qui devies pensar?
Admiro la teva valentia perquè molts dels qui branden la teva bandera política ( que no ideològica, no t’enganyin), entren que ni fets a la mesura en el teu escrit. D’aquí la teva credibilitat, al menys per part meva.

J. Mèlich

Publicat al Diari del Baix Penedès del dia 29/02/08

Zapatero-Rajoy. "El yugo y las flechas"

De batre.

A mi, “ni fu ni fa”.
Està bé que es debati cara a cara. I que ho facin els dos líders de la política espanyola. Està bé. I els demés que es fotin. Es veu que és en la única cosa que s’han posat d’acord, en fer un debat.
A mi, particularment, se me’n fot. Vaig aguantar davant la tele fins que ja en vaig tenir prou. No em van aportar cap novetat, res que no sabés o intuís. La mateixa cançó de l’enfadós: Les desqualificacions. El meu interès per aquest ball de gestos, corbates, mirades, to de paraula, no anava més enllà d’això, una posada en escena políticament perfecta, enllaunada, asèptica com un llençol d’hospital. Un bon exercici pels especialistes en semiòtica com l’admirat Sebastià Serrano. L’escena: Un moderador de cartró pedra, amb un cronòmetre a la mà i unes regles de joc sense concessions a cap mena de voluptuositat dialèctica. Ah! I amb publicitat inclosa. Qui paga mana. Un parell d’actors (?) amb monòlegs rovellats que tornen més que la ceba. Un espectacle pesat, repetitiu i somnífer.
Em va fer l’efecte que veia un debat tant llunyà que abans d’acabar me’ls vaig deixar xerrant. Finalment, des del llit em vaig anar endormiscant amb la cadena SER i la seva “nana” de comentaris i enquestes.
Desinterès? Sí. I diré el perquè: Perquè no van parlar de mi. Ni de mi ni de molts catalans com jo. Naturalment ells viuen a Espanya. I si es van posar Catalunya a la boca, només va ser per escopir-se retrets l’un a l’altre sobre la nostra nació i a la nostra esquena. La seva Catalunya, a molts catalans com jo, ni ens va ni ens ve. Amb aquests senyors em passa com amb l’església catòlica. Com que no partim dels mateixos postulats, no m’interessen.
Ja sé que em direu que, mal que em pesi, el meu viure, depèn inexorablement d’ells. Ja ho sé; fa anys que ho sé i mai ho he pogut evitar. He votat contra ells des del dia en que em van deixar fer-ho. Ells segueixen. Això m’ha convençut de que em moriré sense poder foragitar-los de casa. No m’ho dec merèixer. Potser són ells els qui tenen la raó. Malgrat tot, seguiré somniant i lluitant per l’utopia.
I per aquest motiu, perquè els hauré d’aguantar tota la vida, sigui el PP , sigui el PSOE, mentre en el meu DNI digui “Nacionalidad:espanyol”, les seves consignes no me les escoltaré. Ja en tinc prou amb patir-les.
Dit això, he d’afegir, si vull ser coherent amb la meva ideologia d’esquerres, que prefereixo el triomf de Zapatero, al d’aquesta dreta rància pudenta de naftalina; com prefereixo el triomfs dels socialistes francesos, alemanys o dels laboristes anglesos. I per descomptat, dels independentistes de Kosovo. Però això és un altre tema.

I, per acabar, una curiositat ben remarcable. Vaig sentir unes declaracions molt curioses d’en Gaspar LLamazares, rebotat, com la majoria de militants dels partits minoritaris. Va dir que li pesava l’exclusió de les altres veus del Parlament en el debat i aquest camí emprès, irremissiblement, cap al bipartidisme. El seu partit es veu que no té res a dir o no li deixen dir res. Tot està dat i beneït. I quan li van demanar que fes una valoració del debat, va saltar: “Sí hombre, encima de que nos excluyen, aún me pedís que les ponga nota...Anda ya, que se la pongan ellos”.
I ja, per arrodonir la collonada, el dilluns que ve, més ceba.

Semiótica electoral

Una imatge mil paraules

Què us sugereixen aquestes? S'accepten peus de foto.

1) El pescador s'ha quedat de pedra: "Què hi fot aquest parell aquí? Si no surten a la papereta.

2) Madrid i Barcelona i el del Nastic on és?

1) Sí, "Un país de primera" però de peatge.

2) Sí però "Antes retire su tiquet"

Campanya a baix consum

El meu bon amic Miquel Casellas, en el seu blog, (el teniu a "enllaços"), proposa, amb la bonhomia que el caracteritza, un us moderat de les despeses de campanya electoral. Cosa molt assenyada en aquests temps de restriccions i de vaques magres.
Fa uns quants anys, quan va arribar de nou la democràcia i es van reinstaurar les eleccions, se'm va ocòrrer escriure un sonet en clau d'humor, en veure la paperassa que es penjava pels carrers amb els slogans dels partits polítics. Amb el temps, la cosa ha anat a més. Crec que ara ve a tomb recordar-lo.

Llegim el comentari del Miquel Casellas i seguidament, el meu malgirbat sonet.

Per una propaganda electoral limitada

El dia 21 de febrer a la nit comença la campanya electoral per a les properes eleccions legislatives. Una de tantes ocasions que es menystenen molts diners amb unes finalitats més que qüestionables, si més no d'utilitat i rendibilitat dubtosa. Jo proposo que a cada municipi, en especial els grans, es posein tres o quatre vies importants per posar la propaganda electoral. A partir d'aquí que es faci la repartició entre els partits, però que deixin la resta del municipi lliure. Estem sobre informats per terra, mar i aire. No cal tantes pancartes que al final no serveixen per res. Amb els diners que sobre es poden dedicar a benestar social que bona falta que fan i més ara que sembla que no passem per uns bons moments. Ja ho sabeu. És un proposta. A veure si algun dia es pot fer realitat.

Miquel Casellas

Paperassa
Aviat ens cridaran a Sometent
i omplirem de vots la guardiola
amb els noms dels aspirants a la cassola
del congrés o de l’Ajuntament.

Abans haurem sofert el patiment
de contemplar rostres, sorgits com la verola
empastifant el poble amb manta banderola
i eslògans que demà s’endurà el vent.

No t’hi capfiquis, amic meu i mira enlaire
Veus que bonic el paperam multicolor?
Tu fes com jo i no t’encaparris gaire

perquè les coses agafen aquest caire.
A mi em consola imaginar el favor
que fan a les impremtes o al drapaire.

J. Mèlich, desembre 1992

Pla d'excelència

Més Plans

T inc a les mans un quadernet elaborat per Norma 3 Consulting, encarregat per l’Ajuntament, el títol del qual no pot ser més ostentós:

JUSTIFICACIÓ SOL·LICITUD
PLA D’EXCEL·LÈNCIA TURÍSTICA DE CALAFELL

M'ha arribat perquè, com sabeu, pertanyo a l'equip de LA K-MAMA i vam ser citats com a entitat cultural.

Avui, es veu que totes les promeses que es fan en les campanyes electorals, abans de portar-les a la pràctica, s’han d’encarregar a aquestes empreses de consulting. Pagant els ciutadans, naturalment, la incapacitat dels nostres manaires.
El quadernet en qüestió és tot un exemple de no explicar res que no sabéssim i que ja fa anys que escoltem. Només van canviant el títol dels projectes.
En un dels meus articles en el Pilar del setmanari El 3de vuit, vaig exposar la meva opinió sobre aquest tema que ara torna amb les mateixes intencions.
Espero que aquesta vegada els resultats siguin més positius que els dels seus predecessors.

Vegeu què en pensava fa quatre anys:

Article del Pilar del 3 de vuit, escrit el 4-06-04

Plans i Plataformes

D’uns anys cap aquí, ha sorgit un nova figura política o si voleu socio – política, que cada cop és més abundant. No té un nom concret , igual l’anomenen Plataforma, Pla, Estratègia, Fòrum etc...Sol anar amb el nom del municipi al davant, amb un afegitó numèric de futur. Actualment, els anys 2010 i el 2015 solen ser els més comuns. Aquests col·lectius, encara inclassificables, són com una mena d’ONG parapolítiques que treballen “subversivament” i que, segons les males llengües, són “el planter” de candidats a remenar les olles administratives a curt termini. I com funcionen? Bé, en teoria, molt bé. Però sempre “en teoria”. Per començar, segons el meu veí, especialista en Estratègia: Es fan estudis exhaustius de la situació actual de la zona objecte d’anàlisi, amb bases de dades, estadístiques i historials dels diversos departaments, i es presenta un dossier amb inventari detallat dels factors que conformen l’organigrama global existent... Finalment, després de diverses reunions soporíferes, amenitzades amb retroprojectors i vídeos d’última generació, es presenta un Llibre Blanc o Color Pistatxo, segons el gust o la moda. És el Dictamen de la situació que proposa l’estratègia a seguir. I a partir d’aquí és on sempre s’encalla la cosa. La Plataforma o el Pla Estratègic ja ha fet la seva tasca: ha escrit la recepta. I ara qui ho ha de coure? Perquè, com diu el meu veí "Noemfionidedéu": “Del dit al fet...” L’Ajuntament? El Consell Comarcal? Però, que no tenien el seu programa propi? Que no n’hi ha prou, si volen complir les promeses? I quan es posaran en feina? Tranquils que fins el 2010 o el 2015 hi ha temps. ¿Perquè creieu que els Plans i Plataformes porten el numeret? Exacte, veig que hi enteneu.
Josep Mèlich

Què volen aquesta gent?

"...La jeraquía católica española critica que las madres solteras se beneficien del "cheque bebé" del gobierno"

De la premsa (web de CDC,Crónica de Cantabria)

Déu i el Cèsar

"Ves per on, ves per on...
Diu que el seu regne no és d’aquest món".
(La Trinca)

E ncara hi ha qui s’entesta en paralitzar l’evolució de la nostra societat, en ignorar les evidències. És el cas de la jerarquia de l’Església Catòlica d’Espanya. La cúpula de mitrats que aconsella com s’ha de ser pare i mare quan ells, se suposa que mai no ho han estat o que, a tall de míting, dicten quin partit s’ha de votar, ignorant que el seu fundador va dir “el meu regne no és d’aquest món”, i tenen el cinisme de condemnar els pactes amb el terrorisme, quan fa quatre dies, havien intercedit amb Eta, fins i tot, des del Vaticà. Aquesta patuleia d’il·luminats de la Conferència Episcopal Espanyola s’ha proposat fer rodar el món al revés. L’altre dia vaig sentir les declaracions d’un jove capellà del Raval, immers en el problema dels immigrants, desqualificant el comportament dels qui, teòricament, són els seus caps eclesiàstics. Va ser clar exposant com s’ha de fer efectiu el missatge de l’evangeli, en lloc de jugar a la política i propagar, amb manifestacions, les seves teories obsoletes. Aquest jove em va fer pensar en la pràctica desaparició del capellà de poble. Aquesta figura entranyable, del mossèn que era un veí més, tenia la rectoria oberta a gent de tots els colors i organitzava actes culturals i lúdics, des de la parròquia. Cada poble tenia el seu capellà i algunes viles, capellà i vicari. El Sr. Rector ha desaparegut, com els escolanets i les majordones. No hi ha vocacions, diuen. Les “Eminències Rverendísimes" s’han quedat soles. Hi ha un abisme entre ells i els autèntics pastors. Ara la seva dèria és la política; perquè veuen que els perilla la menjadora. Als Blàzquez, Rouco, Cañizares i cia., els rellisquen els capellans del Raval o les monges de les residències, aquests ja campen sols. És per a la cúpula que reclamen l’impost, han de comprar bàculs i tiares, encara que sigui de rebaixes. I com que s’ho veuen pelut, promocionen el PP i es manifesten més rajoystes que el Rajoy, entossudits en donar a Déu el que és del Cèsar

Aquets polítics no, gràcies

Com dues gotes d'aigua

En el Diari del Baix Penedès de la setmana de l’11 al 18 de gener, hi trobo un article ben curiós.“Els meus desitjos per al 2008”.El títol està damunt d’una fotografia del Senyor Jordi Sánchez, President i Alcalde de Calafell. Escric la paraula president perquè surt, irònicament, al llarg de l’article (en cursiva).Al primer cop d’ull, vaig pensar que era un article de l’alcalde. Però, immediatament, vaig comprovar que només era un trompe l’ oeil, quan vaig veure que el firmava el Sr. Joan Olivella.I aquí entro en matèria. Aquella teoria que sempre he exposat, la teoria de la credibilitat, torna a aparèixer. Quan veus un article encapçalat per algú que porta unes sigles de partit darrera, cagada l’hemus. Ja sabem, per endavant el què ha de dir. Ara hauria de dir allò de les honrades excepcions, però crec que ja ho doneu per entès, no? Els mateixos redactors i muntadors del Diari, em donen la raó. En un article de Joan Olivella hi ha de sortir una foto del seu contrincant polític més directe. És una traïció del subconscient?, deformació professional? o lògica? Hi podrien haver publicat una foto dels Reis d'Orient, per exemple. O del propi Sr. Olivella. Però no, hi surt el Sr. Sánchez perquè, com era d’esperar, el Sr. Olivella havia de parlar d’ell. De qui sinó? De la seva xuleria, i la mala gestió, dels seus amiguismes, de les seves mentires...
Però heus quí, casualitats de la vida, el que escrivia també, el Sr. Sánchez, quan era a l’oposició. I es pot comprovar. Deia, en un dels “Parlem Clar”, fulletó del Partit Socialista del Novembre del 2006:
"Alcalde? ...A quin preu!!!"

"A Calafell, la present legislatura (Olivella) es recordarà per l’especulació urbanística desmesurada que apliquen els dos grups del govern municipal ADMC- CIU. (ADMC és soci actual del PSC). (...) el conveni és il·legal i ha estat votat en contra per tota l’oposició”.

I en una entrevista amb Ernest Prunera, en aquest Diari, quan se li preguntava per la gestió de l’equip de govern anterior:

“- La gestió. La gestió d’aquest govern ha estat un zero. És un govern que va néixer amb molts problemes a causa del pacte entre ADMC i CiU. Qui ho ha pagat? El ciutadà”.

Jo li pregunto: I ara qui hopagarà?
Embolica que fa fort. Els polítics pensen que el poble no té memòria. Després s’estripen la vestimenta per la baixa participació electoral. Això és perdre la credibilitat. Això és el que provoca aquesta frase tant trista i tant comuna entre els veins: “Tots són iguals”.
La meva esperança és que algun dia neixi algú diferent. Utopia?

Les figures són persontges de "La comedia dell Arte" Italiana. Va ser el teatre que va parodiar millor la vida social en les seves vessants més característique, La mentida, l'enveja, l'avaricia, el poder, etc...El seu màxim exponent va ser l'autor Carlo Goldonni, del qui, encara avui, se'n representen.

Sense inaugurar què farem?

Avís per a navegants municipals.

En Zapatero ha llençat la proclama. Res de fotos, res d’inauguracions preelectorals, cap mena de parafernàlia. L’arribada de l’AVE, si es que arriba abans del mar, com aquell qui diu, passarà desapercebuda. Tot això que ens estalviarem. La ministra “rota” ha respirat a fons.
Això és fort, molt fort.
La connexió Calafell- Zapatero passa per Montilla-Sánchez. Malgrat tots els matrimonis de conveniència, tenim un govern socialista, o, si més no, alcalde socialista (?).
Doncs ja ho veieu, Zapatero ha cantat.
Què faran ara tots els alcaldes socialistes de Catalunya? Seguiran les consignes del Boss?
Hem de reconèixer que per al Sr. Sánchez, és una bona putada. Ell ho tenia tot planificat. Tenia molta feina, però ho intentarien. Jo havia fet un càlcul que potser no coincideix amb el del nostre govern però crec que no s’allunyava massa de les possibilitats. Però ara amb les noves directrius del ZP tot es desmunta. A hores d’ara el Jordi va més de bòlit que el Reikjart, planificant la nova estratègia.

Anem per parts:
Legislatura 2006-2010. Han transcorregut exactament 7 mesos, en manquen 41.

Els projectes que hi ha programats per a Calafell, son més o menys aquests:

Piscina (que s’ha fet vella abans de néixer)
Institut de Segur
Mercat de Segur
Mercat Municipal, amb pàrquings, escoles, parc, etc...
Passeig Marítim de S. Joan de Déu
Masia de La Sínia
Piscina
Nou CAP
Cine Iris (Antiga sala de la Platja)
“Despessebritzar” la Ciutadella Ibèrica*.
Travessia de Segur (Única obra en marxa)
I alguna cosa més que em deixo**.

Jo havia calculat, amb molt d’optimisme, que tres o quatre d’aquestes obres (Podeu triar les prioritats) s’haurien iniciat passat aquet estiu que ve (2008) i, escalonadament, s’anirien enllestint, a fi i efecte d’anar acabant–les per la primavera del 2010. Aleshores en plena pre-campanya electoral, ma de tisores, cint a la butxaca i tirar d’inauguració setmanal. Guanyar les eleccions, passar set o vuit mesos entre pactes i “regularització” de sous, com estan fent ara i, a la tardor del 2011, seguir la mateixa tàctica.

Però heus aquí que el Sr. Zapatero els ha fotut la barraca per terra.
“No.. habrá....inauguraciones... pre....electorales...No... habrá...inauguraciones.....pre... ...electorales”
Això, ben mirat, té dues vessants: Una positiva: Que ara s’accelerin les obres i en un any (un obrir i tancar d’ulls) ho tinguem tot endegat. I una altra negativa: Que s’ho fotin a l’esquena, “Va, com que no podem inaugurar, tant se’ns en fot que s’acabin ara o el 2014.
S’enceta el debat. Què en penseu?
Què faran els nostres governants?
I l’Oposició? Crec que ja l’hi ha sortit feina.
Parlem-ne!!

* “La clau es fugir del pessebrisme arqueològic” ( Sr. Joan Santacana, Diari Baix Penedès, 4/1/08 )
** El somni del Sr. Sánchez d’un macro pàrquing subterrani, des de la Carrerada d’en Ralet fins a l’estany i que ens el recorda, molt eufòric, quan ve de Cambrils de fer alguna mariscada. També hi entra un pont des de la Ciutadella Ibèrica al mar.

L'Ajuntament a la cuina

Un trempat que es fa dir Capitán Argüello, em fa arribar aquesta postal "municipal" (Un joc).
Més endavant ja us posaré el link del seu blog, si veig que es desenvolupa bé.
Aprofito la imatge per a insertar el meu Pilar del 3 de vuit d'aquesta setmana.

Espero

J’attendrais le jour et la nuit, j’attendrai toujours…

(J’attendrai. Música: Dino Oliveri 1937Letra: Louise Poterar, N. Rastelli)

Espero, perquè sóc un home d’il·lusions. I crèdul, a nivell humà. Sempre he estat convençut que Nil Armstrong va trepitjar la lluna i que el James Dean i el Hitler són morts. Espero, sempre he esperat. Com en Serrat “...per Nadal i per la Magdalena”. Visc a Calafell i espero, malgrat els disgustos que em donen els de la casa de la Vila. Espero els Reis de l’Ajuntament que són els més màgics de tots. Som molts els que esperem. Encara que estem tots una mica decebuts perquè, pel que es veu (que és peix)*, els reis del Sr. Sánchez, ens portaran carbó. Diuen les bones llengües oficials que el nostre govern municipal és a “la cuina”, metàfora molt prodigada pel Sr. Alcalde. Preparen un gran àpat i ens demanen paciència. De moment, per tot l’staff del tricèfal Sánchez-Parera-Rion, els reis ja han arribat. Quan dic staff, em refereixo al govern municipal i al seu “entorn” com es deia fa uns anys, en la política del Barça. Ja s’han repartit els càrrecs, s’han inventat funcions, s’han importat i exportat assessors, dinamitzadors, delegats, consultors i càrrecs de confiança. Tots ben encebats de sou.. S’han fet “les caritats” als qui van saltar de les llistes, o no van arribar per manca de vots, perquè tothom estigui content...I ara, són a la cuina. Ens deuen preparar un gran àpat de Nadal perquè ja fa sis mesos que fan bullir l’olla i el més calent és a l’aigüera. Però jo espero. El meu lloro eclèctic, encara que amb escepticisme, també espera, i el veïnat espera. Però ja comencem a estar mosquejats, tots plegats. El carrer, bars, llocs de tertúlia i enterraments, en van plens comentant el silenci municipal. Però esperarem. Quin remei toca. Diuen que el “ranxo” que ens preparen és més o menys aquest : Piscina Municipal (tres projectes i...), Passeig marítim(dos projectes i...), Entrada de l’estació (quants projectes?), això de primer plat. De segon, CAP nou, Dependències policials noves, Centre cívic de la Platja, (Cine Iris), noves escoles, nou institut a Segur ( si troben on posar-lo). I de postres, nou Mercat Municipal, Masia de la Sínia (Que s’enfonsa), POUM (això sona a revolució), Ciutadella Ibèrica Internacional...i algun plat més que potser oblido. Impostos, cafè i licors.
Amb un menú com aquest val la pena esperar no? La data límit per posar-nos a taula serà per les eleccions del 2011 (Abans de votar s’ha d’inaugurar). O sigui que ja ho tenim a sobre, com aquell qui diu.
Per això espero. Esperem…És el nostre si. Que ningú es posi nerviós.
I Bones festes.

* Refrany molt popular entre els pescadors que resa “Tot el que es veu és peix” per ratificar que només hi ha el que es veu.

Hem superat les 7000 visites !

en 6 mesos

*********************************
____________________________

______________________________
______________________________

Fila 0 de La K-mama per a la Marató de TV3

Compte de la Caixa 2100 0366 83 02002 20586

>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>
<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<

_____________________________________________

Política

ACTITUD

El govern missing de Calafell

Sis mesos després

Q uan els fets no es justifiquen ni s’expliquen amb claredat, pel seu autor, hi ha un fenomen anomenat ACTITUD que revela, amb el cos i en el comportament, la veritat que s’intenta amagar.
El meu pare em deia sovint: “Per molt amagat que es faci el foc, el fum ha de sortir per un lloc o altre”. Ell descobria els meus secrets, les meves “malifetes” per la meva ACTITUD.

Jo , darrerament, observo alguna ACTITUD en els protagonistes municipals que rebel·la l’estat de la qüestió política de Calafell. I molts veïns, com jo, també comenten aquest FENOMEN evident i constatable.
Després de la “malifeta”( deixeu-me emprar aquest qualificatiu de forma entranyable) de l’actual alcalde i el seu equip, si se’n pot dir equip, els polítics que governen Calafell han adoptat l’actitud de l’estruç . Quan et veuen, cerquen el clot per amagar el cap.
De fet, he de dir que, principalment l’alcalde, han desaparegut, com per art d’encantament dels nostres carrers i de la nostra vida social quotidiana. No vull dir pas que barrejar-se amb el veïnat hagi de ser la seva obligació, de cap manera, no fos que els encomnéssim la grip; ni tampoc que no compleixin amb les seves promeses de la seva campanys electoral(això està per veure). No. Però en canvi sí que puc assegurar que les seves consignes d’apropament al poble, de moment, encara només són promeses... A alguns dels regidors o regidores, la gent, pràcticament, encara no els coneix.
El nostre govern ha perdut l’alegria, aquells somriures, aquelles xerrades amb el veïnat, aquella omnipresència, han desaparegut. “¿Porqué será?”, deia la inefable Bomby.
I no parlo tan sols del govern sinó també, de tota la gent de partit propera a l’alcalde, que abans te’ls trobaves i t’estaven detallant tots els “pecats” de l’anterior legislatura, especialment del tàndem Parera Romero (quina història la d'aquest parell), ara et passen pel costat com les serps.
El meu lloro eclèctic em diu que això és per la mala consciència que dona per resultat la seva ACTITUD.
És veritat, han passat sis mesos com si portessin dol. Si te’ls trobes, forcen un somriure i llisquen com ànimes en pena, amb el cap cot.
I no us penseu que això sigui un invent meu per aixecar polèmica. De cap manera, això és, simplement, el sentir de molts veïns que així m’ho manifesten.
I és que la van fer molt grossa: Tant legal com vulgueu, tant lícita com vulgueu, tant política com vulgueu. Però molt grossa i, éticament, impresentable.
Suposo que tot s’arreglarà. El poble oblidarà i, fins i tot, potser perdonarà. Les urnes cantaran. De moment, hem de seguir vivint amb un alcalde missing i un equip de govern amb complex de serpent. Han perdut l’alegria després de perdre la vergonya. I heus aquí la seva ACTITUD.
Molta tele, molts diaris, però del dia a dia amb el veïnat, res de res. Deu ser que tenen por de mirar-nos a la cara.
Sort que hi ha el Sr. De la Llum Fresca que, segons en Roso, no para de vetllar per nosaltres, àngel de la nostra guarda, dolça companyia...

Mort el gos, morta la ràbia

Ja sabeu que la febre dels blocs és el fenomen informàtic més rellevant, actualment. Tots hem patit la fiblada d’Internet i les avantatges que ens ofereix per poder comunicar al món els nostres pensaments, capricis i , sovint, bajanades. Cadascú en la mesura que pot, entra a formar part d’aquesta família cibernauta infinita.
Remenant per la xarxa, saltant de branca en branca, el meu lloro eclèctic i jo hem ensopegat amb un bloc que m’ha sorprès i m’ha fet reflexionar.
Es tracta de la pàgina que va obrir el nou partit de l’exalcalde Triadó ( IGM) que es va penjar a la xarxa el 19 d’abril del 2007 amb la notícia de la seva formació a Calafell.
http://independents-igm.blogspot.com/

La vida d’aquest bloc ha estat efímera. El dia 30 de maig hi apareix el seu darrer missatge amb un vídeo on Triadó critica la seva destitució per part de l’exalcalde Olivella.
No entraré en comentaris sobre la política interna de l’ajuntament d’aquells dies (per oblidar) perquè ja és aigua passada.

El que m’ha fet decidir a escriure, aconsellat pel meu lloro Met, és un dels missatges del bloc on hi ha les següents declaracions, fetes a l’hora de valorar els resultats de les eleccions:

“Qui ens titllava de partit fantasma (això anava per a mi) , o qui ens deia que no ens votaria ni la família, ens haurà de concedir que hem superat àmpliament el resultat de partits parlamentaris i amb la seva trajectòria i estructura. Per a un projecte nou, format bàsicament per gent jove que es mullava en política per primer cop, el suport rebut ha estat molt satisfactori”[...] “Una part significativa del nostre municipi ha confiat en IGM, sovint resistint pressions personals, i els ho vull agrair de forma directa. Els vots rebuts demostren que a Calafell hi ha espai per a una altra forma de fer les coses” [...] Triadó ha explicat que “la gent està molt animada i amb ganes de continuar fent coses pel municipi. El nostre és un equip molt bo que pot donar molta guerra per millorar Calafell”. El grup mantindrà l’activitat política durant els propers quatre anys perquè considera que el resultat assolit indica la viabilitat futura del projecte, tot i que ara no s’hagi pogut entrar a l’Ajuntament.

És estrany que no hagi aparegut més per Calafell aquest equip tant entusiasta.
I em pregunto: On és actualment el Triadó? Vull dir, quina és la seva situació política?
Com és que el bloc està parat i no sabem res de l' IGM?
Renaixerà com l'au Fènix, a rel de les properes eleccions, d’aquí a quatre anys?
O es complirà l’adagi de “mort el gos morta la ràbia”?
Penseu que l’era Triadó està ja esgotada?
No voldria pas ofendre a ningú.