El Miquel i La Pilar
Tornem a les oliveres que les tenim un xic oblidades.
Complau molt sentir que hi ha gent que t’estima. I també, que et fa cas. Fer cas és un esport que no es practica gaire. Cadascú llaura el seu solc ignorant la bancalada. Però, de tant en tant, trobes gent al teu costat compartint la rella.
Tant bo que és llaurar junts, quants més millor.
Avui us presento dues col·laboracions més, les d’una amiga i un amic que s’asseuen a la soca de les meves modestes oliveres i allí, ben arrepetellats ens llegeixen els seus magnífics treballs.
Ella és la Pilar López , “La Piuà”, pels seus amics i ell, El Miquel Casellas que ja deveu conèixer pel seu bloc d’aquí al costat.
El Miquel, fent honor al seu tarannà periodístic, i amant de la tradició, ens fa una crònica acurada al voltant de l’olivera i de la collita: “anar a l’oliva” com popularment encara es diu.
La Piuà, ens fa arribar una deliciosa rondalla amb el toc màgic del mite de l’oli. Els qui encara pensin que el català és una llengua pobre, deixaran de fer-ho, llegint la breu història d’en Tomeu. És una escrit amb sorpresa. Podríem fer la juguesca: “Quants refranys hi ha amagat?”
Conclou la seva generosa aportació amb un parell de poemes breus d’un sabor musical senzillament màgic.
Gràcies companys. M’heu fet molt feliç.
No us faig el currículum perquè els lectors us trobaran entre les vostres lletres.
Un dia ens abraçarem tots.
Miquel Casellas
L’olivera: tota una senyora
La meva relació amb el món de l’olivera ve donat pels meus orígens pagesos. La paraula agricultura la trobo excessivament teòrica. A la meva casa pairal a Albinyana, juntament amb el garrofer i la vinya, formen el triangle dels conreus bàsics en les darreres dècades. Lluny queden els temps en què encara se sembrava algun tipus de cereals com ordi, civada o blat. L’olivera és considerada tota una senyora en el món rural. Necessita un tracte especial i personalitzat. S’ha d’esporgar, necessita uns registres mínims de pluviometria anual i ben repartida perquè pugui donar millor el seu fruit. Un parell o tres de cops a l’any, s’han de resseguir els seus rebotims que creixent amb cert desconcert pel seu tronc i brancatge. El seu cos ramificat és sensible; al llarg de l’any se li han d’aplicar tractaments contra el cuc, la mosca, la pugó i altres per protegir el seu preuat fruit que una mica més tard s’ha de convertir en or líquid.
Una de les tasques agrícoles més meritòries pels pagesos és esporgar l’olivera. Cadascú té el seu estil, però és aquí un dels eixos claus per saber des d’un punt de vista mitjanament objectiu, la professionalitat d’un pagès. No és pot tocar ni molt ni poc. Ni deixar branques massa descobertes, ni massa tapades. Com l’escultor dissenya la seva obra d’art el pagès, un cop a l’any, s’ha de dissenyar un toc personal a aquest arbre mil·lenari. En els pobles petits, hi ha autèntics professionals en aquest art. Els entesos locals poden arribar a discernir qui ha estat el que li ha posat un nou vestit a la nostra pubilla. 
Ella és la protagonista de la nostra història, però el pagès ha de vetllar pel seu entorn més immediat, especialment, unes setmanes abans de la recollida del seu fruit. Tot el que avarca la seva obra ha d’estar ben net: sense pedrotes, ni herbes perquè si alguna de les nostres esperades princesetes queia abans que fos requerida pogués ser aprofitada per extraure el seu preuat contingut.
Fins fa ben poc, anar a fer caure olives era sinònim d’esmunyir amb les mans totes les branquetes de l’arbre, una a una. No s’hi val saltar-se la norma perquè les més aferrades no es movien i un cop hi havies passat amb la seva mirada verda t’avisaven que havies jugat brut. El teu repte era fer-ho bé, per no haver de repetir la maniobra sobre les mateixes víctimes que es feien les innocents balancejant-se sobre la seva agitada rameta.
No fa gaires anys que el temps de les olives coincidia amb els temps dels torrons i els massapans. En aquestes festes, la sopa de galets, els canelons, el gall d’indi i altres menges nadalenques formaven part de la dieta dels nostres plegadors d’olives. No hi podia faltava un plat típic format per una arengada, unes quantes cabeces d’all, un parell de tomacons tot ben fregit dins una paella que es col·locava sobre les brases del foc que escalfava el caliu d’aquelles persones que s’encarregaven d’omplir el màxim de sacs.
L’adob, la cura general i el tractament puntual de les oliveres ha fet que, amb el pas del temps, la recollida d’olives s’hagi avançat fins a Tot Sants. Hem guanyat dos mesos. Se situa tot seguit després de la campanya de la garrofa que finalitza a finals d’octubre. Ametlles, vinya, garrofes i olives és l’ordre actual de la recollida dels fruits. L’olivera a l’igual que avança en el calendari també ha canviat el seu ritme de producció. Fins fa uns anys, la seva producció era bianual. Un any reposava i la seva producció era testimonial. L’altra anyada es deixava anar i donava tot el que podia. Aquest era el seu estil. Els pagesos s’hi havien d’acostumar a aquesta alternança. Però avui en dia any a any, l’olivera compleix cada collida amb tota naturalitat. L’olivera, tota una senyora que vetlla els nostres camps i condimenta molts dels nostres plats més exquisits.
Miquel Casellas Porcar
Pilar López
Tu pagaràs, peix menut, l’oli que no t’has begut
Vet aquí un noi de pagès que volia ser savi com es pensen que ho són els de ciutat. I com que per saber, s’ha de cremar oli, va posar al farcellet un petricó d’oli d’oliva, que tot mal esquiva, i se’n va anar a voltar món i a fer nous amics.
Va arribar a una vila que era com una bassa d’oli: no hi passava mai res. I allà va conèixer un altre noi que tenia fama de llest. Treballava d’estanquer, i ja se sap que qui oli remena els dits se n’unta. Per això el va convidar a fumar tabac robat. En Tomeu (el noi s’anomenava així) no havia fumat mai, i va acceptar per curiositat, tot i que no li va agradar gens la manera.
En aquestes que arriba l’amo de l’estanc, l’enxampa fumant i, com que qui té la paella pel mànec fa anar l’oli allà on vol, el noi llest l’acusa de lladre.
En Tomeu va pensar que, com que no totes les olives cauen a la borrassa, havia tingut mala sort. “Ja he begut oli”, es va dir. Però en aquell moment va recordar que la veritat sura com l’oli, i va explicar a l’amo el que havia passat. Qui es menja l’oliva, que cagui el pinyol, què carall!, les coses clares: llenya, d’alzina; vi, de sarment; oli, d’oliva; pa, de forment.
La notícia es va estendre per la vila com una taca d’oli i la fama del noi llest, que era una fama de pa sucat amb oli, es va esvair com el fum. 
Aleshores en Tomeu va veure clar que oli, vi i amic, és millor com més antic, i se’n va tornar cap al poble havent après que si vols tenir oli vell, no vessis el del sitrell.
I des d’aquell dia que fa filosofia llaurant feliç el tros, i la seva vida és oli en un llum.
Vitamina E
Olivera torturada,
tu que destil·les
llàgrimes de sol intens,
digues a l’enamorada
que et pentina
que les llàgrimes daurades
ens alegraran l’hivern.
Freddy
Una gota regalima
galta de l’oliva avall.
No, l’oliva no està trista,
només és que l’han munyida
unes ungles de metall.
Pilar López Serra
Escolteu-lo 
Jo considero que és un arbre sagrat, el magma vegetal que ens arriba del ventre de la terra i que ens dona vida, el seu fruit, la seva sang essencial, l’oli, assaona els nostres àpats i ha estat sempre, des de la nit dels temps, imprescindible en les nostres taules mediterrànies. A part, la seva presència d’arbre monumental i excepcionalment bell, tant mutable, tan desigual, ha estat el testimoni mil·lenari de la nostra Història amb els seus esdeveniments més variats. Poseu-vos a imaginar tot el que ha contemplat, sofert i gaudit una soca d’aquestes al llarg de la seva vida.
