Conte (3)

 Mercat del dimarts, amb el Patufet

Qui fos Patufet i pogués  aixoplugar-se sota la col prenyada de verd i sol. Esperar que el bou t’engolís panxa endins. I provocar-li les sagrades cagarrines que em  tornarien a la terra on m’esperen els meus...Viatge meravellós pel cicle biològic ...patim, patam, patum...Una escagassada triomfal i de nou la llum...Patim, patam patum, homes i dones del cap dret...

I trobar-te un cop més amb la gent mediterrània, amb els veïns, la família, els diaris, els amics, els enemics...tothom!

Tornar a escoltar les cançonetes que et martellegen cada dia el cervell amb  el judici  de l'Urdangarin, la crisi, amb paraules que no entenc, els regidors i regidores que aparquen en zona prohibida, el formiguer dels 6 milions de parats, les dones apallissades, les manifestacions, els plens de l'ajuntament que ha de vendre la calaixera perquè no té què posar-hi "la culpa la tenen ells", "nosaltres'"?. Queixes i queixes i més queixes: Els diners del port de Segur, el passeig sense acabar, els sous dels regidors... el bloc acusador, amb els seus vídeos furtius...

Sí que m'agradaria ser Patufet, però crec que sortiria d'entre la merda del bou i m'entornaria cap a la panxa per restar com un nadó esperant temps més calmats...em fa por seguir en aquest món girat, que només conserva la bellesa de la col el blau del mar i la llum del sol...tot plegat en vies d'adulteració ...el Patufet pobre Patufet, com que és tant diminut tot ho veu encara més monstruós. 
Ara que  ben pensat, potser no m'agradaria ser Patufet. Sempre he estat un cagadubtes
Amaga't!!!!                                                              

Jo aparco, tu aparques, ell...

Avui surt a la premsa (Concretament Diari de Tarragona) que a Calafell hi ha un batalla aferrissada entre CIU i el PSC pel tema d’aparcament de cotxes dels membres del consistori en zones prohibides del municipi. Juguen com la canalla al "I tu què? " i en lloc de cromos es mostren fotografies d’infraccions de membres dels dos bàndols.

La reflexió que jo en faig és: qui de Calafell no ha aparcat en zona prohibida? Jo ja em poso al davant.

Dit això: amb els temps que corren, no creieu que hi ha quelcom més important que fotre’s els plats pel cap per un tema tant banal com el dels aparcaments? Direu això és molt seriós. Aleshores si tothom complís amb les lleis, això no caldria que sortís a l’escenari d’aquesta comèdia kamamera. Tothom, vol dir: Les autoritats, donant ordres, la Policia, fent-les complir i els ciutadans complint-les.

Després no us queixeu si hi ha blocs que se us tiren a la jugular. És que uns i altres feu mèrits suficients per a perdre tota credibilitat. Molt de parlar de canvi  d'"estil de fer política" i aquí encara no ha canviat res. Jugueu amb el mateix reglament encarcarat i prehistòric:  "Jo sóc el bo, tu el dolent", joc ras i puntada al cap.

Va, intentem-ho entre tots i no fem riure a la gent.

I tu què eh, eh, eh?

Conte (2)

Cuina senzilla per a la relaxació:
 
Un parell d’ous ferrats.
Posa oli abundant a la paella. Treu-te tota mena de pensaments estressants del cap, mentre contemples el moviment de l’oli que es va escalfant. Quan sentis algun espetec, vol dir que l’oli està al punt. trenca els ous, amb molta cura , a copets damunt la carena de la paella de forma rotativa per evitar que rebentin. Suaument els submergeixes en el toll d’oli calent. Mira molt atentament com es queixa la clara al contacte amb l’infern de l’oli. Veuràs com el rovell ni s’immuta, al bell mig del llençol blanc. Aleshores l'empolses amb un pessic de sal. Escolta la música meravellosa i cofoia del "xof, xof, xof," que es produeix. Aleshores és quan has de decidir una d’aquestes dues accions: Deixar que el rovell brilli com una taronja o, amb una cullereta, anar banyant-lo amb oli roent fins que quedi cobert sota un vel blanc de puresa culinària. I llestos per a menjar. Ah sí, si pots, suca el rovell amb un bon pa de pagès de cal Bolet.

 

Off de crisi

 És difícil, avui, escriure un article d’opinió en qualsevol mitjà, sense haver-te d’esquitxar amb la CRISI. Ara ho intentaré. El meu estatus de jubilat hem permet contemplar el món tot passejant. Em resta poc futur i vull gaudir els petits detalls. Aquests dies vaig passejar amb el meu net per un parc de Barcelona i l’aldarull de les cotorres verdes de pit gris, ens va sorprendre. El seu soroll atabalador és allò més allunyat de la música del rossinyol o del canari. Són animals d’importació, com tantes d’altes espècies biològiques. Les cotorres també les tenim a prop a casa nostra, a Calafell i al terme del Vendrell. N’hi ha una colònia que es concentra puntualment en les palmeres del passeig de Sant Salvador, molt a la vora del  Sanatori  (per a nosaltres sempre serà el Sanatori) de sant Joan de Déu. Aquestes cotorres, originals de les zones equatorials i sud-americanes, a més del xivarri que fan contínuament, deixen el passeig ple de pellofes de dàtil que empastifen i taquen de greix tot el terra. No seré jo qui prediqui cap mena d’extinció. El que sí m’ha dut a reflexió, quan he escoltat les cotorres  és que, mentre que  hi ha espècies autòctones que són en perill d’extinció, com el boix grèvol, l’àliga, la sargantana aranesa o el tritó del Montseny, en canvi, rebem invasions com la de l’eucaliptus, l’escarabat de la patata, les tortugues de Florida o el cargol poma que cada vegada són més nombroses en el nostre hàbitat. Sembla que allò que ens ve de fora, arrela amb més força entre nosaltres. Hi ha espècies benignes i n’hi ha d’egressives. Tothom té dret a viure, sí però també el deure de deixar viure. A Austràlia d’on ens ha arribat l’eucaliptus, passen autèntics calvaris amb la plaga de conills. Han sortit perdent en els canvis. És el perill que tenen alguns fenòmens immigratoris. La patata potser ha estat la millor invasió que hem patit.

Article al Pilar del 3de vuit

Una veu que no s'apagarà mai

...Over and over, and over I wish

That I could live this moment in time...

A mi també m'agradaria que moments tant meravellosos con aquest, romanguessin per sempre en el temps.

A proposit de Nazim

Fragment final el programa SINGULARS de TV3, conduit de forma excel·lent per Jaume Barberà. Ahir va tenir de convidat al professor Ramon Bayès que ens va descobrir aquest gran poeta turc.

"Robatori"

 Si em permeteu ...No m'he pogut resistir a publicar aquesta meravella de poema de Nazim Hikmet, poeta turc que, pel fet de ser comunista, va patir presó i tota mena de vexacions. He "robat" el poema i la magnífica foto del bloc "Noctambulario" d'un mexicà que es fa dir Àngel.

Acerca del vivir.

El vivir no admite bromas.
Has de vivir con toda seriedad,
como una ardilla, por ejemplo;
es decir, sin esperar nada fuera y más allá del vivir;
es decir, toda tu tarea se resume en una palabra:
Vivir.
Has de tomar en serio el vivir.
Es decir, hasta tal punto y de tal manera
que aun teniendo los brazos atados a la espalda,
y la espalda pegada al paredón,
o bien llevando grandes gafas
y luciendo bata blanca en un laboratorio,
has de saber morir por los hombres.
Y además por hombres que quizás nunca viste,
y además sin que nadie te obligue a hacerlo,
y además sabiendo que la cosa más real y bella es
Vivir.
Es decir:
has de tomar tan en serio el vivir
que a los setenta años, por ejemplo,
si fuera necesario plantarías olivos
sin pensar que algún día serían para tus hijos;
debes hacerlo, amigo, debes hacerlo,
no porque, aunque la temas, no creas en la muerte,
sino porque vivir es tu tarea.

Sucede, por ejemplo,
que estamos muy enfermos;
que hemos de soportar una difícil operación;
que cabe la posibilidad
de que no volvamos a levantarnos de la blanca mesa.
Aunque sea imposible no sentir
la tristeza de partir antes de tiempo,
seguiremos riendo con el último chiste,
mirando por la ventana para ver
si el tiempo sigue lluvioso,
esperando con impaciencia
las últimas noticias de prensa.
Sucede, por ejemplo, que estamos en el frente,
por algo, por ejemplo, que vale la pena que se luche.
Nada más comenzar el ataque, al primer movimiento,
puede caerse cara a tierra, y morir.
Todo esto hemos de aceptarlo con singular valor,
y a pesar de todo, preocuparnos apasionadamente
por esa guerra que puede durar años y años.
Sucede
que estamos en la cárcel.
Sucede
que nos acercamos
a los cincuenta años,
y que falten dieciocho más
para ver abrirse las puertas de hierro.
Sin embargo, hemos de seguir viviendo con los de fuera,
con los hombres, los animales, los conflictos y los vientos,
es decir, con todo el mundo exterior que se halla
tras el muro de nuestros sufrimientos;
es decir: estemos donde estemos
hemos de vivir
como si nunca hubiésemos de morir.

Se enfriará este mundo,
una estrella entre las estrellas;
por otra parte una de las más pequeñas del universo,
es decir, una gota brillante en el terciopelo azul,
es decir, este inmenso mundo nuestro.
Se enfriará este mundo un día,
algún día se deslizará
en la ciega tiniebla del infinito
-no como una bola de nieve,
no como una nube muerta-,
como una nuez vacía.
Desde ahora mismo se ha de sufrir por todo esto,
ha de sentirse su tristeza desde ahora,
tanto ha de amarse el mundo en todo instante,
se le ha de amar tan conscientemente que se pueda decir: "He vivido".
                                                                                           Nazim Hikmet
.
.

Roy Stuart

Contes curtets

Avui començaré un esborrany de relats que penso pubicar amb el nom de "Contes curtets". No us recomano  copiar-los perquè els tinc registrats a  La propietat intelectual. Si ho voleu fer, cal que hi feu constar l'autoria. Teniu el meu permís.

Primer conte

El pare

Ell n’estava orgullós i escoltava els seus relats amb la boca oberta una i una altra, i una altra vegada...
L’havien mobilitzat l’any 36 i va fer els primers assajos d’instrucció al palau de Pedralbes. Immediatament el van incorporar a la 33 Brigada del Primer batalló , Tercera companyia d’Infanteria, del front de l’Ebre. Va patir totes les desgràcies de la guerra excepte la mort, si és que la mort es podia considerar, aleshores, una desgràcia.
Al seu pare, el considerava un heroi . Un heroi republicà. Recorda el relat de la seva guerra punt per randa.
Va estudiar un curset accelerat de Sergent a Siètamo (Osca) en uns barracons de fusta. Allí va conèixer  Georges Orwel. Li deien l’anglès. hi havia molta gent de les Brigades Internacionals. No el va tractar personalment però el va sentir parlar als oficials que feien de professors. Anava sempre rodejat de comandaments i era quasi inaccessible.
Li explicava amb orgull que havia sortit en una revista del Front, declarat “ hèroe nacional” per la seva gesta en la batalla de Piedras de Aolo, on va quedar al comandament de la companyia per la mort dels seus immediats superiors. Va ser anomenat tinent en plena batalla i, finalment, el van ferir i es va salvar d’una hemorràgia , pels pèls, Un morter li va rebentar mix cul. Va tenir sort que no li va tocar l’os. El van internar a Montserrat que aleshores era hospital de sang. Coneixia tot el monestir, fins els llocs més secrets i reservats pels frares.
Li explicava com escoltava concerts d’orgue d’un frare que era molt vell i tenia unes mans de plata per a la música. Allí va redescobrir el gregorià que havia cantat quan era escolà al poble i així a va conèixer J. S. Bach i al Pare Soler, entre d’altres noms que no recordava.
Va tornar al front i va lluitar a Alcubierre i després en la retirada , va ser protagonista de la gran batalla de l'Ebre. “Me la vaig tirar tota”

Fotografia de la batalla de l'Ebre d'autor anònim, de la web Gerra civil Española

Això el posava cofoi i estava orgullós d’un pare que imaginava com els soldats d’”Hazañas Bèlicas” dibuixats per BOIXCAR.
Les trinxeres de la vora del riu s’omplien d’aigua i cadàvers. Va estar en un niu d’aparelladora agenollat damunt del cos mort del seu millor company. No van evacuar els cadàvers fins al cap de quatre ties, alguns en plena descomposició. Es va batre en retirada i va entravessar tot el Priorat , la serra de L’Argentera  i el camp de Tarragona. Era un dels soldats de les fotos de Kapa. A Cambrils, una bomba va rebentar la mula que portava queviures i municions. 
Es posava trist quan el seu pare explicava la retirada cap a Tarragona. Ell volia sentir que tornava a lluitar i vèncer com havia dit Companys.
A Tarragona va baixar als refugis de la Rambla. allí una dona jove li oferia roba del seu marit desaparegut i el seu pis per poder-se camuflar . Ell ho va rebutjar perquè encara el movia la il·lusió d’una contraofensiva.
Va sortir a la rambla amb l’arribada dels nacionals amb les tropes mores al davant. Es va entregar
"Soy evadido de la zona roja" per evitar l’afusellament immediat. "Todos decís lo misma, cansados de pegar tiros por eses lomas y ahora sois evadidos”. Els van tancar junt amb uns milers de soldats republicans, a l’església de sant Francesc. Una llauna de sardines corruptes i un "chusco" més dur que una pedra per repartir entre quatre i per a tot el dia. A un company seu, li van arrencar mig dit per treure-li l’anell de casat que tenia incrustada en la pell.
Tres dia dins l’església. Anaven a fer les necessitats al claustre del convent de Sant Francesc que anys després seria Institut d’ensenyança mitja  (Martí i Franquès). 
A l’estació de Tarragona els van embarcar en un borreguer, amb vagons per al bestiar, sense finestres , uns damunt els altres, en direcció desconeguda
Demà seguiria contant la seva aventura guerra. El fill romania trist mentre sopaven, no li agradava un pare vençut.
Tot i així el considerava un heroi. “Quan seré gran n’escriuré una novel·la”.
Dins del llit, amb una rajola calenta als peus, seguia somniant...
(Fi del primer conte)