Adéu a Miquel Montoliu

La darrera vegada que vaig parlar amb ell, em va posar al corrent de la seva malaltia irreverssible. Ho va fer amb un cert pessimisme, reflexat en el seu rostre, abans tant comunicatiu. "Ara només em resta anar fent , i acceptar amb resignació tot el què estic patint".

Em sembla que era abans d'ahir que encara el vaig veure parlant amb el Salvi a la porta de l'Imprempta Raventós Suau que era com casa seva.

El Miquel (primer per l'esquerra) el dia 11 de Septembre, amb membres dels "Amics del Patrimoni"

El Miquel era un home valent i tirava endavant la seva vocació (ell deia que frustrada) literària. A partir de la seva jubilació, s'hi va ocupar plenament.

Amb l'Amic Santacana i un grup d'entusiastes, van crear la petita editòrial que es dedica exclussivament a la col.lecció anomenada Llibres de Matrícula. Fins avui, sempre han publicat temes històrics referents a Calafell.

Va ser un home entregat sempre a la cutura i molt especialment a la Història. Era president dels "Amics del Patrimoni" de Calafell, http://imatgesamicsdelpatrimoni.blogspot.com/ entitat que va heretar les directrius de l'antic Patronat del Castell.

Ha deixat la petjada del seu bon fer en el camp editorial i en el desenvolupament de la conservació monumental de Calafell.

Descansa en pau Miquel.

Aquí, en la presentació d'un llibre, amb l'ex alcalde Olivella i amb el Miquel Roso, també desaparegut.

Mosquits

Xupa, xupa, malparit!


agaudi.wordpress.com/2007/10/8/


A mi, em sembla que m'ataca el mosquit -gat. No sé si és tant criminal com el tigre, però sí que és molt emprenyador.
Fa uns dies que estic apurat amb aquest "xupopter". Tinc les cames com un bancal de maduixes. M'he posat totes les potingues que m'han dit, pomades, esprais, aparells als endolls.... i res, els "gats" segueixen atacant. Estic temptat a fotre'm un bon got de cianur, sal fumant o cicuta a veure si me'ls enduc d'aquest món.

Feia anys que a Calafell no hi havia una plaga de mosquits tan virulenta com enguany. És potser un símptoma de la crisi?
Estic espantat, es comença pels mosquits, es segueix amb els polls, les paparres i , acte seguit, entren en escena les rates...Potser Déu ens enviarà les set plagues d'Egipte...Potser això són els prolegòmens de l'Apocalipsi...
No ho sé. Jo estic realment desesperat. Tot el dia grato.

No hi hauria maneres d'enviar-los a xuclar a l'ajuntament?...No vindria d'uns quants més.
Ajudeu-me. Què puc fer?...
He de deixar d'escriure, ja en tinc dos més a la pantorrilla...Uiiiiii!
M'esgarrifa pensar que el tigre s'enamori de mi...
Auxili!!

Un home lliure

I un gran escriptor.

(Foto de J. Vicens)

A la biblioteca hi tinc una col.lecció de la revista Destino des de l'any 73 fins el 80 en que va deseprèixer.

Allí hi vaig descobrir la literatura de'n Porcel.

Ha mort d'un tumor cerebral quan semblava que ja havía vençut la malaltia. Com sempre, no m'extendré gaire ambel relat de la seva vida ni amb la seva obra. Tots els mitjans de comunicació en van plens i també hi ha Internet per acabar de posar-nos al corrent d'aquesta gran personalitat de les lletres catalanes.

Només vull esriure sobre la meva minsa relació amb en Porcel. Com dic, el vaig començar a llegire la Revista Destino que ell va dirigir els darrers anys. en aquesta revista, que era un referent de la cultura catalana i espanyola, en els anys del franquisme, hi podem trobar a Dionisio Ridruejo, ex falangista, josep Melià, diputat en la transcisió, Josep Pla, Salvador Espriu, Salvador Dalí, Francisco Umbral, Carles Barral, Cesar González Ruano, Jordi Pujol, Miquel Coll i alentorn, Miguel Delibes, i un infinit etc....Es pot dir que els millors escriptors catalans i españols de l'època van passar per Destino.

Més tard vaig llegir les novel.les de Porcel "Difunts sota els atmetllers en flor", "Els Argonautes" i "Cavalls cap a la fosca"...
La darrera va ser la que em va relacionar una mica amb ell: Vaig assistir a la presentació de la traducció d'aquest llibre. Era a l'Hotel Magestic i presentava el llibre en Francico Umbral.

Com podeu veure vaig acostar-mi per demanar que me'l signés. Vam creuar pocs mots, però molt al contrari del que els periodistes solien dir, amb mi va ser molt afable.

Anys després, aquí a Calafell, va donar una conferència a la biblioteca Ventura Gasol. Vam tenir un debat una mica calent. Ell aleshores pertanyia a l'estaff de'n Jordi Pujol i era president de la Mediterrània un invent que no sé on para. Vam discutir de l'etern problema : els artistes "oficials" i els ofsiders...

També vaig ser testimoni, amb alguna conversa amb J. Marsé, de la seva virulenta antonomàsia.

Però deixem-ho.

Ara el que cal és engrescar a la gent a llegir Porcel, un dels millors escriptors en llengua catalana, de la història.

Coneixeu algú d'aquest video?...Xiiiiiiiiit!

Cròniques d'anar per casa

Sant Pere era un bon home?...


Com que la festa Major d'enguany no mereix cap comentari especial perquè ha fet honor a la crisi i ha passat sense pana ni glòria, parlarem del nostre patró: Sant Pere.


Aquastes notes historiogràfiques, les dedico a aquella gent que defensen el cristianisme com a cosa nostra i desprecien altres religions a les quals titllen d'importades.
Seguiu la biografia de Sant Pere i veureu d'on provenia.I nosaltres i tants llocs més de la Mediterrània el tenim de patró.
L'Esglèsia catòlica que durant tant segles va ser l'únic mitjà de comunicació(Mas media) ens va encacar a Sant Pere i als demés apòstols a base de publicitat cristiana. Cap dels personatges de la Bíblia era íber (de la Península de l'Ebre)...






Pere (abans es deia Simó) va ser elegit per Jesucrist com el cap dels seus apòstols i successor seu. Va nèixer a Cafarnaun, un poble de la ribera del llac de Tiberiades(llac de Galilea, llac de Genesaret o llac de Kinnere) . Era pescador i va dubtar quan Jesús el va incitar a posar la barca al mar i seguir pescant. És el día històric que la Biblia anomenat de la "Pesca miraculosa".

Quan va demanar perdó al mestre per la seva desconfiança aquest li va dir:

"No tinguis por. Des d'ara seràs pescador d'homes" (Lc 5, 10).

Però s'ha de dir també que Sant Pere va ser un endollat de Déu(enchufado). Sí, perquè l'apostol va resultar ser un Judes descafeinat, però traïdor, com el pobre Iscariot.
Tots els Evangelistes ho expliquen sense que els hi caiguin els anells (Si és que en duen).
Com sempre, en la vida, és questió de caure bé o malament amb els qui manen. I Jesus també tenia favorits. El que ens ha quedat amb més ressó és la parrafada de la successió

Tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir. Al·leluia! (Mt. 16,18)

Però, llegiu el que va fer el cagat de Sant Pere:

66 Mentrestant, Pere era a baix, al pati. Arriba una de les criades del gran sacerdot 67 i, en veure'l allà escalfant-se, se'l queda mirant i li diu:
--Tu també hi anaves, amb el Natzarè, amb Jesús.
68 Però ell ho negà:
--No sé ni entenc de què parles.
Llavors va sortir fora, al vestíbul, i un gall va cantar.
69 La criada el va veure i començà a dir una altra vegada als qui eren allí:

Caravagio: La negació de Sant Pere

--Aquest és un d'ells.
70 Pere tornà a negar-ho.
Poc després els qui eren allí li tornaren a dir:
--És veritat que ets un d'ells: si fins i tot ets galileu!
71 Però ell es posà a maleir i a jurar dient:
--Jo no conec aquest home de qui parleu!
72 A l'instant va cantar el gall per segona vegada. Pere es va recordar d'allò que Jesús li havia dit: «Abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades.»
I va esclatar en plors.

(Mt 26,69-75; Lc 22,56-62; Jn 18,15-18.25-27)

Sí, sí...llàgrimes de cocodril.

Michael Jackson... The End

La última gira

L'experiència ens diu que la mort prematura, fixa i engrandeix el mite.
Des de Jesucrist, mort, segons diuen, als 33 anys, fins el Michael Jackson, hi ha una munió de retrats penjats al olimp dels mites, per la seva mort sobtada o primerenca. Només si ens fixem en l’era contemporània ho podem constatar.
Carlos Gardel, Rodolfo Valentino, J. F. Kenedy, M. Luter King, El Che Guevara, Billie Holiday, Marylin Monroe, Puig Antich, Elvis Presley, Federico G. Lorca, James Dean, José Antonio P. De Rivera, Janis Joplin, Jim Morrison, John Lenon, Joaquim Blume, Ottis Reding, Jimy Hendrix, Lady Di, Nino Bravo, Rodriguez de La Fuente, Montserrat Roig, Ovidi Montllor, Terenci Moix, Carles Sabater, Bob Marley, Alberto Bolaño, Antonio Vega, Stieg Larson, Kurt Kobain, Fredy Mercuri, i un llarg etc.
Tots, en més o menys mesura, més o menys dimensió mediàtica, al morir joves, han quedat consagrats en la història dels mites.
Sembla, quan els recordes, que només podien morir així. Que no podien arribar a vells.

Ara, ha entrat en aquest temple, en Michael Jackson.
Aquest personatge genial que ha magnetitzat el jovent de tres generacions, des de la dècada dels 80 fins ara, ha deixat una petjada en el món de la música pop que mai s’oblidarà.
Les seves convulsions epilèptiques, filles del break dance, les seves coreografies electrificants, la seva veu penetrant, l’estètica del personatge, els video clips, són insuperables.
Ja s’ha dit tant d’aquest artista, controvertit, egòlatra, viciós i provocador que ja no hi puc afegir gaire més. La seva vida va ser un torrent desbocat a la recerca de la seva pròpia destrucció. Tota l’excel·lència del seu art va transcórrer per les antípodes de la seva vida personal. Això és l’elecció que tots fem a l’hora d’agafar el camí sense retorn...

La meva opinió personal, després de reflexionar sobre la vida d’aquest mite, és que Michael Jackson ha portat al límit el model de vida de la gran majoria del món occidental: El descontent de la pròpia imatge.
La joventut que no vol perdre el tren del temps, viu l’era de la imatge. L’individualisme, la manca de personalitat pròpia, cultivada, la superficialitat, la desmotivació personal, du el poble a jugar el rol d’ aparadors ambulants. Només es cuida l’aparença, l'estètica del cos, el què diran, del xassís, no del motor.
S’ha entrat en una bogeria sense fre vers la tortura voluntària de la cirurgia plàstica, els pits i llavis inflats de silicona, l'estirament inútil de la pell, els règims dietètics, els tatuatges, els pearcings, els ingerts, etc. Els anuncis televisius no paren de vendre pòcimes màgiques per "conservar" la joventut. A rel d'aquesta febra, s’han disparat malalties psicosomàtiques com l’anorèxia, la bulímia i les depressions.
El veïnat, una gran majoria, viu de cara al carrer. Obsessionats amb el “com em veuen”. Una persona només és vàlida si té un bon físic. L’esperit, la cultura, el comportament, no compten per a res.
Observo, com sempre des del balcó, aquestes noietes que passen pel carrer mirant-se en els miralls dels aparadors i arreglant-se la roba i el cos a cada metre.

El Michal Jackson, malgrat la seva fortuna, mai va estar satisfet del seu cos. I va lluitar per un impossible que, finalment, l’ha dut a la mort: Medicines per aclarir-se la pell, transfusions de sang, cirurgies estrafolàries, etc. Si contemplem una de les seves darreres imatges, ens trobem amb una andròmina patètica només comparable als personatges del seu “Trhiller” .
Cada època té el seus mites i hom s'hi emmiralla. En l’època del meu pare, abundaven els bigotets del Clark Gable i la forma de fumar del Humphrey Bogart. Per cert, tots dos morts en plena carrera. Més tard el tupè de l’Elvis i els llavis de la Marilyn...

Amb el Michael Jackson s’ha finit un altre cicle.

Quin embolic!

Qui diu que a Calafell no interessa la política?
Responc aquí, globalment, a tots els comentaris que ha "provocat" (segons alguns/es) el meu escrit El Pati calafellenc. A part del meu testimoni directe de fragments d’una conversa, em feia ressò dels rumors que corren per la vila. Res més que això.
Però on s’han encès més els comentaris ha estat en referència a l’últim rumor.

”També hi ha la sospita que l’associació de Segur AVSU, podria ser una plataforma de llançament d’un nou partit polític...De moment sembren amb iniciatives molt populistes...Què seguirà?”

Aquest era, ni més ni menys, el text.

Tot l’embolic que s’ha fet amb els comentaris, no és res més que la prova palesa que a Segur quelcom s’hi cou, políticament parlant.
Ara bé, tot el tema de la militància en partits polítics, dels membres de l’associació, no té res a veure amb la intenció del comentari. Com molt bé apunteu alguns i algunes de vosaltres, les ideologies són personals i intransferibles. Mancaria plus
Al Pipo, especialment, li dic que m’agrada proposar debat però, si ell em vol dir "Amic Mèlich, t'agrada crear controvèrsia, eh punyetero...?" , allà ell...Al cap i a la fi, la vida és una "controvèrsia" constant i, en això, els polítics hi tenen la mà trencada.
Voldria, per acabar, que no m’atorguéssiu tota la culpa. Jo només sóc responsable del què escric i punt.
L’entrada a aquest bloc és lliure i gratuïta...la sortida ...de vegades....
Gràcies a tots per participar excepte als anònims, que ja sabeu què en penso d’ells o elles.



Imatge:todo-a-un-leru.blogia.com/temas/sociedad.php

Res publicae

El pati Calafellenc


Ara feia dies que no parlàvem de política. Vull dir política municipal.
Els blocs que hi ha a Calafell també han fet una pausa y tracten temes socials, urbanístics i d’altres esdeveniments.
Com tenim el patí? Quins rumors, i no tants rumors, hi ha? Quin és l´”Aquí hay tomate” del nostre consistori?
Escriuré, abans de res, a partir de quelcom que no és un rumor. Jo mateix en vaig ser testimoni i, per tant, dono la meva paraula que això és verídic:
Jo estava a la barra del Cafè de la Vila, fent un quintet i, al fons, hi havia un grupet de regidors i regidores de l’Ajuntament. Potser per la meva presència allí, algun d’ells va alçar la veu per fer-me sabedor del que allí s’hi coïa. Si és així, gràcies.
No vaig entendre només que un parell de frases del sr. Parera i d’una regidora que no sé exactament qui és.
“L’enemic més gran del Sánchez i de Calafell és el Romero. Aquest poca vergonya només ha anat sempre per omplir-se les butxaques i diu que ho fa pel poble”. Això ho deia el Parera.
Una de les dues senyores, no sabria dir quina, va exclamar: “... Què hi farem, es qüestió d’esperar dos anys”
A la resta de presents, Sr. Rion, Sr. A. Verge, em sembla que el Sr. Núñez no els vaig sentir o no els vaig entendre.
El Parera va seguir dient, en to amenaçador. ...”però el Parera és molt Parera...”
Vaig sortir del bar. Ja havia sentit prou.
Us deixo el comentari per aquell o aquella que, coneixent la història i la trajectòria del saltimbanqui, pugui dir-hi la seva. Jo la diria massa grossa.
He apuntat aquesta escena per falcar els rumors que corren pel poble:
Hi ha diverses versions:
Una que diu que el Parera i el seu ex “protegit” Romero, ja han trencat definitivament. O sigui que el Parera ha “partit peres” amb el Romero. Per les paraules que heu llegit més amunt, quasi ho podem confirmar.
Una altre versió diu que el Triadó (altra vegada?) vol fer conxorxa amb el Parera per fundar un nou partit.
A aquesta s’hi pot afegir que s’hi sumaria el Rion...i, potser L’A. Verge. (A l’Àngel sempre l’he considerat un dels regidors més vàlids. Però és com el gallec de l’escala. No saps mai si puja o si baixa).
O sigui que segons la rumorologia el Sr. Jordi Sánchez s’ha quedat sol, amb el Romero i les seves depres, a l’ombra.
També hi ha la sospita que l'associació de Segur AVSU, podria ser una plataforma de llançament d'un nou partit polític...De moment sembren amb inicitives molt populistes...Què seguirà?

“El què hem de veure”, deia la padrina.

Aquesta és la situació actual que, escoltant la veu del poble independent, m’ha arribat a les orelles.
Com que aquesta crònica no sortirà al pamflet oficial ni a la web de l’ajuntament, ni, òbviament per Calafell ràdio (a veure qui té pebrots de preguntar-ho en “el fil directe”), ho penjo aquí, per a aquells a qui els pugui interessar.
Una darrera reflexió:
Si quan encara manquen dos anys, el sarau ja està tant animat, no vegeu quan tinguem les eleccions a la cantonada
“Para alquilar sillas” com deia la Trinca.

"Veig l'ombra dels voltors que em voldrien veure mort..."