Ja comença el ball de bastons

Els cent dies

No sé qui va ser l’ànima en pena que es va inventar aquest tòpic dels  “100 dies” Em sona a guerra, a tragèdia (la dels 100 anys, la dels 7 dies o els últims dies de Pompeia). ¿Com es pot mesurar, valorar i jutjar la gestió de qualsevol polític  o col·lectiu governant, amb  cent dies? Si moltes vegades no es pot ni valorar la gestió de quatre anys. Però hi ha tantes frases lapidàries que ja hem arribat a un punt que no sabem escriure o parlar sense tirar de frases fetes.

Sempre he denunciat la poca credibilitat d’aquelles o aquells que escriuen sota el paraigua  de les sigles d’un partit o d’un càrrec. Els milions de caràcters amb espais que he llegit d’aquesta fauna m’han marejat. En els seus escrits hi ha la major concentració de paraules fàtues per mm2.

Cent dies de govern. Quina fal·làcia! Entre els primers dies de prendre possessió, celebrar-ho, omplir calaixos dels despatxos, canviar noms, provar el cul del setial, conèixer el personal i assistir a actes protocol·laris, es consumeix tot aquest període. I sí és a ple estiu, no cal dir res més. Això si parlem dels qui entren. Perquè si jutgem als qui es mantenen, ja entrem en un estat de surrealisme dalinià, que és el que té més conya.

Però clar, les criatures estan nervioses. Vull dir els qui formen el nou consistori. I han d’entaular les batalletes de sempre. Els veïns estem, de moment, per altres afers. Hem de fer recompte de l’estiu a veure que ens ha deixat la crisi al fons del calaix i a quan ens cobren l’IBI, si s’ha apujat l’aigua, l’IRPF o la llum;  si podrem anar a urgències, víctimes de la retallada o si trobem escola per a la canalla. A nosaltres els « cent dies » ens la “repampimflen”, com dei el meu amic i gran poeta, Albert Compte. 

A Calafell, que és el meu camp de maniobres, ja ha començat la batalla dels « cent dies ». Ha obert foc un regidor del PSC, el Sr. Robert, ara a l'oposició, en aquest mateix Diari. El màxim representant del patit que governa (CIU), Sr. Olivella, ja  l’ha respost des de la trinxera d’enfront. A veure per on aniran els següents trets.

Res de nou, tots malden per un “model de política innovador”. Un nou sistema més civilitzat, més proper al poble. Això del model de política llampant, fa trenta –cinc anys que ho sento. Una altra camama.

El Roto. El País

El nou model deu ser: tractar al contrincant de reaccionari:  fomentar la iniciativa la participació ciutadana(...) El senyor Olivella i per extensió, el seu equip de govern,  està ancorat i aplicant polítiques antiquades (...) Però Senyor Olivella, si vostè vol ser antiquat i reaccionari, jo no…

I el senyor olivella contraataca:

“vostè pot parlar-me de consens amb els veïns. El mateix consens amb el qual vostès van fer un POUM. El mateix consens amb el qual vostès van decidir instaurar el carril bici a Segur? (I segueix una llista de retrets).

Pregunto al sofert lector: Això no us sona? Això és innovar el model de política?

Ens volen fer riure. I si ho fem, s’ofenen.

Només els “indignats” ens podien demostrar o al menys fer albirar què és un nou model polític. Però ningú se’ls va escoltar.

El meu  model el tinc molt clar. Per això no m’he presentat mai a unes eleccions municipals. Duraria de Nadal a Sant Esteve. Un consens és: que els 21 regidors d’un ajuntament, facin pinya, que governin tots en equip, en assemblea, que vagin a fer un carajillo junts, de tant en tant, que s’apropin al poble, que no s’odiïn.  Que els de l’oposició (quan els toqui) no es quedin a casa el dia del Mercat Medieval o de qualsevol altre esdeveniment popular.…que no s’amaguin. On són ara? I que no plorin ni es cabregin i diguin “ara no jugo”, com els nens del pati, quan perden unes eleccions. Els 21 regidors del nostre ajuntament han de ser un grup d’amics que s’estimin entre ells i estimin al poble .

Això podria ser un nou model de política. Cura casolana, senzilla com una til·la. Aquesta monserga dels cent dies i aquest feix de frases demagògiques, i aquestes batalletes de l’avi dels Zipi i Zape, sí que són reaccionàries i tant antigues i demodés com el RoCkabilly. Per un museu de La Transició van bé aquestes batalletes de partits rancis i casposos; per a un segle XXI amb crisi i amb manca de solucions, fa falta gent sense naftalina.