Tocats per la fil.loxera

El Pilar del 3 de vuit del 04/07/08




Del dolor d’ahir, avui en fem festa (Jordi Llavina.)
Aquesta és la referència poètica d’en Jordi Llavina, estampada en la paret del menjador “La fil·loxera” del magnífic restaurant Cal Blay de Sant Sadurní d’Anoia, acompanyada d’una notable col·lecció fotogràfica del Blai Carda. A mi em va saltar automàticament el refrany “ No hay mal que por bien no venga” pensant que era la mes fidel expressió castellana de les paraules del nostre poeta. És curiosa també la similitud metafòrica amb Catalunya, on d’una desfeta en fem un himne i d’una plaga, una festa. La fil·loxera ((Dactylosphaera vitifoliae) aquesta mosqueta morta americana, que va provocar una tragèdia econòmica per a la gent del vi i de retruc a tot un poble. Es parla de la fil·loxera com de la guerra, amb un abans i un després.
Jo personalment, em sento tocat per la fil·loxera des de tres vessants. La primera, pel fet de ser, de fa molts anys, baixpenedesenc. La segona, perquè vaig néixer al Baix Camp on la famosa Dactylosphaera va acabar amb la nostra vinya (El vi de casa tenia la trempera d’un bon priorat, segons la padrina) Recordo el vell cup, aleshores habilitat com a corral del porc. A finals de segle XIX en aquella comarca, un arbre va substituir els vells ceps: L’avellaner, que hi sobreviu a empentes i rodolons. I la tercera tocada de fil·loxera, és familiar. El Joan Bolet, forner de Santa Oliva, besavi del meu sogre, per culpa, o gràcies, a la gran crisi de la fil·loxera, va arribar, fa 120 anys a Calafell, i encara avui, a l’ombra del seu cognom, fem el pa de cada dia en el barri de la platja.

Companyes i companys "pilaristes" del 3 de vuit. Drets: Guillem Carol, Josep Mèlich i Àngels Dalmau.
Aseguts : Lourdes Vergés, Pau Batlle, Oriol Sabate i Jordi Llavina

Aquestes són reflexions a rel d’un sopar. Des d’aquí el meu agraïment al director d’aquest setmanari, Ricard Rafecas que va tenir la lloable iniciativa de reunir els autors d’aquesta columna, al voltant d’una taula, on vam poder assaborir les delícies d’una cuina innovadora i els sabors dels millors productes vinícoles de la terra. Ho vam fer tocats per la fil·loxera.

Tradicions

El mercat dels dimarts

La parada del Pablo de Camarles

A Calafell Platja els dimarts hi ha mercat, el que en català popular se'n diu mercadal i que els castellans en diuen “mercadillo”.
La plaça que hi davant del mercat municipal s’omple de parades, on els colors i els perfums s’escampen i conviuen amb les xerrameques de les venedores i venedors.
El de Calafell no té res d’extraordinari, és un mercat més com el de qualsevol vila del nostre país. A l’estiu fa goig. És ple d’estiuejants i turistes que passegen entre el tendals, com si visitessin un museu. A mi m’agrada anar de mercat. Especialment entre les parades de fruita i verdura. Sempre que surto de vacances, sigui per Catalunya o a l’estranger, vaig a visitar els mercats. També m’agraden els encants, mercats de vell, antiquaris i brocanters.
Des que sóc a Calafell m’he perdut ben pocs mercats. Hi anem la dona i jo, perquè hem de proveir per a la botiga i per a la llar.
Gastem molta ceba per a les coques en recapte (enramades, al Baix Penedès) i molts quilos de tomàquets per fer entrepans a la botiga.
M’atrau la presència de la fruita i la verdura. Normalment, ens abastim a la parada del Pablo de Camarles, una de les de més requesta del mercat. Porta molta vianda de collita pròpia i ja des del temps del seu pare, és molt popular a casa nostra.
No em puc resistir a la libido eròticoculinària, quan contemplo l’esclat de colors. Ara a l’estiu hi ha el gran sortit de fruita del temps. Préssecs vermells, préssecs de vinya, albercocs, “paraguayos”, prunes de tota mena, peres tendrals, sarmenyes i de Sant Jaume, Nectarines, i, fins fa poc, les cireres del país. Síndries obertes que regalimen vermell lluminós, melons perfumats, pomes grogues i roges, envernissades, maduixes insultants de vermell immaculat. I jo no puc resistir la salivera que em fa allargar la mà, acaronar aquelles vulves fruitals i clavar-hi les dents amb eròtica fretura, mentre assaboreixo les polpes exquisides. Què bona és la fruita, ara a l’estiu.
Donem el tomet per les parades, deixem l’encàrrec que recollirem, més tard, i tornem a casa. Els dimarts hi torno més eufòric, més felicet. Cap a la sortida de la plaça, m’acomiaden els perfums de la parada d’espècies. No hi ha cap olor concreta dominant, hi són totes. No us ho puc explicar però sabeu a què em refereixo.
Els mercats setmanals no es poden perdre. Ens quedaríem mutilats d’una part important del nostre viure.
¿Hi ha gent que poden viure sense anar mai al mercat?

És festa major!

Sant Pere!!

La història contemporània del ball, a Catalunya, ha anat més o menys per aquí: des que som els micos experimentals dels USA, tota la moguda artística ens ha vingut dictada des d’allí. El cinema va ser el primer difusor de la vida americana. Va jugar el paper que avui protagonitza la TV. Pel que fa a la música, les nostres festes populars i no tant populars, les vam començar a amenitzar amb les orquestres hereves de les Big bands del jazz americà.
Aquells musicals del primer cinema sonor: El sombrero de copa, El desfile del amor, etc...amb les grans orquestres d’Hollywood, molt aviat van tenir els seus seguidors a casa nostra.
El Charleston, el Fox trot, el Boggie-Boggie es van començar a ballar en els salons de la capital i en els envelats de festa major, de viles i pobles de Catalunya. És van arraconar les masurques, polques i pericons.
Va ser la colonització musical americana.
L’aparició dels Envelats, les sales de les Societats (El cooperativisme que va esclatar a principis del segle XX) i les revetlles. De la tradició de l’acordió, el sac de gemecs, el timbal i la gralla, vam passar a la modernitat de les grans orquestres amb trompetes, trombons i saxos, presidits pel que, més tard, s’anomenarien bateries i que en un principi se’n deia el “Jasband”.
Sabeu perquè portava aquest nom? Hi ha coses ben curioses. El que avui en diem bateria portava, normalment, pintat el nom de l’orquestra en el bombo gros.
Aquest nom, en anglès anava acompanyat per les paraules Jazz Band (banda de Jazz). “New Orleans jazz band” “Original Dixieland jazz band” i tantes altres. Aquest anunci del bombo va donar nom a l’instrument (avui bateria o drums). Al músic percussionista, la gent li deia “el del jasband”. Un dia, d’inoblidable Tof, gran bateria del Vendrell em deia: “M’anunciaven com el gran jasbaniste Tof”. Això demostra la influència del jazz en les nostres posteriors orquestres.
El meu pare, que era un entusiasta de l’orquestra americana, em va alliçonar amb noms i estils dels grans conjunts musicals catalans de principis de segle, molts d’ells encara actius avui.
La categoria econòmica d’un poble la marcava l’orquestra que tenien per les festes majors. N’hi havia per a totes les butxaques i la majoria de pobles, amb més de mil habitants, tenien la seva pròpia orquestra. De petit havia ballat molts anys amb l’orquestra “Esplai” de Riudecanyes.
A Catalunya, algunes d’aquestes orquestres portaven l’afegitó de “ Cobla”, per la seva capacitat de tocar Sardanes.
Han estat llegendàries: La Principal de la Bisbal (d’Empordà), La Maravella, Els Montgrins, La Planes Gumà, La Ramón Evaristo, La Jaume Miralles, Els Fatxendes de Sabadell, La Raul Abril, La Selvatana i els Verds de Mataró. La Marabú de Valls que encapçalava les de categoria mitjana, com la Melodia i la Sensación del Vendrell. En la postguerra van triomfar la Jannio Marti, de Vilafranca, i, de més actualitat, la Salseta del poble Sec, La Plateria, la Volcan, La Cimarrón, la Caravana etc.
També un apart per aquelles orquestres més modestes com “Els criminals de la Torre” que en el seu temps va ser molt popular a Calafell.

Una tradició que no es pot perdre és l’eterna disputa, entranyable, sense sang, que hi ha a Calafell, entre el Poble i la Platja i actualment Segur.
Sempre hi ha algun d’aquests barris que se sent discriminat pel tema de les orquestres.
“Els de dalt al poble són uns vius, ells s’han quedat la Maravella i a nosaltres la dolenta” (no dic noms). Aquesta és la musiqueta de cada any; com si no es pogués ballar amb qualsevulla orquestra. Alguns més optimistes i conformats diuen : “Tant se val, la qüestió és que faci soroll”. Si es tenen ganes de remenar l’àpid...,

Evidentment, m’hauré deixat en el teclat noms importants de la música de ball a Catalunya. El meu amic Vicens Solé, m'estirarà les orelles. Ja sabeu que si em feu arribar el record d’alguna d’aquestes orquestres, les inclouré aquí.

Una pàgina interessant de la història del Jazz:

http://www.xtec.es/~emorral/projecte/historia.htm

Les nostres coques

Per Sant Joan o per sant Pere.

Les voleu de fruita o de pinyons?

Coques de cal Bolet, dolçor a la panxa i força al xiulet

De Montserrat estel

A totes les Montserrat que entreu a casa vostra. No és un pom de roselles, és la primavera sagnant. Moltes felicitats!

Us regalo una de les meves músiques preferides

Josep Vives camina amb nosaltres

Tot és camí, tot és drecera, si ens donem la mà

Ens ha deixat el Josep Vives.

Era un home jove, encara, fort i molt entusiasta. La meva relació amb ell, era entranyable. Sempre que teniem ocasió la féiem petar i, generalment, coincidíem en moltes coses, sobretot "per arreglar el poble" Ara, així instantàniament ,el recordo vestit de jugador d'hokey, fent broma amb la seva panxeta, i en una pujada a Montserrat (la meva dona i jo ho vam fer des de Collbató) on ell em va donar ànims per a seguir, quan jo ja no podia amb l'ànima.

Pep, et recordaré, com ho faran, també, tants Calafellencs que t'estimaven.

La sequera

Algú em pot explicar d'on collons hem de treure l'aigua?

De l'Ebre no.
Del Ter no.
Dels pous no.
Però vinga gent cap a Barcelona!
Menys demagògia, menys collonades i més solucions. O, si no, que la gent es quedi a casa.
On són els teus 100 litres que et vas deixar a Tortosa, a l'Argentera, a Amposta , a la Seu d'urgell, a Calafell, a Castell follit de la Roca, a la Cala, a Balaguer, a Vic, a Gandesa, a Vallbufanda?

Tothom cap a Barcelona i rodalies...i ara què?
Un cop de pedra al cel i que plogui.
M'agradaria que la sequera deixés Barcelona sense ni una gota...ha,ha,ha, quines corredisses.





Aquest és el meu article d'avui al setmanari 3 de vuit:

Aigua!

Sequera d’aigua. La seva ombra plana damunt de Barcelona i de l‘àrea metropolitana. Les tres quartes parts, o més, dels habitants de Catalunya viuen en aquesta zona. I se’ls ha de donar aigua. La reclamen, amb tota la raó del món, perquè la paguen. Anem a l’arrel del problema, amb uns exemples pràctics. Jo tinc dues filles que es van mudar de Calafell a Barcelona. Deixaren de consumir, (segons els experts), uns 100 litres diaris, d’aigua de Calafell i els van passar a consumir d’aigua de Barcelona.(Em refereixo a situació geogràfica, perquè l’aigua és de tots) Elles no van portar la seva aigua a la nova residència. Van arribar al pis, van fer girar l’aixeta i l’aigua va brollar. Com les meves filles, cada any, arriben centenars de milers de veïns nous a Barcelona i rodalies que necessiten aquests 100 litres d’aigua, per a viure, sense aportar-n’hi ni un petricó. Aquesta és la mare dels ous. I com ho endeguem això? Barcelona ha de cercar aigua don sigui i, amb la sequera, que sembla entossudida en no fotre el camp, em sembla que ho té molt magre. Una de dos, o dona aigua al veïnat, o els fa entornar a casa seva, a consumir la que van deixar. És evident que cal cercar la primera solució. Aquesta conclusió la vaig exposar, així, de forma tant elemental, a una noia tortosina que viu a Barcelona. Ella és una defensora aferrissada del “No al transvasament”. Li vaig demanar si havia portat els seus “100 litres” des de Tortosa. Se’m va quedar mirant una bona estona: “Que facin el que vulguen però de l’Ebre ni una gota”, em va etzibar. A Calafell, per ara, tenim l’aigua que volem, gràcies, en part, al minitransvasament de l’Ebre. No li ho vaig dir, no fos cas que em pegués. No sé com s’ho faran les “autoritats competents”. Tenen un bon palangre. M’ha xocat un internauta que, en un missatge, ha dit que passarem de la guerra del petroli a la guerra de l’aigua. Sí, sí, podeu riure.J. Mèlich

El meu admirat Albert Pla ja ho deia:

http://es.youtube.com/watch?v=DbTJb0ImvCc


Tens paper de water enganxat al cul
de l'última cagada
tens caca entre les cames
tens sang incrustada entre els cabells del cony
menstruació coagulada
tens regla entre les cames
i ho sento molt
i ho sento molt
i ho sento molt
però haurem de resignar'n-se
a no poder rentar'n-se


















hi ha sequia
hi ha sequia a la comarca
un tràgic racionament d'aigua
i els porcs moren a les granjes
i els iaios se'ns deshidraten
s'empastifen les sabates
de ciment per les aceres
i ara haurem de resignar'n-se
a sofrir la cara bruta
de l'amor
i ho sento molt
potser ara sabràs que jo t'estimo igual
pulcrament perfumada
o tinguis pus entre les cames
necessito tant el teu cos com tu el meu
som com dos cagaradates
tu i jo som com cul i merda
i ho sento molt
i ho sento molt
i ho sento molt
però així són i estan les coses
un dia fresques i un dia seques
hi ha sequia
hi ha sequia a la comarca
hi ha amors que són com waters
embussats per falta d'aigua
vine acosta't i ara abraça'm
obrim entre els dos la tapa
mira al fondo hi ha una caca
la gran cagada de l'amor
i ho sento molt

Mones 2ª part

Les mones de cal Bolet, pas a pas.

Ingredients:
Farina, llard, matafaluga, canyella ,sucre, sal, llevadura, ous, i una mica d'essència d'anis i de llimó.
S'ha de pastar fins que la pasta quedi lligada







Aquí la tenim a punt de treure





Pesem i fem peces.




Que seguidament bolegem






Aquí tenim les boles a punt .





Comença la confecció dels "rotllos". El ditet fa la seva feina.







S'ha de tenir molta cura de no trencar-los...






Suau molt suau li anem donant forma...





Col.locació en llaunes de forn...



Els ous al seu lloc, segons els encarrecs




Aquí tenim una mona de 4 ous...Després de la fermentació, estaran a punt d'enfornar...





Ja han sortit del forn, reposem un ratet...




Un cop s'han refredat una mica, vé la sessió de pintura, amb aigua encaramelada..




Ben empolvadetes de sucres.....





Hi ha qui en vol sense ensucrar...




I n'hi ha de més llaminers.



I per acabar, la mona de l'Otto, l'avi no se n'ha pas oblidat.


Que us vagi de gust la Mona. En el vostre poble segur que tambés les deuen fer molt bones i de formes i maneres ben distintes i variades.
Podeu fer els vostres comentaris entre mossegada i mossegada.

Tradicions

On anirem a menjar la mona?

Si aneu investigant en tractats d’història tradicional, trobareu diverses explicacions de l’origen i del nom de la mona de Pasqua.
I , ves com són les coses, el substantiu “mona”, segons molts investigadors, prové de la paraula àrab “munna” que vol dir obsequi i que els musulmans encara usen en molts indrets , dins la seva pasqua, regalant pasta i ous als convidats.
També hi ha la versió d’origen similar en la tradició romana de regalar el “monus “(pastís amb un ou) de pasta de pa, per part dels padrins .
Sigui com sigui, la diada de la mona és una tradició ancestral (està documentada en el segla XV) en els països mediterranis. A la península, es celebra a `Catalunya, València, Múrcia i part d’Aragó.
Cada comarca, cada regió, té el seu pastís simbòlic que anomena “mona”. A partir de principis del segle passat, amb la popularització del cacau, exportat d’Amèrica, la xocolata és la protagonista de la Pasqua, amb els ous i les escultures que avui priven en les pastisseries.
Però l’origen ancestral de la mona, és el pastís, de diverses formes ( rotlle, garlanda, figures diverses...), fabricat amb base de farina, ous, mantega i essències (anís, llimó, matafaluga, canyella etc.) És el que avui s’anomena, impròpiament, mona de forner.
A Catalunya i en molts pobles del llevant, el dia de “menjar la mona” és el dilluns de Pasqua. Cada comarca ja té uns indrets tradicionals, com poden ser, ermites, llacs, pantans, castells o fonts en el camp i a la muntanya, on s’hi aplega la multitud per fer un bon àpat a la brasa , “menjar la mona”, ballar i el que més convingui.
Cada forner té la seva fórmula secreta i cada poble els seus costums. Per exemple: hi ha molts indrets on es fan mones amb ous durs, incrustats entre la pasta. Algunes famílies tenen el costum d’encarregar mones amb tants ous com anys té el fillol que la rep.
També se solen fer petar els ous al front d’aquells que van despistats.
A casa nostra: El forn Bolet, des de la nit del temps , dels nostres avantpassats, tenim una fórmula secreta de la mona. Hi ha clients tant fidels que, mesos abans, ja ens les encarreguen. Calafellencs que viuen lluny del poble, venen a comprar les mones de cal Bolet (Cal garrell).
Amb el gran impuls de la xocolata i els pastissos amb bases de crema, sares, o pa de pessic, a finals del segle passat, va minvar una mica la producció de la mona tradicional, però avui, amb el renaixement de l’amor a les tradicions, l’ecologisme, amb el consum de productes de la terra, i els desitjos de tornar als orígens, no ens podem treure la feina de les mans.
Per tant, si passeu per Calafell i us atanseu a casa (Forn Bolet), no deixeu de provar un dels pastissos que creen més addicció: les nostre mones.


Fotografies:
1) el típic "rotllo" ( amb ous, és la mona)
2) La Núria, el somriure de cal Bolet
3) L'Alba i la Mar, qui pot resistir la temptació? No estan per menjar-se -les (elles i mona )

Un gra menys a la nostra platja

Avui enterrem el Vicentet del Manco.
Era un dels vells pescadors, dels pocs que en resten a la nostra platja.
Hereu de cal Manco, una de les més antigues famílies marineres de Calafell. Tinc la seva veu gravada, que forma part de la meva col·lecció de documents sonors de la història de la platja. Com ja ho he dit en moltes ocasions, penso escriure una crònica de la pesca a Calafell, extreta dels testimonis que la van viure.
Els de Cal Manco, van arribar a Calafell procedents de Sitges.
Al Vicentet, li vaig fer aquest retrat a llapis que em va encarregar la seva filla.
Era un home molt pacífic, amant de la cultura. Amable amb tothom, sempre somrient, fins i tot en els seus darrers dies. La seva pipa l’acompanyava fidel, penjant de la seva boca desdentegada. Llegia els diaris i li agradava conversar de tota mena de temes.
La pesca va ser la seva vida i, cap al final, per no perdre el caliu de la vida pescadora, era l’encarregat de la Llar dels jubilats “d'el Pòsit” on cada dia el podies trobar, ordenant el local, la premsa i fent els encàrrecs de l’oficina.
Jo havia xerrat amb ell en moltes ocasions. Era un pou d’anècdotes i de records del mar.
Descansi en pau el Vicentet del Manco.

A l’imatge el podeu veure amb tota la tripulació d’un llum, amb la Madroneta del Martí il·luminant l’escena .

El sopar de Sant Antoni

Memòries

A Calafell, com en tants indrets de Catalunya, es celebren les festes del Tres Tombs. Sant Antoni , es pot dir que és un dels sants més venerats a reu de la nostra terra. Com que dels Tres tombs de Calafell ja n'esteu més que assabentats , i, com que em consta que en aquest blog, hi entren gent de l'Argentera, avui us parlaré una mica d'aquest poble, on jo vaig néixer. Em sembla que ja toca.
Heus quí un fragment del capítol 15 del meu llibre "L'Argentera...quan anàvem amb avarques"

"...També hi havia un dia assenyalat, que era tradicional: el sopar dels caçadors,
per Sant Antoni, el mes de gener. Els participants eren tot homes, per variar, encara
que no fossin caçadors. Jo no ho he sigut mai. Els caçadors sortien de matinada.
Una dona del poble, per aquell temps la Maria Ferrer, preparava el sopar. El primer
plat era el tradicional romesco, que no tenia res a veure amb el romesco mariner.
Es tractava d’una variant del que després vaig descobrir al Penedès i al Garraf:
el famós xató, la paternitat o maternitat del qual es disputen, principalment,el
Vendrell i Vilanova. El romesco no és ben bé el mateix, encara que la base és
comuna. Es tracta d’un plat amb escarola i bacallà, macerats amb salsa de romesco.
La diferència amb el xató és que aquest es menja preparat del dia. Entre el del
Josep Mèlich i Garcia
258
Vendrell i Vilanova també hi ha una petita diferència. En canvi, el romesco es
prepara un parell de dies abans. Jo, personalment, el trobo més bo. Em faria mal.
Seguim amb el sopar de Sant Antoni. De segon plat, es guisava la cacera del
dia, en diverses modalitats. Quan les peces caçades no eren prou, es comprava un
cabrit o conills casolans. El cas era fer gresca. Es bevia molt, i per tant la vetllada
quasi sempre acabava en punta. Els homes, fora de la vigilància conjugal, feien de
les seves i perdien tots els tabús i les vergonyes.
Eren típics els jocs del brumerot i el “tio fresco”. Sempre hi havia la víctima que
se la carregava. Però tot, de forma molt sana i sense cap mena de rancúnia. Una
bona dormida ho curava tot. En el joc del brumerot, el qui parava es posava una
mà al clatell i d’esquena al grup. Tots feien el brumerot. Un s’hi atansava i li arriava
un bon mastegot a la mà. Ell havia d’endevinar qui havia estat l’agressor. Això era
una variant d’un altre brumerot, més còmic. Vejam, com ho explicaria? Hi jugaven
tres. Un se situava al mig, amb una barretina al cap. Els dos del costat, amb les
cames obertes i un braç enlaire a punt de pegar, i amb l’altra mà es protegien
l’orella. El del mig havia de ser molt àgil. Començava el joc. El del mig feia el
brumerot i es dirigia a l’un i a l’altre balancejant-se amb intenció de pegar. Els
altres estaven atents. Quan li semblava, el del mig, endinyava mastegot a un dels
companys i s’ajupia instantàniament. El que rebia la bufa, amb la mà que tenia
enlairada havia de fer caure la barretina de l’agressor. Era un joc molt còmic i
frenètic. Normalment els dels costats, si el del mig en sabia, sortien calents. El
Lluís de ca l’Agustí, que hi tenia una traça depurada, ens havia escalfat a tots.
Finalment el “tio fresco”. Aquest joc era molt popular. Un dels participants es
posava una cua de paper de diari o de palla agafada pel cinturó. Havia de caminar
remenant el cul, per evitar que el seu company, que el seguia, li encengués la cua.
Mentre durava el joc anaven cantant:
—Jo te l’encendré, el tiu, tiu Frescu,
jo te l’encendré
el tiu de paper…
—No me l’encendràs, el tiu, tiu Frescu,
no me l’encendràs
el tiu de fanàs.
El joc acabava quan s’encenia la cua. En els sopars de Sant Antoni, els homes
tornaven a treure el canalla que encara portaven a dins. La festa sempre se solia
acabar en un celler. Jo havia anat al del Domingo del Pep. Un any, per fer beure
vinagre al Tete, vam acabar bevent-ne tots. El Mílio Pereviudo va empènyer el seu
propi carro Bassetes avall, pensant-se que era el de cal Domingo del Pep. I més
d’un tornava a casa volent obrir la porta amb la fària.

En les fotografies: A dalt, un grup de caçadors (El primer per la dreta és el meu pare)
A baix, la colla de festa en un d'aquests sopars. Jo sóc el segon per l'esquerra. Han plogut un munt de quilos des d'aleshores.

Adéu Roso

No erem amics, ens teniem la franquesa necessària per poder parlar amb sinceritat. Crec que tinc l'obligació moral d'acomiadar-me de tu. Cosa que no han fet públicament, molts dels que et van utilitzar i adular...

Ens unia l'afició a la música "del nostre temps"

Et demano disculpes , (això ho fa tothom amb els morts, per tant , pots considerar-me covard) per si et vaig ofendre amb el tema humorístic del "Sr. de La Llum fresca". Mai m'ho vas retreure. Una qualitat de bon demòcrata. Llàstima que t'en vas sense revelar-nos el secret.

Que descansis en pau Miquel, a reveure!!

J. Mèlich

Pau!

Feu clic damunt del colom

Bons dies, bons anys, bones festes.

Em veig obligat, a felicitar-vos les festes. Perquè sóc humà, del bandol dominat pel capitalisme, pecador cosumista, i per més que m'hi esmerci, no puc arreglar el món. Però ho puc desitjar i intentar.

El qui ens hi va portar tampoc fa res per assolir-ho.

El món ha de ser així, pel que veig. Us convido a escoltar tres de les meves cançons preferides. Obres d'art que no em faria res haver-les escrit i cantat jo.

Sigueu bonets tot l'any, tampoc és massa difícil.

Amb un simple clic podeu sr feliços uns instants.

http://www.youtube.com/watch?v=qbeth1eWasU&feature=related

http://es.youtube.com/watch?v=uEAGoLHMMoA

http://www.youtube.com/watch?v=F108veDL4i0&feature=related

Ha mort Candel

...un tros més del nostre paisatge

Es parlarà molt, en aquests dies, de Francesc Candel... Ell diria, com el refrany castís, “ Que Diós nos libre del dia de las alabanzas”. Aquest dia li ha arribat als 82 anys.
Des del nostre modest corralet, caurem també en el tòpic. No hi ha més remei. Ha mort un gran home. Dic gran home abans de dir que ha mort un gran escriptor, que també ho ha estat, malgrat la marginació d’alguns puritans de ploma excelsa.
Però pel damunt de tot, el Paco (així li deia tothom) era humà, molt bon humà...
Com que el panegíric li faran i amb escreix, des de tots els indrets de la nostra terra catalana, jo em limitaré a escriure de Candel des de la meva experiència personal.
Per si us voleu posar al dia sobre la seva gran personalitat, podeu entrar en aquest enllaç de la seva fundació: www.fundaciocandel.org/html/ct/candel_03_obra.asp
Paco Candel va ser qui va esborrar, o al menys qui ho va provocar, la paraula “xarnego” tant habitual aleshores en el nostre argot. Ell va agermanar l’emigrant de la península amb Catalunya, cambiant el qualificatiu. Els xarnegos per a ell eren “els altres catalans”. Catalans que, més endevant, en Jordi Pujol els va circumscriure definitivament, amb la frase “És català aquell qui viu i treballa a Catalunya” i , fa quatre dies, l'Artur Mas, amb un canvi de rumb que ha sobtat propis i extranys, amb el seu “dret de decidir” (No dret d’autodeterminació, CIU sempre ha estat ambigua) ha afegit a la frase “i se sent català”.

Però això són digressions molt grapejades que deixarem per a altres ocasions.

El meu primer contacte amb l’obra de Candel va ser de molt jove. Les lectures de “Donde la ciudad cambia de nomre” i “Han matado un hombre han roto un paisaje” dels anys 60, van ser definitives per convertir-me en un “fan” d'en Paco. La saga del personatge El Grua, és de les més dures que he llegit, i alguns passatges de les novel·les esmentades, en aquell temps de censures y privacions, assolien cotes d’autèntica transgressió. Potser perquè jo sortia del microcosmos del meu poble i havia viscut escenes com les que ell ens relatava. Ara és l’hora, per als qui no ho heu fet, de llegir alguna d’aquestes novel·les.
Però, a més de la ficció, Candel es va destacar com assagista i historiador de la Barcelona contemporània. D’aquella Barcelona marginal (ell vivia a Can Tunis, el poblat de barraques, a la falda de Montjuïc) tant present però ignorada per la burgesia de l’Eixample i els “Benestants de Sarrià i Vallcarca”. També va explicar, com molt pocs, el tema de l’emigració d’aquells anys en que la població de Catalunya es va doblar. Ell era valencià (de parla castellana) i havia arribat a Barcelona l’any 27.
En el llibre “Els altres catalans”aborda el problema del “charnego” amb molt realisme però també amb les seves dosis d’humor.
Llegiu aquest paràgraf del llibre:

“...Aquest home (no en cita el nom, només diu que és de Jaen) , de nit , treballa de vigilant a l’estació del Metro. Com que de nit té temps vagarós de sobres, s’aprofita per escriure les seves poesies (...) Entre les poesies que escriu aquest senyor n’he trobada una que m’ha interessat, la hi he demanada i me l’ha donada. És aquesta ; s’intitula El charnego

Mira que llamarme a mi
los de esta tierra charnego.
¡A mí, que más que ellos mismos
la adoro y estoy queriendo.
Yo que vine a Barcelona
cuando aún era un mozuelo... "


Paco Candel, en aquest llibre indispensable per a conèixer aquell tros d’història, ens mostra un treball que encara avui és vigent. I dic això perquè, recentment, en una trobada am l’escriptora Najat El Hachmi, auspiciada per Cesc Poch i que la podeu llegir a

http://www.socialcat.cat/index.php

Parlen de l’emigració actual comparada amb la dels temps d'en Candel, Diu en Cesc Poch:


“Fa temps que proposo una lectura comparada dels dos llibres:


Paco Candel: Els Altres Catalans, 1964 (Edicions 62, ara sortirà la 18 edició)
Najat El Hachmi: Jo també soc catalana 2004 (Columna, tres edicions)

És extraordinari com tots els referents socials i lingüístics es repeteixen en un llibre i en un altre. De fet no estan dient coses gens diferents: la manera d'apropar-se a la llengua catalana com a una nova llengua, les dificultats i problemàtiques socials. Se del cert que la Najat (foto) no havia llegit "Els altres catalans", i el Paco coneixia però tampoc havia llegit la Najat.”

Al cap de molts anys d’admiració, vaig poder gaudir d’una breu trobada amb Paco Candel. Va ser a rel del sopar del centenari de la Confraria de Pescadors de Calafell on va assistir de convidat d’honor. Vam ser presentats per Miquel Roso, actual director de Calafell Ràdio. Una curta xerrada que mai oblidaré. Era un home cordial, ja estava molt tocat per la malaltia respiratòria. Quan en Roso li va comentar el cas de la polèmica del meu llibre, L’Argentera ...quan anavem amb avarques, i el paral.lelisme (Conservant la gran distància) amb les reaccions que van provocar, també, les seves novel.les ( Els protagonistes de les quals el van intentar linchar i ell, molt humilment, els va hi va dedicar l'obra següent) em va dir, més o menys." Escriure dels teus és perillós, solen ser desagraïts". També recordo que va comentar sobre els polítics: “ Difícilment sentiràs parlar mai bé a un polític d’un altre, encara que sigui dels seus” Santes paraules.

En aquella ocasió l’escriptor va ser testimoni d’un fet molt desagradable, dut a terme per un polític calafellenc(Si se li pot dir polític) No l’anomenaré perquè no vull embrutar aquesta crònica amb el nom d’un pobre analfabet integral que encara patim i mantenim, governant el municipi. Es va posar en la nostra conversa i es va despatxar, sense saber ni per on anava la cosa, insultant-me davant de tota la gent de la taula. Quan en Candel va veure que potser la cosa s’escalfaria, amb el seu accent català-valencià i la seva veu trencada, em va dir: “Als politics i a les dones se’ls ha de saber perdonar més que a ningú". Com diuen en teatre, vaig fer mutis pel foro, després d’acomiadar-me del meu admirat Paco Candel.

Ja veieu, un dia que tinc ocasió de gaudir d’una excel.lent companyia, surt el beneit de torn i em "rebenta l'escena".
Potser m’he allargat massa.
El Francesc Candel se n'ha anat, hem perdut un trosset de paisatge però el seu llegat, de més de 50 obres escrites i una munió d'obres socilas plenes d'entrega cap els demés, és aquí per a fer-nos-el present.
Descansi en pau aquest home que es definia a si mateix amb aquestes paraules:

"Vaig néixer pobre, he estat sempre pobre, continuaré essent pobre i pobre moriré. A aquestes hores, no espero que canviï la meva sort. Diguem que la corba o la sinuositat de la meva pobresa m'ha fet conèixer, d’alguna manera, totes les oscil·lacions d'un estat de vida comú a una gran majoria de gent. De mancar absolutament de tot, he passat a ser propietari d'un pis i titular d'una llibreta en una Caixa d'Estalvis; en sortir de la misèria del subdesenvolupament no he estat capaç més que d'aconseguir la misèria de l'electrodomèstic".

( Francesc Candel, La nova pobresa)

un trosset menys

Adéu a "l'Eugenio"

Entre els qui feu, de tant en tant, una visita a aquesta casa vostra, hi ha gent de l’Argentera, el poble on vaig néixer. Avui sentiran amb mi una brisa de tristor perquè se n’ha anat l’últim testimoni d’una generació, la generació del meu pare. Ens ha deixat l”Eugenio” a l’edat de 87 anys. Home molt peculiar pel seu caràcter extravertit i simpàtic.
Ara acabo de rebre la notícia de part del seu net, també Eugeni, amb qui m’uneix una relació internauta molt estreta. Ell és el creador de la web de l’Argentera i col·laborem sovint, l’un amb l’altre.

Aquesta és pot considerar una de les fotògrafies històriques de l'Argentera. Era l'any 1955.Aquí hi ha totes les forces vives d'aquell temps, acompanyades de l'Agrupació d'Amics de l'Argentera que va influïr notablement en la vida del poble. Una curiositat excepcional: La presència d'algunes senyores. La majoria ja no són entre nosaltres. Només deuen restar vius, avui 10 de desembre del 2007, les dues nenes i el Josep de ca l'Agustí que treu el cap al darrere del Sr. Jaume Miró (Primer de la fila dels homes). És el dia de la inauguració de la font del Capdavall, aleshores Plaza de José Antònio, avui de La Creu. Asseguts hi tenim, la Sra. Teresa de Miró, la Sr. Carme de cal Guillem, el seu espòs el Sr.Miquel Guillem, La Pepita , Sra. del Valverdú, la seva filla Coia, la meva mare Anna i la M. Eugènia, filla del Srs. Sancho. Drets: Els Sr. Jaume Miró, el Josep de ca l'Agustí, el vell Guinjoà, pare del que té al costat el Joaquim Salsench, aleshores jutje de pau, el camilo,el batlle Joseb Basora (Petrillà), el Sr. Abil.li Mestres, Mossén Salvador Ramon, el Sr. Anton Sancho,el meu pare J. Mèlich, el vell Jaume Pasanau i el Joan Crusat (Marcelina). Al darrere: El Joan Cabré (Racó), elmés alt, el Sr. Marcel Vallverdú, el Sr. Mestres de Riudecols, Diputat a corts, el Lluís Castellví, el Domingo Sancho(del Pep), l'Eugeni Cabré (Macià), l'Esteve Cabré (Samarró) i el Josep Cabré (Saló). A dalt al fons , resconec la Pura de l'Estanc i una dona que em sembla que era cunyada seva.

Descansi en pau l'"Eugenio!!
Se n’han anat amb ell, un bon bagatge de vivències de la meva joventut. Ja sóc un trosset més petit. Restarà en el meu record, en un raconet especial.

Agraïment

Moltes gràcies pels vostres missatges de bons desitjos i de felicitat.
Compartim la joia amb vosaltres, molt sincerament.

OTTO

i les famílies

Mèlich- Bolet i

Künzel- Mèlich

*******************************

Unos que nacen otros...

Ja m'han fet avi, ves per on.

Us presento l'OTTO, 3'5 Kg. 58 cm. de llarg.

És pastadet, cagadet al seu avi, amb la gana també.

Efectes col.laterals

No cal ser gaire intel.ligent per entendre perquè la pinten cega.

És bo parlar, comentar i discutir.
La llàstima és que sempre es comentin més els fets negatius que els positius.
El tema dramàtic del neng del tren, el monstre agressor, ha donat el tomb al món. Aquí, en aquest blog modest ha batut el rècord. Suposo que això deu tenir la seva part bona, no?
D'aquest esdeveniment dramàtic també se'n pot fer una altra lectura.

El poder de les imatges

És vergonyós que la fiscalia s’hagi hagut de posar en marxa gràcies al document televisiu, després de deu dies d’estar en poder de la policia . Això deix al descobert un fet que ara s’esventa entre els mitjans de comunicació. Si no hi haguessin aquestes imatges, el cas estaria arxivat en alguna comissaria al costat de tants in tants cassos d’impunitat semblants. A rel d’aquest borrombori mediàtic, han sortit a la llum dades esfereïdores de la quantitat d’agressions que es duen a terme diàriament. Fa pensar que Catalunya, especialment Barcelona, és el Bronx o el Far West.
A pesar de que ja es parla de la tele escombraria, oferint diners al xuleta agressor, que campa com un heroi pels carrers del seu poble, aquesta vegada potser les imatges, gràcies a la difusió d’Internet i dels mitjans de comunicació, poden aportar una part positiva de la denúncia.
De moment hi ha un ball de càrrecs de la justícia i de polítics amb cònsols, i ministres inclosos, i preguntes als parlaments que, si més no, poden acabar amb la ignorància i la indiferència d’uns fets que són el plat del dia en els nostres carrers. Perquè una cosa són els tràmits legals i l’altra els càrrecs de consciència que sembla que fins ara, només eren patrimoni del poble.
Calia que una càmera instal·lada estratègicament en un vagó, captes un fet execrable , per fer-nos reflexionar, especialment als qui confeccionen les lleis i als professionals de la justícia, de què tot l’aparell legal i jurídic, necessita una bona posta a punt. Fins i tot el codi penal sembla que cal posar-lo al dia.
És vergonyós el que he sentit avui d’un tertulià de la tele que ha dit que si no es poden registrar seqüeles físiques o psíquiques de la nena agredida, el subjecte pot seguir fotent puntades a tort i a dret a qui li sembli.

No entraré aquí a fer el joc als xenòfobs ni als racistes. No patiu que per un indret o altre sortiran. Només els mancava que alguns interessats traguessin a col·lació el fet de culpar a la immigració de tot el què passa. En aquest cas no tenen coartada perquè el neng bèstia bruta, em sembla que és català. Però sí que s’aferren a les estadístiques de la delinqüència i de les presons.

Com es pot esborrrar, a puntades de peu, la rialla d'aquestes criatures, només pel fet de no tenir el color de la teva pell? O perquè venen d'indrets tant bells com la teva terra? S'ha de ser mal nascut!

I la justícia?

"Iba borracho y punto, neng!"

Serà la frase de l'any.

Jo em pregunto: A l'advocat defensor d'aquest energumen, no li cau la cara de vergonya? Si aquest indigne sac de fems humans, li hagués arriat la puntada de peu a una filla seva, l'hauria aconsellat així?
La justícia esta tant lligada de mans i peus per no poder fotre aquesta bèstia en un cul de presó? Davant d'una evidència tant flagrant.
És el que hi ha , són els detritus de la nostra societat. No anem bé, què hi farem?

La padrina deia "Un parenostre pels qui van errats de comptes". I esperar que un dia no li toqui a una filla nostra.

Afegeixo un comentari que he llegit aTV3 aquest matí, és el missatge d'un espectador/a:

Si et pesquen conduïnt borratxo, pots anar a la presó si vas begut i li fots una pallissa a algú, tranquil que no et passarà res.

Quina clavada!!