"Bon dia Catalunya i una cançó"

Tres icones de la cultura popular catalana del segle passat: Serrat, Capri i Escamilla

Recordeu Radioscope? (feu clic)

La meva mare en deia Radiostop. L'escoltàvem cada dia per EAJ1 Ràdio Barcelona.

El 1964, dir aquestes paraules per un mitjà de comunicació, era perillós. El Català encara estava oficialment prohibit.

Salvador Escamilla ha mort aquesta matinada. Era el locutor showmen, un comunicador pels camins de la música, un home vitalista. La cultura popular catalana perd un dels seus defensors i difusors de la segona meitat del segle XX.

Raimon, Guillem de Fac, J. Manel Serrat, "Quicu" Pi de La Serra, Maria del Mar Bonet, Guillermina Mota i tants d'altres (La gran família dels Setze jutges) són els testimonis que us parlaran, aquests dies i sempre, de la personalitat d'en Salvador Escamilla. Rebi també el record d'un catalanet que cada dia era fidel al dial de Ràdio Barcelona per escoltar el naixement de "La nova cançó".

Aquí teniu un reportage de la nit en que va ser homenatjat al Palau de la Música Catalana:

http://es.youtube.com/watch?v=uxYD60ovu14

Avui estic tou

N o m'agrada escoltar música. M'agrada sentir la música. És per això que, difícilment, em veureu amb auriculars pel carrer o mentre treballo al meu estudi.
Per a mi, la música es mereix la mateixa atenció que un llibre, un quadre o una obra de teatre. I si es tracta de cançons, encara més.
Avui, com que estic tou, he escoltat mússica, millor dit, he sentit aquesta música.
Em sembla que els amants de les arts, en general, hem tingut allò que jo en dic èpoques geogràfiques. La meva època llatinomericana va ser una de les més vitals per a mi. Tant els autors literaris, poetes, narradors, com els artistes musicals, encara avui, els recordo amb entusiasme.
Aquí he seleccionat uns quants vídeos de You Tube:

Mercedes Sosa

Aquí teniu una petita mostra de cantants que jo considero imprescindibles en el meu humil calaix cultural.
Si no heu escoltat mai (jo crec que sí) algunes d'aquestes veus, no sabeu el què us manca.
Tasteu i em dieu què us sembla.
La Chavela Vargas, l'Horacio Guarany o la Mercdes Sosa, pot ser que us siguin familiars. Però el José Larralde tal vegada no el coneixeu. Va ser el poeta de la Pampa, hereu de Martín Fierro. Les seves cançons i molt especialment, les seves lletres, a mi, avui, encara m'emocionen. S'ha d'escoltar amb molta atenció i amb paciència pel seu argot.


Chavela Vargas

José Larralde

Horacio Guarany

Que en gaudiu tant com jo.

En la mort de J. Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre (1917-2008)

http://www.uoc.edu/lletra/noms/jpalauifabre/index.html

Hi ha una cançó de'n Serrat, desconeguda per molta gent i que a mí em té realment corprès: Vaig com les aus. És un poema de Palau i Fabre al que el noi del Poble Sec hi va posar música.
Una d'aquelles cançons del Serrat que quan un les sent pensa que no poden portat altra música. Jo la comparo a "Veles e vents" del Raimon ( Lletra d'Ausiàs March).
Forma part del disc
Tal com raja

De moment aquí va el poema:


Vaig com les aus

(Josep Palau i Fabre - Joan Manuel Serrat)



Vaig com les aus quan han perdut el fill,
que giravoltem sense haver consol,
amb crits de sang alerten son estol
com si lo món entrés en gran perill.

E giravolten sens defalliment
entorn del lloc on lo fill han deixa
te no els esparvera la veracitat
perquè els daria molt major turment.

Des del matí fins que s'ha post lo jorn,
amb son rodar inquieten l'espai,
diuen que en ells dolor no es pondrà mai,
puix que mai més no hauran lo fill entorn.

Sols a la nit, vençuts per l'enderroc,
tornen al niu com a desert castell,
senten lo cor de sobta fosc i vell
e s'adormissen amb la son del roc.

L'ensendemà, amb un volar penós,
abandonant lo niu, l'arbre i el riu,
van a l'encalç d'un indret més galdós:
però en cap lloc lo seu infant no viu.

Així jo vaig, perdut de mi mateix,
a mi mateix cercant-me eternament.
Mes jo só mut e mut lo meu lament,
car gorja endins lo meu dolor se peix.

Que descansi en pau aquest genial home d'arts: Josep Palau i Fabre.(En l'homenatge institucional el Montilla el va anomenar Palau i Fabré. Política i cultura no han festejat mai).

Un gran esdevenimet

La Gran Enciclopèdia Catalana es pot consultar gratis, per Internet

Ja haureu sentit o llegit la notícia. Crec que és tot un esdeveniment. Únic al món mundial. Després diran que els catalans som "rates".

Ja l'he afegit als meus enllaços. Només cal fer clic i apareix el cercador, inclous una paraula i a llegir. La Cultura més a prop nostre.

Ens ne'm de congratular.

Presentació de l’Enciclopèdia Dimarts, 19/02/2008 (09:23)

Us anunciem un nou gran projecte editorial d’Enciclopèdia Catalana: es tracta de l’Enciclopèdia (www.enciclopedia.cat), una versió renovada de la Gran Enciclopèdia Catalana en línia i que des d’avui és de consulta lliure. M’interessa destacar dos fets:
Primer, remarcar que la GEC ha estat un instrument cabdal en la normalització lingüística al nostre País. Les 250.000 col·leccions de la GEC, distribuïdes per les llars, centres d’ensenyament i de treball, biblioteques i altres institucions ha contribuït de manera poderosa a la difusió i normalització de l’ús del català com a llengua de cultura. Segon, l’obertura de l’Enciclopèdia per consulta lliure a Internet és una operació estrictament cultural que promou Fundació Enciclopèdia Catalana, que n’assegura el finançament inicial, a partir del qual es preveu l’autosostenibilitat del projecte. És, per tant, una iniciativa privada de la societat civil catalana, la mateixa que en el seu dia va promoure el projecte de la Gran Enciclopèdia Catalana.
Estem convençuts que aquesta operació tindrà una transcendència cultural de dimensió equivalent a la que fa 40 anys va significar l’aparició de la GEC.
Agustí Montal i Costa .

Se lo merece

Traducción de mi comentario al excelente libro de poesia de Ramón Rodríguez Guasch.

Para la chica de la ventana (lunaazul), autora de la foto de portada del libro de Ramón Rodríguez Guasch. Porque se lo merece. Lo haré lo mejor que pueda.

Que no sé por donde acabar si hablo de tu libro, poeta ínfimo, que no pones nombres ni a tus poemas. Poeta de punto y seguido, y cuento veinte… De esquinas sin ángulo, de sol lleno de lunares…Escritor soberbio de tanta modestia. Alquimista de la trasgresión literal “Ya no lanzo campanas al suelo”; creador de mil verídicas mentiras. Que haces la guerra con la piel de las palabras.
Y he leído de nuevo “En piel de guerra” y ahora es otro libro. Como “Rayuela”, del derecho i del revés. Cuando regurgito “ He imaginado lágrimas de provolone…” y penetro, una vez más, entre las hojas, las uñas, los ojos i las bocas de las letras, me la encuentro a “Ella”, la de la 95, “Y la noche quedó fuera…” que ya no es la ella de antes, porque es todas las “ella” y he podido escoger. Hay siempre, en todo momento, en cada letra, su presencia “tu huella impresa en mi camino”. La mujer que te avinagra el vino, que te hace sangrar la espalda, que te deja su sombra en la almohada. Más sexo que amores y, si insistes, amores con mucho sexo. ¿Recuerdas aquello del gusto del semen?
Léxico exquisito, palabras ferrero roché que escupes con la boca cerrada.
Eres poeta de lógica imprevista. El minimalismo, donde cada verso es un experiencia, acabada, entera, con muerte propia como la vida “vino su quiero a amordazar mi puedo”. “Tu te dormías y yo te dibujaba” Historias totales.
Me tiene realmente fascinado, y tú lo sabes, tu impudicia, tu osadía, esta bofetada continua al pobre lector que cerca en ti un hilo que deshaga la madeja de tu íntimo misterio. No le concedes la comodidad de la lógica, la vulgaridad del raciocinio. Lo haces trabajar “La madrugada se vende barata y sin cortar, papelina de besos en la boca”.
No se como empezar para acabar la crónica. Quizás tendria que colgar un inventario. De los que a ti tanto te agradan:
“Brindo por: el pez de tu boca, la espuma de las olas de tu vientre, (…) por tus ganas de matarme, (…) por la vida que me tienta a seguir vivo (…) por el pan de anís que anida entre tus piernas, (…) por el hueco que has dejado entre mis dedos…
Honor a tus sagrados maestros que han perdido meses de abril y que se han hecho peces comenzando por las espinas, aquellos que sueñan como Dios se la chupa i te recuerdan que un soneto tiene catorce versos mientras te muestran un corazón infiel desnudo de cintura para abajo. Tu libro es todo un homenaje. Un grito a la creación, al parto de la palabra virgen, inmaculada, ignorando los dictados de los dioses. Un infierno de metáforas adúlteras, descaradas “de la lengua que tropieza en las migas de una cuerda de guitarra”!
Pienso que si alguien inventó la poesía, te intuyó en la cima de su sueño dionisiaco.
Ha sido un final bien cursi. Es por eso que quiero que me prestes uno de los tuyos: “…y por cada silencio un “¿y qué más?”
Ramón ya vas por tu segundo tropiezo pero “seguiremos tropezando” y yo quisiera acompañarte. Ya sabes mi consejo, si molesto y se te ensucia mi recuerdo…
Aquí, puedes entrar sin llamar.
J. Mèlich

Pongamos que hablo de Madrid.

M’atrau, em sedueix. Com un dia va dir l’inefable D. Santiago Bernabeu, de Catalunya, a mi, m’agrada Madrid “a pesar de algunos madrileños”. Mai entraré en la collonada de les comparacions. Barcelona és el meu amor platònic; però Madrid o París o New York són els meus amors adúlters.
No us podria explicar per què m’agrada tant Madrid. És un cúmul de sensacions, de sentiments, si voleu, i això no té explicació.
Potser és per l’art, potser per la història, no ho sé. Arribo a Madrid i no em sento foraster. Ja he fet meu cada racó que visito i, quan en descobreixo algun de nou, també me n’apropio. Sóc un dels nens del franquisme que, com sabeu, va potenciar la història dr l'"Imperio Español". Només la part d’aquella història que al règim l'interessava i que, a demés, distorsionava. Quan vaig visitar Madrid per primera vegada, Franco encara era viu. Tot allò tant llunyà que havia estudiat de petit en els llibres de text, se m’apareixia davant meu, real, monstruós , monumental,físic... Un atac de la nostàlgia de l'escola? La contemplació in situ de les "estampes" dels llibres? Potser van ser aquestes sensacions el que em va atraure i seduir de la gran “Capital del reino”. Cada cop que he tornat a Madrid, he fet les visites, per a mi, indispensables, als museus (Prado, Reina Sofía i Thissen) a alguns teatres (Especialment al de “La Abadia”) i al descobriment de racons desconeguts.
Aquest cap de setmana passat, he estat fent teatre a Madrid. Quelcom que mai hauria somniat. He actuat en una sala on, fa uns anys, hi havia assistit d’espectador: La Cuarta Pared. És un espai de teatre contemporani on s’hi representen moltes peces d’avantguarda. És al bell mig del Madrid “castizo”. Zona d’Embajadores, prop de Lavapiés, Puerta del Sol etc.
No he tingut gaire temps però m’he recorregut la zona, a part de visitar els museus esmentats. Vaig entrar a l’església de l’emblemàtic i venerat “Cristo de Medinaceli”, l’església de S. Sebastià, la casa nadiua de Lope de Vega (“El fènix de los ingenios, mónstruo de la Naturaleza”), la porta de “Las Cortes Españolas i moltes placetes, carrerons i monuments

desconeguts. Un dels moments més emocionants de la meva ruta va ser la visita al portal de la “Calle de Atocha” (feu clic) on van assassinar els quatre advocats i un sindicalista, deixant mal ferits quatre persones més. Un crim que va donar la volta al món, en plena transició. Ara estan reformant la façana de l’edifici però la porta encara es conserva intacta. Em va entrar un calfred en tocar el mateix portell que els assassins. Prop d’allí hi ha un monument que reflexa tot el dolor i el patetisme d’aquells éssers anònims assassinats tant cruelment. Hi ha una frase de Paul Éluard que diu, en castellà: Si el eco de su voz se debilita, pereceremos

Potser són aquests racons de Madrid els que em fan sentir tanta passió per la vila de “l’os i la cirereta de pastor (arbocer)”. Potser aquest sabor ranci del “cocido” (Restaurant La Bola) o les taules del Café Gijón, potser aquell la xocolata amb “xurros”, que no es troba enlloc com a Madrid, que m’he pres cada dia a la placeta Benavente. Potser els personatges de bronze enverdit que et trobes en el racó més inesperat. Potser les tasques de “Cava Baja”, baixant per l’”Arco de Cuchilleros” Potser la figura decadent i rovellada de Cascorro...M’agrada Madrid com m’agrada Velázquez o Sabina. No podia ser d’altra manera.

Can Punyetes.Presència catalana a Madrid (Prop de les corts)

A Madrid també hi ha pobres. Cua del menjador social de Santa Maria.

Des de ses Illes

Hola germans d'internet.

Em fa molta il.lusió entrar en contacte amb vosaltres des de Palma de Mallorca.
Del dijous que sóc aquí, i vaig desaparéixer sense acomiadar-me. Aquesta estada de quatre dies a "ses illes" és per a participar en la representació de l'obra de teatre "El cel massa baix" de la companyia LA INVENCIÓ que es va interropre fa 8 mesos per problemes amb la protectora d'animals, com molts ja sabeu.

Ahir vam actuar a Pollença i avui ho fem a Palma, al teatre Principal.

Teatre principal de Palma de Mallorca

El dilluns tornaré a casa , fins el divendres que anem 3 dies a Madrid. Us escric des de la sala d'Internet de l'Hotel i per tant he de ser breu. Des de Calafell ja ampliaré la crònica més detallada. I respondré als vostres missatges.

Gràcies a tots aquells que m'heu visitat aquests dies, per la vostra generositat . Ja sabeu que tots, tots i totes sou ben acollits, trolls inclosos (sense saber-ho, fan més distret aquest racó).

Ja anem enfilant l'any nou amb normalitat.

Als companys i companyes kamameros els envio una forta abraçada i espero estar molt aviat amb ells batallant pel Piquing.

Fins ara.

Mèlich

Llibres

Avui podríem dedicar una estoneta a la cultura. Busquem un recer, un lloc que ens convidi a la lectura. Entrem per la porta gran als móns que ens ofereixen els llibres.
Què heu llegit darrerament i què esteu llegint actualment?
Jo no ho puc fer tant com voldria. Vull tocar tantes tecles que em falten dits.
A troços i a bocins, com diuen al meu poble, vaig picant d’aquí i d’allà. Tinc quatre o cinc llibres encetats.
Els últims que he acabat són “El estreno” de Pablo J. D’ors i “La pell freda” d'Albert Sanchez- Piñol.
El primer, una col·lecció de relats (contes?) molt peculiar d’una factura literària impecable, per amants de l’originalitat i de l’avantguarda literària.

http://www.anagrama-ed.es/titulo/NH_276

Un però. En acabar el llibre hi ha un article que em va decebre pel ressentiment de l’autor envers els catalans . Ressentiment infundat, crec jo, perquè generalitza massa. Ens maleeix perquè diu que hem relegat el seu avi, en Xènius (Eugeni d’Ors ) a l’ostracisme. De fet, la seva trajectòria política potser va ser la causa del rebuig per part dels catalans. Recordem que va ser un dels intel·lectuals que va servir incondicionalment el règim franquista. A mi em va indignar l’escrit del final del llibre perquè jo he llegit Eugeni D’Ors (“La ben plantada”) i, encara que no sigui “sant de la meva devoció”, al menys, l’hi he fet l’honor.
Oblidant aquest incís, el llibre “El estreno” (Ed. Anagrama) és recomanable.

“La pell freda” (Ed. La campana) d’Albert Sànchez- Piñol, és un llibre sorprenent. A mi, personalment, no m’agrada la ciència ficció i per això, el vaig començar amb certa reticència. En canvi, aquest llibre que és pot considerardel gènere esmentat, m’ha impressionat tant, que l’he tornat a llegir. És una aventura que t’enganxa des del primer paràgraf, dinàmica, misteriosa i emocionant. Això pel què fa a l’argument.

http://www.elkraken.com/R-pell%20freda.htm

Si només fós així seria una simple novel·la de "monstruets" però Sánchez- Piñol sap introduir al bell mig del relat, de forma màgica, els retrats psicològics de cada personatge aprofondint en la filosofia del seu comportament. Això fa que t’integris en els esdeveniments , com si realment els visquessis. Una autèntica obra mestra.
Hi ha una altra obra de l’autor, escrita posteriorment “Pandora al Congo” que encara no he llegit. Els qui ho han fet no me n’han donat tant bones referències com la que comento. Si algú de vosaltres l’ha llegit, pot exposar el seu parer.


I ara anem a un altre extrem. Al cap de molts anys d’haver llegit fragments d’autors clàssics , no va malament refrescar la memòria i retrobar-te amb poetes que havíem arxivat en el calaix de les velles lectures. Com ja us he dit en algun racó d’aquest bloc, estic cursant la carrera d’Humanitats a l’UOC (Un somni de tota la vida) i en l’assignatura de llengua i literatura llatines, m’han aconsellat algunes lectures de poetes i escriptors romans. Am gran sorpresa he redescobert entre tots, Càtul. Un poeta excepcional. D’una actualitat tant palesa que us recomano la lectura del seu poemari.
Els qui ja el coneixeu, valdrà la pena recordar-lo i si algú no l’ha llegit mai, podreu gaudir d’un regal de la literatura universal.
Us he “penjat” aquí un poema seu. És un poema de defensa davant dels seus detractors. Perquè Càtul, a banda de ser un mestre de la lírica, també va dedicar alguns dels seus escrits a la crítica càustica i satírica dels governants i poderosos del seu temps.
Llegiu i veureu la seva frescor.
No l’he volgut traduir al català perquè la versió castellana és molt bona:


http://www.catulo.com/016.shtml

En defensa de su honradez

Os daré por el culo y me la vais a chupar,

Aurelio comevergas y Furio julandrón,

que, por mis versos, como son ligeros,

me habéis considerado un desvergonzado.

Es, de hecho, procedente que el poeta honorable

sea personalmente casto;

no es necesario que lo sean sus versos,

que, en definitiva, tienen sal y gracia

si son ligeros y desvergonzados

y pueden provocar las cosquillas,

no digo a los muchachos,

sino a esos peludos que no pueden

mover sus duros lomos

¿Vosotros, porque habéis leído muchos miles de besos,

me consideráis poco hombre?

Os daré por el culo y me la vais a chupar.

Espero els vostres comentaris

**********************************

Monzó es menja Frankfurt

---------------------------------

Quim, du bist ja herrlich!

Q uan llegeixo, escolto o contemplo l’obra de qui admiro, sempre se m’apodera aquella sensació envejosa que em fa pensar, “Com m'agradaria ser-ne l'autor” “Perquè no se m’haurà ocorregut a mi?”. Quantes creacions genials no ens hauria encantat firmar!! Però clar, els genis són rars com les merles blanques. I quan la vanitat ja fuig per vergonya, un pensa: "Tant és, la questió és que tenim l'obra" .

Quim Monzó, l’escriptor de comptes millor d’Europa (i això no ho dic jo) ens ha sorprès, una vegada més -perquè el mèrit dels genis és posseir el do de sorprendre- amb un discurs de presentació de la Literatura Catalana (i la Cultura) a la Fira de Frankfurt.
Si teniu tres minuts lliures, llegiu el discurs.

Jo m’he quedat amb aquest fragment del magistral cronopi, on no oblida fer un repasset als meus estimats polítics que són la meva obsessió perquè entre ells i un servidor hi ha “algo especial”, com cantava en Serrat. En el moment del discurs n’hi havia que se l’escoltaven (de polítics) i van riure, però ho van fer posant la cara d’aquell que diu això no va per a mi. He dit la cara, perquè en el seu interior, van pensar “bufa!! (sinònim de la metàfora “hòstia”!!) com pica el mal parit”.
Tot això es reduiria a pecata minuta si només les paraules dels polítics fossin “fum i prou” com diu en Monzó. Però la crua realitat és que també ho són les seves obres.

Aquí teniu un tastet del seu discurs.

"...També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient...."

Rockabilly

Mites del segle XX

Ja tornem a tenir aquí la festa Rockabilly.
Aquest moviment peculiar que resisteix el pas del temps, és més una actitud vital, una forma d’estètica, que només una música en concret.
Rockabilly ( Rock+ hillbilly) Fusió de diversos estils musicals, des del Country prehistòric (hillbilly), fins al Rhythm and Blues precursor del Rock and Roll.
A Calafell, ja fa uns quanta anys, que ens visiten. És un espectacle veure pels carrers aquesta gent vestida de forma que ara ens resulta estrafolària i que era la moda dels anys 50. Són els èmuls d’aquells rebels sense causa, els James Deans , Marlons Brandos, Marilyns, Eddie Cochrans, Elvis o Johnny Casch.



És molt recomanable visitar la carpa que munten, aquest any, al costat del poliesportiu. Si bé no deixa de ser un muntatge comercial, al menys, ofereix una visió d’aquella època mítica dels 50. Amb la música rockera, el mostrari de cotxes d’aquells anys i amb una boutique amb tota mena de gènere (Cd’s, Samarretes i objectes) típic d’aquesta manifestació artística que va marcar una època en la meitat del segle passat. Un autèntic museu ambulant.

Actuen a torn, diverses orquestres de gran qualitat, sembre al ritme Rockabilly.

Les dones amb la seva floreta al cabell, símbol del Rockabilly més clàssic i els seus "can-cans" i "topolinos" ; ells amb els seus tupés engominats, al més pur estil Elvys, les camises multicolors, barrets, texans i les camperes, mantenen un ambient que et transporta en el túnel del temps as anys del Rock and Roll.
És especialment recomanable per als nostàlgics que un dia vam aprendre a ballar el Rock around de cloc en un Dual de maletí.

Malgrat que l'alcohol no és una beguda desconeguda per aquesta "penya", no hi ha hagut mai cap problema. Són gent educada, amable i pacífica que van "txutats" de rock. Algunes parelles són autèntics ballerins que solen fer rogle d'admiradors.

Si hi aneu, ja em direu que us ha semblat.

Si s'ha de retreure quelcom de negatiu és el preu de l'entrada. 30 € per persona pot esdevenir prohibitiu, especiament per a la joventut.

****************************************