Belles històries

Estampa antiga que ens regalava el capellà si ens sabiem "La doctrina"

No sóc creient. Em van fer cristià sense demanar-me permís. Sóc agnòstic. Moriré carregat de dubtes perquè mai he pogut aferrar-me a la fe dels cristians.
Dit això, també vull fer constar que llegeixo sovint La Bíblia, el Corà , el Ramayana o els llibres dels Vedes i els clàssics grecss, per exemple.

M'agrada la història i les llegendes antigues. D'entre elles n'he tret molts ensenyaments que m'han ajudat a mig comprendre els comportament humà. Al cap i a la fi, per més que es parli de la presència dels déus, en el fons de tot, sempre hi ha l'home i la dona. Ells són els creadors dels déus i no a la inversa. És el què jo penso.

Una d'aquestes llegendes o històries, vull recordar-la perquè ve a tomb en aquestes dates, és la mort de Sant Joan Babtiste. Un relat carregat de simbologies eròtiques i un pel morboses, encara que no hi seiguin implícites. Dues dones que capriciosament sol.liciten el Cap de Sant Joan. Què havia passat entre elles i l'auster profeta i babtiste del mateix Jesús?

Mort de Joan Baptista
(Mc 6,14-29) 14
Mateu 14,1-12
1 En aquell temps, el tetrarca Herodes va sentir parlar de l'anomenada de Jesús 2 i digué als seus cortesans:
--Aquest és Joan Baptista: ha ressuscitat d'entre els morts, i per això té el poder de fer miracles.
3 En efecte, Herodes havia fet agafar Joan, l'havia encadenat i l'havia tancat a la presó, a causa d'Herodies, la dona del seu germà Filip. 4 Joan li deia:
--No t'és permès de conviure amb ella.
5 Herodes el volia fer matar, però tenia por del poble, que considerava Joan un profeta.
6 El dia del natalici d'Herodes, la filla d'Herodies va ballar davant els convidats, i va agradar tant a Herodes 7 que aquest es comprometé amb jurament a donar-li el que demanés. 8 Ella, instigada per la seva mare, digué:
--Dóna'm aquí mateix, en una safata, el cap de Joan Baptista.
9 El rei es va entristir, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats manà que l'hi donessin, 10 i va fer decapitar Joan a la presó. 11 Van dur el cap en una safata, el donaren a la noia, i ella el va portar a la seva mare.
12 Els deixebles de Joan anaren a endur-se'n el cos i li donaren sepultura. Després ho van fer saber a Jesús.

Copyright © 1993 Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Claret i Societats Bíbliques Unides

Hi ha presons al Vaticà?

La vergonya del Benet

Saben què és la vergonya? O la seva no és com la nostra?

"No comprenc com va poder succeir", ha dit el Bisbe de Roma parlant amb els periodistes que l'acompanyen a l'avió en la seva visita a Washington i Nova York. Benet XVI ha assegurat: "Quan llegeixo les històries de les víctimes em sembla impossible entendre com ha pogut succeir que un sacerdot traeixi la seva missió de donar coratge i l'amor de Déu a aquests nens". El Papa ha qualificat com una "vergonya" aquests actes i ha afirmat: "Ara hem de fer tot el possible perquè això no torni a succeir".
(Extret d'aquesta web)
http://www.elplural.com/macrovida/detail.php?id=19669


J a fa dies que em volta pel cap aquest tema. Però tenia feina i no m’hi he pogut dedicar fins avui.
Amb tanta guerra de l’aigua, ha passat mig d’estranquis, en els mitjans de comunicació, tot l’afer de les declaracions del Benet XVI a rel de la pedofília dels seus socis, subordinats coreligionaris.

No vull fer un al·legat en contra de les idees religioses de ningú. Cadascú allà vagi, amb les seves creences, les seves filies i les seves fòbies. Aquesta eterna discussió metafísica està massa grapejada i, pel que pertany a mi, fa anys que ho tinc decidit, no clar, perquè clar no hi ha bèstia humana que hi tingui res, però sí escollida la meva opció. Aquesta és la servitud de ser racional.
Jo volia exposar les conseqüències dels fets que tenen lloc, a reu del món, referents a la pedofília o com es diu, més a l’abast del veïnat, l’ abús de menors.
Això sí que es pot considerar una malaltia, una deformitat psicològica d’una part dels habitants del planeta. I està clar que ho és pel fet que comporta un mal greu a persones alienes al degenerat o degenerada que ho practica.
Penso que agredir la integritat, tant física com psicològica d’algun indefens, és un delicte i l’autor o autora, estan mancats de dignitat humana. I més quan aquest algú és un ésser humà que està en plena formació, tant física com psíquica (als catòlics els agrada molt dir-ne espiritual), i aquestes experiències el poden marcar per a tota la vida.
La pederàstia és una pràctica tant repugnant com les violacions.
No insisteixo més. El fet de l’abús sexual de menors em provoca, i em sembla que compartiu aquesta sensació, autèntic rebuig, fàstic, repulsió, indignació i fins i tot, odi. Dit això, que pot semblar una perogrullada, i d’una retòrica corsi i gastada, passaré a exposar el motiu principal d’aquest escrit. A entrar en matèria. Sense embuts, pesi a qui pesi.
En la societat civil, sovint es desmantellen bandes de pedòfils que actuen per Internet o directament, sigui en col·lectius on hi abunda la joventut o en els barris més marginals. També surten a la llum pública casos individuals d’abusos a menors. En aquests casos podem veure en els mitjans de comunicació, especialment per la TV, l’eficiència de la policia i el tracte que se’ls dona als culpables. Cada dos per tres contemplem la figura dels mossos d’esquadra o dels guàrdia civis, introduint als indesitjables delinqüents als furgons policials. De moment, van a la presó, són jutjats i penats pel què es mereixen (potser no tant com el veïnat voldríem).
Vosaltres heu vist mai introduir un capellà pederasta o un bisbe, en un furgó policial? On son els 4.000 i escaig de porcs d’EU que l’any 2002 van abusar de la pobre canalla indefensa?
Ara que la circumstància ho requeria, per qüestions economico-diplomàtiques (el banc del Vaticà té accions en fàbriques d’armament) surt el senyor Benet XVI i demana perdó, dient que allò va ser una vergonya. Dominus vobis cum: -Et cum spiritu tuo.
La Multinacional Catolicam, apostolicam, eclesiam, te tantes vergonyes per amagar, que ja no en vindrà d’una més.
A rel d’aquestes castes declaracions, jo em pregunto: Si el vaticà és un Estat de Dret, no pot demanar l’extradició de tot aquest ramat de porcs i truges i tancar-los a pany i forrellat a la presó? O és que el vaticà no té presons?
Hi ha grans banquers, alcaldes, Directors de la Guardia Civil, financers, que mamen presó, ben merescuda. Hi ha dimissions, i destitucions de molts responsables d’alt càrrec. És que el Papa no pot dimitir? I no es poden tancar cardenals i bisbes a la presó per les seves irresponsabilitats?
Església Catòlica, encara et queden forces per beatificar personal a dojo, al bell mig de la Plaça de Sant Pere, però mai veurem una destitució pública ni una moció de censura a les altes jerarquies al més pur estil del judici a Galileus Galilei o a Miquel Servet.
Ja us heu inventat bé la coartada i amb muntatge impecable.
Diu en Benet que allò va ser una vergonya. Ara, mentre escric això, algun capellà està fotent mà a alguna adolescent. Però aquí no passa res: es confessa, demana perdó, tres avemaries y a cercar carn nova. De fet sou coherents: El vostre regne no és d’aquest món. La llàstima és que amb el vostre invent de la fe, fa dos mil anys que campeu, atemorint als autèntics crèduls cristians de pràctica que fumen cada dia l’opi de la vostra camama.

Mots en calma

Suquem una mica l'esperit. Donem-li l'opció d'un bany de poesia. El lloro Startús, el que he adobtat de per vida, del meu amic Albert Compte, recentment acomiadat, em diu que aquí hi manca poesia. Doncs bé, l'hi he de fer cas.




Us presento un parell de sonets els últims de la meva co.lecció.Llegiu-los, si us ve de gust, amb veu alta. Deixeu que la vostra veu ressoni dins l'espai que ocupeu. és una sensació d'eco espiritual que a mesura que us hi anireu avesant, us complaurà com la remor del vent entre els arbres de la muntanya o la mússica blanca de l'escuma de la platja rebent la taronja de l'alba.


Al poeta "Don Joanet"

Si vas camí de paradigma orgàsmic
“dilatant la pell de les pupil·les”*
D’aquest club de fans de flux maràsmic
jo què hi pinto aquí entre les liles ?

Et bavegen el front amb un to lèsbic
de tanta arítmia han esgotat les til·les
estremit el femellam pel teu salmòdic
i tu, com sempre absent, ni t’obnubiles.

Com t’envejo “ai las !” tanta ciència.
Dominar els adéus amb tanta prosa.
Vols i dols, ni pecat ni penitència.

Restes present mentre cantes l’absència.
Totes et deixen desfullar la rosa
en el jardí dels ai! d’incontinència.

* Llegit a una poetessa que no conec. Em va frapar el fet de veure fins on arriba la força de la poesia que pot fer que les pupil.les, fins i tot, tinguin pell.


Badalls

Jo sí que en sé de badalls sembrats de càries
Badalls sense son ni migdiades
Badalls emmerdats de culs de fàries
Badalls orfes de paraules encantades.

Badalls de fam de boques sedentàries
Badalls de mort forats sense alenades
Badalls de por de gerres mil·lenàries
Badalls d’infant cercant dolces besades.

Badalls de son que acluquen les parpelles
Badalls plaents com a petits orgasmes
Badalls sonors que diuen meravelles

Badalls de crits, passions i entusiasmes
Badalls silents de tantes coses belles
Badalls del viure sense dols ni blasmes.





(Del meu recull "Són sonets")

La guerra de l'aigua?

H2O

"Aigo, vos demanam i vos senyor mos dau vent" (Cançó de M. del Mar Bonet)

S óc enemic de la retòrica. Sempre vaig al gra , a les arrels de les qüestions que es proposen.
La polèmica de la política de l’aigua. En aquest cas de l’aigua de consum ciutadà.
El més gran perill d’esgotament plana damunt de Barcelona i de la seva àrea metropolitana. El perquè es obvi: Les tres quartes parts o més, dels habitants de Catalunya viuen en aquesta zona. A tot aquest contingent humà, se l'hi ha de donar aigua. La reclama, amb tota la raó del món; perquè se suposa que paga els seus impostos.
Ara bé. Anem a l’arrel del problema.
Jo tinc dues filles, que fa anys van deixar Calafell per anar a viure a Barcelona. Van deixar de consumir, posem, 50 litres diaris, d’aigua de Calafell i els van passar a consumir a Barcelona. Elles no van portar la seva aigua cap a la nova residència. Van arribar al nou pis, van fer gira l’aixeta i l’aigua va rajar.
I com les meves filles, en els darrers anys, han arribat milers, per no dir milions de persones sense aportar un petricó d’aigua, i que necessiten aquests 50 litres per a viure.
Aquest és el quid de la qüestió.
I com ho endeguem això?
Barcelona ha de cercar aigua d'on sigui, per a aquesta gent, i amb la sequera, que sembla entossudida en no fotre el camp, em sembla que ho té molt magre. Una de dos, o dones aigua al veïnat, o els fas entornar a casa seva. És evident que cal cercar la primera solució.
Això ho vaig esposar així, de forma tant elemental que pot semblar la teoria d’un “simplet” (paraules de la padrina), a una noia tortosina, que viu a Barcelona, defensora aferrissada del NO AL TRANSVASAMENT. Li vaig demanar si havia portat els seus 50 litres diaris ( o potser més, perquè la vaig veure molt polida i es deu dutxar molt sovint). Se’m va quedar mirant, una bona estona: “Que facin el que vulguin però de l’Ebre no”, em va etzibar.
Jo, a Calafell, per ara, tinc l’aigua que vull, gràcies al minitransvasament de l’Ebre. No li ho vaig dir, no fos cas que em pegués.
No tinc la solució, naturalment, sinó, ja hauria guanyat el Nobel d’Hidràulica. No sé com s’ho faran les “autoritats competents”. Però com diuen els vells pescadors, “Tenen un bon palangre”.
M’ha xocat l’opinió d’un internauta, que en un missatge de bloc, ha dit que passarem de la guerra del petroli a la guerra de l’aigua.
Sí, sí, podeu riure.

J. Mèlich

La meva cullerada

En piel de guerra, de Ramon Rodriguez Guasch (Bandini)

Fem l’amor i no la pell

Que no sé per on acabar si parlo del teu llibre, poeta ínfim, que no poses noms ni als teus poemes. Poeta de punt i neguit, i en conto vint... , de cantonades sense angle, de sol ple de llunaris... Escriptor superb de tanta modèstia. Alquimista de la transgressió literal “Ya no lanzo campanas al suelo”; creador de mil verídiques mentides. Que fas la guerra amb la pell de les paraules.
I he tornat a llegir de nou, En piel de guerra i ara és un altre llibre. Com la “Rayuela”, del dret i del revés. Quan regurgito “Me imagino lágrimas de provolone...” i m’endinso, una vegada més, entre les fulles, les ungles, els ulls i les boques de les lletres, em trobo amb “Ella”, la de la 59, “Y la noche quedó fuera...” i ja no és la ella d’abans, perquè és totes les “ella” i he pogut triar. Hi ha sempre, en tot moment, en cada lletra, una presència “tu huella impresa en mi camino”. La dona que t’avinagra el vi, que et fa sagnar l’espatlla, que et deixa la seva ombra en el coixí. Més sexe que amors y si insisteixes, amors amb molt sexe. Recordes allò del gust del semen? Lèxic exquisit, mots ferrero roché que escups amb la boca tancada.
Ets poeta de lògica imprevista. El minimalisme, on cada vers és una experiència, acabada, sencera, amb mort pròpia, com la vida “vino su quiero a amordazar mi puedo”. “Tu te dormias y yo te dibujaba” Històries totals.
Em té realment fascinat, i tu ho saps, la teva impudícia, la teva gosadia aquesta bufetada contínua al pobre lector que cerca en tu un fil desllorigador. No li permets la comoditat de la lògica, la vulgaritat del raciocini. El fas treballar “La madrugada se vende barata y sin cortar, papelina de besos en la boca...”
No sé com començar per acabar la crònica. Potser hauria de penjar un inventari. Dels que a tu tant t’agraden. “Brindo por...el pez de tu boca, la espuma de las olas de tu vientre,(...)por tus ganas de matarme (...)por la vida que me tienta a seguir vivo (...) por el pan de anís que anida entre tus piernas...(...) por el hueco que has dejado entre mis dedos...
Honor als teus mestres sagrats que han perdut mesos d’abril i que s’han fet peixos començant per les espines, els qui somien com Déu els hi mama o et recorden que un sonet té catorze versos i que et mostren un cor infidel, nu de la cintura als baixos. El teu llibre és tot un homenatge. Un crit a la creació, al part de la paraula verge, immaculada ignorant els dictats dels déus. Un infern de metàfores adúlteres, descarades “de la lengua que tropieza en las migas de una cuerda de guitarra.”
Penso que si algú va inventar la poesia , et va intuir a tu al capdamunt del seu somni dionisíac.
Ha estat un final ben cursi. Te’n vull manllevar un de teu: “y por cada silencio un “¿y qué más?”
Ramon ja vas per la segona ensopegada “seguiremos tropezando” jo et vull acompanyar, i ja saps el meu consell si se t’embruta el meu record...
Pots entrar sense trucar.

P.S.

Si voleu assaborir 75 pàgines de poesia de molts quilats, dirigiu-vos a

ramonrogu@hotmail.com

L'Himne de Pemán

Història viscuda

És engrescador estudiar la història i fer-ho bevent de quantes més fonts millor.
Però, és més important haver-ne viscut un tros. I clar, quan més vells som, més podem presumir d’aquest gaudi o també d’aquest suplici.
Acabo de llegir una opinió més sobre el tema de la lletra de l’himne nacional espanyol. I, hi ha gent que no va informada del tot. Jo, que vaig viure el franquisme de cap a peus, encara em sé de memòria la lletra de l'himne que ens feien cantar cada dia, a l’escola (mentre vaig ser a la primària).
Els franquistes ho van tenir clar, encara no es van instal·lar en el poder, van tirar de Pemán i van posar lletra a l’himne.
I us he de dir que era una lletra molt políticament correcte. Com en totes les consignes de Franco i la Falange, la idea política principal (En tenien ben poques) era el ressorgir d’Espanya.
Vull dir que si ara apliquessin aquella lletra de nou, a ningú li estranyaria. Només ens semblaria rar l’estil literari però el contingut, com que és tant light , valdria per a qualsevol himne de qualsevol color.

Viva España
Alzad los brazos hijos del pueblo español
Que empieza a resurgir
Gloria a la patria que supo seguir
Sobre el azul del mar i el caminar del sol.

Triunfa España
Los yunques y las ruedas cantan al compás
El himno de la fe
Juntos con ellos cantemos en pié
La vida nueva y fuerte de trabajo y paz.

Per tant, l’afirmació que diu que l’himne espanyol no ha tingut mail lletra no és del tot certa. Al menys en va tenir durant quaranta anys.
La seva música és de les més elementals que es poden trobar: Una marxa de rebuda del rei. Per això s’anomenava “ Marxa real” l’autor de la qual és el “Maestro Pèrez Casas”. Pel meu gust, un xinta, xinta tant elemental, que fa riure.

Proveu de fer un himne a partir dels primers quatre compassos d’aquest , veureu què fàcil. Us sortirà una tifa com l’himne actual.
La bandera que, segons diuen, la van adaptar d’un banderí de senyals.
Però és que tot això és coherent amb la idea d’Espanya.
La nació "Espanya" no existeix com ens la volen vendre: “Espanya una”. Espanya mai ha existit com a tal. Ha estat “lligada” però mai unida.
Tot han estat “improvisacions”, anexions, de grat o per força. Per això tot està fet sense cap ni centener.

I ara, que he anomenat un poeta del franquisme, voldria dir que, a l’hora d’explicar la història, hi ha la tendència a "ignorar" allò que “no es porta”, sigui per motius polítics, sigui per modes, sigui per odis i venjances morals. Pemán i molts altres han estat relegats a l’oblit com ho van estar per part del franquisme, els poetes i autors d’ideologies d’esquerra.
Amb aquest sistema, crec que els que ens inflem el pit de demòcrates, hem caigut en el mateix parany que els feixistes.
La història s’ha de contar complerta, si no , no és història. i, en el cas de Pemán, no s’ha fet justícia. No parlo per la seva qualitat o ideologia sinó per la seva existència.
Per això us convido a fer clic damunt la seva fotografia si voleu conèixer quelcom de la seva poesia i també damunt d’aquesta enllaç si voleu saber d’ell.
http://www.citasyrefranes.com/famosas/autor/898

Article en "El pilar" del 3 de vuit (02-10-07)

Potser ho trobareu redundant, perquè un escrit semblant en aquest blog, ja va remoure molts comentaris. Però crec que amb aquest article sintetitzo la meva opinió referent al cas.


"Iba borracho... y punto, neng!"

Avui, trencant el meu tarannà comarcal, comentaré una de tantes facetes d’un esdeveniment que implica tot el veïnat, sigui d’on sigui. “Iba borracho. Y punto”... La frase de l’any. La imatge de l’energumen agredint una nena indefensa,en un vagó de tren, ha donat la volta al món. Se n’ha parlat tant. Jo em voldria referir al poder de les imatges. És vergonyós que la fiscalia s’hagi hagut de posar en marxa gràcies al document televisiu. Si no existissin aquestes imatges, molta gent seguiríem ignorant el cas que ja estaria arxivat en alguna comissaria, al costat de tantes i tantes accions, impunes, de violència. A rel d’aquest rebombori mediàtic, han sortit a la llum dades esfereïdores de la quantitat d’agressions que es duen a terme diàriament, els informes de les quals passen a criar teranyines als arxius. Malgrat els rumors que parlen de la tele escombraria, oferint diners per entrevistar el malnat agressor, que campa com un heroi pels carrers del seu poble, aquesta vegada les imatges, poden tenir un protagonisme positiu, pel fet que, gràcies a la seva difusió, poden ajudar a potenciar la denúncia. La reacció de rebuig ha estat unànime. “L’heroi” s’ha carregat de glòria però l’han maleït arreu del món.Hi ha un ball de càrrecs de la justícia i de la política, amb jutges, cònsols, i ministres inclosos; preguntes als parlaments, comentaris d’alts càrrecs que, si més no, poden acabar amb la ignorància i la indiferència d’uns fets que són el plat del dia en els nostres carrers. Perquè, una cosa són els tràmits legals que garanteixin un judici recte als qui delinqueixen, però una altra són els càrrecs de consciència que sembla que, fins ara, només eren patrimoni del poble.Calia que una càmera instal·lada en un vagó, captés un fet execrable, per fer-nos reflexionar, massivament i, de forma especial, als qui maneguen les lleis i als professionals de la justícia. S’han alçat veus denunciant que tot l’aparell legal i jurídic actual necessita una bona posta a punt. És vergonyós que aquesta nena agredida davant de tot el món, no tingui dret a un judici tal com cal perquè no pot presentar seqüeles físiques o psicològiques de l’agressió, i el subjecte energumen, pugui seguir campant, fotent puntades de peu, televisades, a tort i a dret, a qui li sembli.

Carta a una jove amiga atabalada pels tòpics

Estimada:

Des què bombejo aire (més o menys pol.lucionat) a canvi de CO2, estic cercant el manual "Gaudir de la vida" i encara no l'he trobat.
S’han editat una muntanya de pamflets, manuals i llibres (?) que em volen explicar com he de "ser feliç" abans d’explicar-me i demostrar-me què és la felicitat.
Fa anys que escolto la ràdio i, més endavant la tele i m’han aparegut gurus (Es Beatles en van visitar un), bruixes, guaridors ("Curanderos"), astròlegs, endevinadors, psicòlegs, ufòlegs, capellans; tots amb les tècniques més estrafolàries per a fer-me "feliç".
Ara. en aquest instant, en molts indrets d’aquesta bola en forma de mandarina, hi ha algú a qui l’estan embadocant per fer-li "fruir la vida".

Tinc 61 anys i mig i encara no he vist els resultats d’aquest ramat de "salvadors" que em volen ensenyar el bon camí, ni a mi ni al veïnat. Segueixen les depressions, els suïcidis, els laments de soledat i l’amargura en els rostres estressats per l’egoisme, les enveges, els diners i, sobretot, l’ambició.

Gaudir de la vida
Viure el moment
“A disfrutar que son dos días”
"A cardar que el món s'acaba".

Algú em pot explicar d’una puta vegada, què collons vol dir viure la vida i gaudir del moment?
és que ja en tinc el Martell, l’Enclusa, l’Estrep(“martillo yunque y estribo, forman el oido medio”) i la Trompa d'Eustaqui (La Flauta de Bartolo encara no), rebentats de tant filtrar aquestes parauletes.

Au va, expliqueu-me de manera convincent què és viure la vida.
I gaudir del moment.

Jo m’imagino que anar pel món i, a cada instant, recordar-te: "Ep que he de gaudir del moment, ara, ara, ara no, ara sí".
Un mal de queixal, "ara no gaudeixo, ara no toca", un polvet frustrat, "tampoc toca". Ara em foto un bon arròs, qui diu un arros diu un porret, "ara sí que toca", agafo un bon pet, "ara sí", i després la ressaca, "ara no"...
La veritat jo crec que quedaria estregat.

Difícilment anomeno la paraula felicitat, referint-me a mi; em fot "grima". Prefereixo dir "m’ho passo bé” i prou.
Se m’ha quedat aquesta frase d’un alumne meu de 10 anys (allà per la Prehistòria) quan li vaig fer la tòpica pregunta: Em va respondre “La felicitat és passar-t’ho bé”. Per a ell era “al pati” i per a tu? I per a mi?

No has sentit parlar de la relativitat i de les circumstàncies? Sí, no?
Doncs quan vulguis en parlem.

Jo, avui, ara, dissabte a les 5: 43 de la matinada, davant d’una pantalla i grapejant un teclat, m’ho passo “pipa” i això que les pipes no m’agraden (les de gira-sol) i, si em canso, ja tinc una olivera que m’espera, la que regalaré a la meva estimada Teresa (Ia Nena), demà que és el seu sant.
Allò que dèiem del gaudir.
La relativitat.
El que per a mi és aigua fresca, per als altres pot ser fel i, naturalment, a l’inrevés.
Penses que “visc el moment, perquè són dos dies”? Penses que gaudeixo de la vida?
Jo crec que, simplement, "m’ho passo pipa", sense rumiar-m'ho gaire. Mentre tu, potser "pateixes" el moment perquè no vols passar-t’ho pipa, vols més i més i més...
No estimada no, cal restar serena, tranqui-la que tot arribarà i, si no és "tot" el què esperes, potser serà quelcom diferent que ni et pots imaginar. I no em personalitzis aquest “tot”, please. Tot vol dir Tot.
Et puc assegurar que m’han fallat coses que esperava però n’han arribat d’altres que potser han superat aquelles il·lusions.

I no em vinguis amb "els mastegots que m'ha donat la vida", les trompades ens les donem nosaltres contra ella. Tot efecte sempre té una causa. En els humans és haver nascut, encara que sigui involuntàriament. Hem d'estar, com deia la padrina, "al tall i a les patates".

Aquest ja s'ho passa pipa tot just començar. Serà un futur Messi?


Hem d’acceptar el món (mineral, vegetal, animal i rcional) encara que al món, tot allò nostre, la hi bufi. ("Se la sude")

No gaudeixis, no cerquis tant "ser feliç".
No aprofitis el moment.
Aprofita’ls tots, i treu-ne el suc, fins i tot de les penes. Formen part de tu i has d’engolir el que et vingui. D'una llarga malaltia a l'hospital en pots treure una gran amiga o un gran amic (Quina paràbola, sembla le del gra de mostassa: Luques 13, 18-19). (fes clic)
Simplement: intenta passar-t’ho pipa. Que no és tant complicat.

Uffffffffffffffffffffffffffff.

“Toma sermón”
Un que t’estima

J. Mèlich

Ioga a la Catalana i III

Filomena (i III) I la deixarem tranquil.la.

Heu recopilat les Filomena que coneixeu? I què? Oi que totes no es poden dir més que Filomena?
I aquí entro en el darrer fruit que he extret del meu “Ioga a la catalana”. Ja sabeu, la contemplació de la Filomena.
He arribat a la conclusió que hi ha una gran majoria d’éssers humans que fan honor o deshonor, al seu nom: també ho he encarat a l’inrevés: Hi ha noms que fan honor al seu propietari.

No se’n pot pas fer dogma. De fet, en res de la psicologia humana, es pot dogmatitzar. Per allò de que les excepcions confirmen la regla. Perquè, moltes vegades, les excepcions són tantes que la regla se’n pot anar en orris.
L’ou o la gallina? : El nom fa el propietari o el propietari fa el nom? En el cas de la Filomena, ella ens va fer el nom. La vam contemplar tota la família, ens vam mirar, la vam tornar a contemplar des de diversos angles (era una rotllana al seu entorn). Tot d’un plegat, i després d’un viatge mental, breu, a Bonastre, vaig saltar: “Li direm Filomena” Ningú va replicar. Vam riure, i seguidament, ja la vam començar a cridar pel seu nom: “Filomena” “Filomena”, res de Filo, com si tota la vida s’hagués dit Filomena.
En el cas dels humans jo em decanto més per la teoria que proposa que el nom fa la criatura. Pesa molt un nom i molt més un renom. Però del renom ja en parlarem un altre dia. No és el mateix. El renom ve donat per alguna característica del seu propietari i l’hi sol engiponar el veïnat, molts cops de forma cruel. En alguns casos des de l’escola.
No, el nom és diferent. El nom es posa per caprici dels pares, via padrins (que no pinten res) . Quan anem creixent, el nom pesa com una llosa sobre nostre. Ens va manipulant, dibuixant, esculpint...fins que esdevenim el nostre nom. Jo, amb els anys, cada vegada sóc més Josep. Sort que la majoria m’ha dit sempre Mèlich.
L’altra teoria és més esotèrica, però també pot ser vàlida: És la que predica que ja naixem amb el nostre nom i que un sortilegi, ha inspirat als qui ens el posen. És una possibilitat que no podem descartar.
Però, sigui com sigui, hi ha gent que, irremissiblement, fan honor al seu nom.
I no em negareu que moltes vegades heu pensat: “ És que no es podi dir res més que X”.
Jo no em podia dir res més que Josep, n’estic plenament convençut i el meu pare tampoc i Sant Josep, encara menys i no em pregunteu per què, no m’agrada massa parlar de les meves intimitats ni de les de Sant Josep. Encara no se m’ha florit la gaiata, però la tinc plena de brots. Sort que amb el Mèlich ho he anat apaivagant.
No vull posar exemples coneguts entre el veïnat, per no ofendre. Us parlaré de gent que no podreu identificar. Tinc un Manuel que porta el nom escrit al front i un Agapito, que és el seu nom insustituible i que el va aplanar tant , que ni va créixer (Us imagineu un Agapito alt?) I el Mariano? I la Clemència?...I el Florenci?...
I el Cisco? Tinc un Ignasi que és una peça de museu.
Naturalment és més difícil l’exercici d’anàlisi en el cas de noms molt abundants. Ens hi hauríem de dedicar més profondament.
No segueixo, vull esperar a veure què me’n dieu, a veure si em proposeu noms que identifiquin el tarannà dels seus propietaris.
Com vaig dir en la primera part, contemplar petites coses, pot conduir, jo no diré al Nirvana, però sí a un estat de desconnexió excepcionalmolt necessari en aquests temps d'estrès.
El Ioga de la Filomena, a mi, em funciona de meravella. Més endavant us en proposaré un altre.

I aquest...podria portar un altre nom? és una cucada d'angelet. Només li falten les ales.

Espero els vostres comentaris.

O és que només comenteu quan hi ha marro polític?

Mas-mèdia animal

(Més animal que mas mèdia).

El culebrot del tauró de la platja de Tarragona ens ha envaït la casa via tele, ràdio i premsa. Fins hi tot via tef. mòbil.
Som a l’era de l’hegemonia animal. Estem tant immunitzats de les tragèdies humanes que ara hem pasat a la sensibilitat a flor de pell per les tragèdies animals. La veïna estomacada per l'energúmen del seu marit, cada dia ens importa menys, ens hi anem habituant. Ara, els pobres animalons...
Al meu carrer hi ha una clínica veterinària on he vist escenes dramàtiques pròpies de qualsevol hospital.
Les protectores d’animals tenen la sensibilitat a flor de pell. L’odissea del tauró de Tarragona ha ocupat més espais informatius que qualsevol assassinat o drama de violència de sexe. S’ha fet un seguiment de la fi del pobre esqual, com si s’hagués mort un membre de la casa reial.
Potser ens passem un xic, no?
Entre les bèsties, el gos és el rei. Actualment, hi ha una epidèmia de gossos que ja començo a tenir por de com serà això d’aquí a 10 o 20 anys. Em consola imaginar que potser ja no hi seré. Ara només ens falta que comencin a arribar taurons i balenes; els cayucos ja ens rellisquen.
Hi teniu quelcom a dir?

Tanquem el tema, sense frivolitats

L'amor i la Guerra

Nocturn n. 2 .Violent

A l'atenció d'en Bandini i de la lingüista



Ja no hi ets
Avui tenies pressa.
Ni has fet aquella cigarreta.

Amb el sol, visites la terra dels cadàvers.
Molts d’aquells cossos escorxats,
potser com tu,
havien deixat també
un llit calent,
amarat de fluxos salabrosos.

Quins pensaments!

Tanco els ulls,
tanco els ulls
Penso que no penso,
penso que no vull
pensar.
¿Veig el que veuen aquells
cranis asclats i
sobreeixits de sang seca?

El sol et tornarà de la terra de la mort
i em despertarà amb veu de mesquita.

I tu i jo tornarem a follar.
És la follia de la guerra.

J. Mèlich

L'origen de les guerres

Apunts per a un monòleg de cronopi

La guerra del doble sis

Només es podien tirar sisos .
Ella em va dir “que ets ruc, tira el doble sis” Li vaig fotre el doble sis com un pedrada , al mig del front. Ella va caure amb el cap partit, i el doble sis es va desintegrar. Tots els punts negres van sortir disparats , un em va anar a l’ull esquerra. La resta es van repartir entre les galtes i el cos dels meus companys. Un d’ells, el Ramon, va caure fulminat.
Una amiga d’ella que restava dreta com un estaquirot i que en va sortir il·lesa, va cridar “No hi ha dret! Això és violència de gènere” “Que collons” vaig dir jo “Això és la guerra del doble sis; que no ho veus imbècil?”
I és així, com va començar la gran guerra, la gran "Campanya del Doble Sis" que encara dura. Sempre ha estat així, les guerres sorgeixen, la majoria de vegades, per futeses com les del doble sis. Podia ser també la del doble "pitu". Aleshores no és tant cruenta, el doble "pitu" només té dos projectils. Però també pot ser una guerra. No de tanta magnitud però una guerra, al cap i a la fí.
A mi no em sap massa greu que hi hagin guerres. En aquest sentit sóc determinista. Si des de que hi ha hagut bèsties humanes damunt la bola, no ha passat ni un dia sense guerra, perquè avui hem de ser diferents? No pot ser que un dia ens llevem, els d’aquesta galta de la terra i els noticiaris diguin : "Té, avui s’han acabat les guerres". A l’altra galta de la terra es van acabar ahir, o s’acabaran demà, segons a quina galta ens trobem.
Per a mi, això fóra molt fort. "I ara els pacifistes on ens fotem?" Perquè si jo sóc pacifista, que ho sóc, és perquè hi ha guerres eh? No us equivoqueu. Si les guerres s’extingissin, els pacifistes hauríem de lluitar contra l’extinció de l’os del Pirineu. Aleshores se’ns posarien gelosos els que ja hi lluiten.
Sí, les causes de les guerres solen ser futeses com les del doble sis. Un dia, un beneit il·luminat es mira el mapa d’Europa i diu “vull que sigui meva” i va, i provoca la mort de 12 milions de veïns i veïnes, així per les bones. Això encara és més elemental que el cas del doble sis. O el cas de Palestina. Els Estats units diuen “Jueus, a partir d’ara, prou de fer el turista, viureu aquí”. Foten fora de casa un grapat de pobres palestins i hi instal·len als que feia milions d’anys que cercaven la terra promesa, que no era la Palestina, naturalment; ep! Segons els palestins. És que ni ells sabien quina era. En això, Javeh els hi va fotre una mala jugada “Us donaré la terra promesa” i no els va dir on. Aquest dels jueus és un cas que no l’he entès mai: Els diuen “jueus” i la seva nació es diu Israel. Ja falla el gentilici no? Imagineu-vos que els americans s’entesten en donar-los Catalunya i ara seriem nosaltres els qui la tindríem armada amb els jueus en lloc d’amb els castellans, que també tela eh?
Fins i tot les dones han provocat guerres, ja veieu, les dones, que van amb el lliri del feminisme a la mà que sembla que mai han matat una mosca ( de plats sí que n'han trencat). Doncs llegiu el currículum d'una tal Hel·lena de Troia i veureu el ciri que va muntar. I la guerra civil Espanyola que els vencedors en van dir de “Liberación”? Què havien d’alliberar? Res , una fal·làcia, una excusa. Ells només per tirar trets, s’havien d’inventar qualsevol animalada, una coartada. A qui havien d’alliberar? Sí, “Espanya estaba sometida bajo las ordas comunistas y judeomasónicas”. Això no ho entenien ni ells. I Au!! El divuit de Juliol s’inventen un “alzamiento” i tot damunt davall. Foten al poder un ninot del Ferrol que firmava sentències de mort mentre esmorzava i au, “por la patria el pan i la justicia i el imperio hacia el Dios”, anar tirant. Heu sentit mai animalades més profundes? Y el meu pare que s’havia passat tota la vida sota un avellaner, amb els ronyons esmicolats, el van mobilitzar, el van ferir, li faltava mitja anca, d’un morter, el van tenir tres anys amb polls i disenteria, el van fer presoner en un camp de concentració a Burgo de Osma, i el volien afusellar, per això, per comunista i judeomasónico. Un pobre pagès de l’Argentera.
Sempre, sempre han nascut guerres de les bestieses més impensables.
La del doble sis no ha estat res més que una demostració palpable del què dic.
Però les guerres seguiran. Sinó, malament.

Ioga a la catalana (Continuació)

La Filomena (II)



Sóc aquí de nou. He estat contemplant, una vegada més la nostra Filomena.

Y és que només es podia dir Filomena. No li podíem posar altre nom.
Em diuen que és un nom grec i que vol dir mes o menys amant de la música i el cant, Si la contemplem bé, sembla que escolti alguna melodia que la fa somriure.. Tota la seva figura encomana felicitat. El gest del seu cap, lleugerament inclinat i la mirada enlaire, fan pensar que està còmode i que en té per estona en aquesta posició. Alguns diuen que si està fent caca; no! ella seu, és la seva manera de seure. Això denota fidelitat, diuen que és una de les virtuts de les Filomenes. Només li podíem posar Filomena, cada vegada n’estic més convençut.
He conegut altres Filomenes. N’hi ha una en l’obra de teatre “Revolta de bruixes”, de Josep M. Benet i Jornet, una de les primeres que va muntar la K-mama , dirigida per Maria Guinovart, que la nostra amiga Annabel Totusaus, actualment actriu professional, la va brodar. Aquella Filomena tampoc no es pot dir més que Filomena.
No us penseu, les Filomenes tenen el seu caràcter. Recordo la Marturano, personatge de la popular obra teatral del mateix nom, escrita per Eduardo de Filippo i que Vitorio de Sica va dur a la pantalla en els anys 60 amb el nom de “Matrimonio all’italianna”. La Sofia Loren i el Marcello Mastroiani, parella popular del cinema italià, van fer una autèntica recreació dels personatges. Una a de les escenes més còmiques que he vist en cinema és en aquesta pel·lícula. Quan don Mimo (Mastroiani) descobreix el tripijoc que la Filomena li ha muntat, per casar-se amb ell, arma un esvalot a la casa que s’hi poden llogar cadires. Humor italià de molts quirats.
Però la Filomena que em va inspirar el nom per a la nina, és (o era) la Filomena de Bonastre.
Quan assajàvem les obres de teatre del desaparegut TBP ( Teatre del Baix Penedès), un intent fracassat de teatre professional a la comarca, ho fèiem al local de l’antic sindicat (o societat) de Bonastre. Molt sovint els assajos s’allargaven fins la matinada. Aleshores quan hi havia descans, sopàvem a ca la Filomena. Era la típica fondista de poble. Una senyora entranyable, amb una veu de xiulet molt especial. Tot un personatge. Ens preparava menjars casolans i recordo que feia unes patates fregides a l’antiga (amb molt poc oli) que eren delicioses. Cremadetes , molt fines. La Filomena tenia la seva mare una mestressa de quasi cent anys que encara l’ajudava a la cuina. Quan trucàvem a la porta, treia el cap per una finestreta i ens obria: “Són els comediants” .Quina dona la Filomena, eixerida com un pèsol. Mai ens cobrava el mateix preu. 2Va doneu-me tant...és que les patates s’han apujat”...
La nostra nina és la Filomena de Bonastre quan era un infant.

A la tercera part, intentarem esbrinar aquesta màgia que molts veiem en la correlació nom-individu. Sembla que hi ha noms que s’aferren al seu amo com un paràsit. Hi ha gent que no es poden qualificar amb altre nom que el que porten.

Manual d'instruccions de vida

Com fer-se un pet i treure’n tot el plaer possible.


El pet és humà, per tant, universal, per tant, còsmic...i sagrat


Pas a pas.


Descripció del producte que ens ocupa.
El pet és una ventositat que els animals mamífers* descarreguen periòdicament per l’anus, vulgarment dit cul que és l’apèndix del budellam, que comunica el ventre amb l’exterior. Aquesta corrent d’aire (metà) sol ser breu i té una particularitat molt remarcable: és aire pudent. La seva ferum depèn molt dels aliments que ha ingerit l’individu/a que emet el pet.
En aquesta crònica ens cenyirem, especialment, al pet humà. Per tant, la gamma de pudors dependran, com hem dit, dels aliments que qualsevol home o dona s’ha cruspit en els seus àpats.
Hi ha certs aliments que per la seva composició orgànica, són productors molt potents de metà, que segons els experts, és el gas base de les flatulències.
Entre aquests productes hi ha els llegums i el floricol, que s’emporten la palma.
En l’acte peterrer es poden donar tres casos diferencials, a saber:

1.- Pets sonors (Ja els descriurem amb més detalls).

2.- Pet silenciós o Llufa, gansa, glana, etc...

3.- Pet sucós (aire barrejat amb matèria orgànica), humit, cagarrinaire, etc...


Com que considerem que el pet nº 3 no proporciona gens de plaer sinó tot el contrari, moltes molèsties, ens cenyirem a les instruccions per assolir un èxit total en el pet sonor (el rei) i la llufa (la més comuna entre el veïnat)
* No tenim elements científics ferms per poder assegurar que d’altres espècies animals (Aus, insectes , microbis,amfibis, rèptils, peixos, etc...) tinguin també la facultat de fer-se pets.

Això és per dissimular

Avui només tractarem el Pet Sonor

1.- Pet sonor.
Per endinyar un pet sonor amb el màxim fruit de plaer i joia, s’ha d’estar molt preparat.
A Calafell hi havia el Peret Molles que tenia l’ullera tant ben ensinistrada (devia ser cosa dels esfínters) que podia emetre la quantitat dels pets que se li demanessin.
Però això no era tot: podia fer ritmes amb els pets, trametre pets amb morse (curt, llarg , llarg curt...) i podia donar qualsevol to als seus efluvis (Violí, cornetí, tronada...)
Tocava “diana” “retirada” “nas de barraca”...
És molt difícil arribar a la perfecció del Molles. Però podem donar unes instruccions per practicar.

A) Saber reconèixer el pet quan neix, budell amunt. Quan se sent la seva presència. El pet sol rodolar pel budell fent-se notar. Calcular el seu volum és important, i també saber prevenir la seva potència. Un cop reconegut el volum d’aire que tenim a punt, cal anar prement i afluixant l’ullera segons el ritme a que volem que surti.
Aleshores amb breus instants has de programar la seva actuació. Tot dependrà d’on et trobes: Si ets envoltat de gent de compromís o de gent de confiança, si ets sol o per exemple al llit amb la dona.

Aleshores tenim les maniobres següents.

B)Preparar un programa d’emissió. O sigui triar com volem que surti: seguit, amb ritme, patarrufa, sincopat, intens, etc...Aquesta feina és difícil. Aquesta era la gran qualitat del Peret Molles. Amb uns jocs de ventre ben sincronitzats has d’engegar la maniobra adient.
C)Procedir a l’execució del pet. Segons el que acabem d’indicar n'exposarem unes
quantes:

C-1 Pet en solitari. Aquest és el que dona un plaer més acabat. Sents que el pet arriba i, sense contemplacions obres gas i te l’endinyes. Sona net Exercici per a conrolar el pet simcopat

sòlit sense restriccions. És el pet total!.
C-2 Un pet entre amics. El pet de broma. Quan en una reunió, un pesat o una pesada t’està carregant amb la seva xerrameca, sovint, sol venir el pet a socorre’t. Però aleshores l’has de saber retenir i controlar per endinyar-lo en l’instant que pot resultar més còmic. Al final d’una frase, per exemple, quan el o la xerraire respira. En el moment d’obrir la boca de nou : rrrrraaaaabbbb. Surt el pet total. La riota és assegurada i fins i tot, pots passar a la posteritat per un pet d’aquests.
C-3 Pet amb sordina. Quan tenim tot el gas

acumulat a la sortida, regulem l’esfínter que controla l’ullera i molt suaument, deixem circular el pet de forma seguida i en un to suau, monotònic. És difícil. Però en cas de compromís va bé perquè tu pots alçar una mica la veu i amortin-li el so que passarà desapercebut. El so no el notaran, la ferum és inevitable.
C-4 Pet sincopat. T’has de disposar, com en el pet anterior, amb l’ullera molt controlada. Anant obrin i tancant el forat. En aquest cas, la magnitud del pet es va fraccionant en peterrets.
Per assolir el domini d’obrir i tancar el forat, cal practicar al menys una hora al dia . Amb el diafragma projectat cap al baix ventre (Al contrari del què fan els cantants per impostar la veu) anar prement i afluixant rítmicament, a espais de 5 minuts. Pot ser que en aquests exercicis ja surti algun pet furtiu. Això vol dir que anem bé.
Amb aquest exercici posarem en forma l’anella de l’anus i la podrem dominar a voluntat.
Per escollir la tonalitat hi ha un exercici una mica més difícil. Heu de prémer les dues anques (els glutis) com quan us ve un atac de cagera i esteu a mitja declaració de la renda o escoltant un miting. Pressioneu fort les anques i al mateix temps, bellugueu el dit gros del peu dret, si voleu tonalitat aguda, i el dit gros del peu esquerre, si voleu greus.
Per fer-hi una mica de melodia, podeu exercitar amb la resta de dits dels peus. Cada dit és una nota. El resultat dependrà dels coneixements de música que tingueu.
Per donar sonoritat (Volum) heu de practicar un altre exercici. Quan tingueu la bola d’aire a flor de cul, aguantar amb el forat tancat i prement les dents i la gorja, ben fort, tirant el coll endavant i, en cec, deixar anar tota la càrrega.
De moment amb aquests exercicis ja podeu assolir bons resultats.
És un manual primari...però útil. N’hi ha un de superior més especialitzat.
Si feu tot el que s’indica, el plaer de deixar-se anar pot ser orgàstic.
I no us en esteu. Un pet no és pot fer entornar, no se li pot barrar el camí, no us aguanteu mai un pet, pot ser molt `perillós per a la vostra salut!
Diuen que la vella de cal Jaumot de Mora d’Ebre,
va morir per aguantar-se un pet davant del capellà.
En una altra ocasió parlarem de les llufes. Ara de moment exerciteu-vos amb els pets.
I que la peterrejeu a gust!

Del pet se n’han dit moltes coses. Us convido a enviar-me acudits , dites, anècdotes i refranys, sobre el Pet. Els publicarem aquí.

Ioga a la catalana

La Filomena (I)

Hi ha un garbuix en el meu cervell. Salten signes, imatges, pensaments. Cal posar ordre. Obro un llibre.. El fullejo, com si me’l volgués engolir d’un glop. Bec aigua. M’agrada beure a galet, com quan ho feia amb el càntir negre (De Verdú) a casa, en la meva joventut. Molts cops, aquesta acció m’anava bé. El rajolí xipollejant dins la meva boca, m’ajudava a viatjar cap a l’estat mental adient. Però avui no hi ha resultats. No em concentro. Deixo el llibre, després d’haver llegit per enèsima vegada la biografia de l’autor i una síntesi del contingut de l’obra, amb el consell final de que no me la perdi. Primera reflexió ( això ja rutlla), tots els comentaris que porten els llibres a les tapes o a les solapes, són alabances del producte literari que tens entre mans. Mai he trobat una dissertació que et convidi a abandonar el llibre, que et convidi a que no el llegeixis. La lògica aquí és inapel.labe, clar. Però, si un dia algú s’oblidés la lògica, potser el lector entraria amb més interès a menjar-se el llibre. Per allò del resultat contraproduent que en diuen.
Ja vaig fent dissabte del meu capçot de pensar. Aquesta reflexió n’ha enfilat d’altres i comencem a ordenar. Sempre que em trobo en semblant situació, cerco algun punt per contemplar i m’hi estic fixat una estona. En “Fum, fum, fum”, una obra còmica de Jordi Sánchez (no l’actual alcalde de Calafell) que la K-mama va representar, hi ha un excel·lent monòleg d’un personatge que ens diu que, quan ha d’estar moltes hores en repòs, cerca un punt material, una mosca una esquerda de la paret, qualsevol cosa i se’l queda contemplant. Això t’omple d’una calma, una benaurança una beatitud que riu-te’n del Ioga. En podríem dir que és un Ioga a la catalana. Des d’aleshores jo també ho faig, amb una petita variant. Jo em dedico a contemplar objectes i persones (que estiguin quiets, naturalment). I així, enceto un exercici de minimalisme que fa el miracle de la meva reordenació mental. Torno a beure aigua. He deixat d’escriure i he anat a donar un tomb pel pis.
Quan torno, començo el ritual. Avui contemplo la Filomena.
Aquí la teniu. És una de les mascotes de la família. No tenim mascotes vives, no ens agraden els esclaus. Aquesta deliciosa creatura de cartró pedra que va ser joguina de les nostres filles, ara roman damunt d’un moble sola i més abandonada del què es mereix. Però no ha perdut mai aquesta aura d’innocència i d’optimisme que encomana als quatre vents. No la trobeu “cuca”? A mi sempre m’ha tingut enamorat. Avui l’he retrobada, per atzar, i m’estaré una bona estona amb ella.
Contempleu-la i més endavant en parlarem. Ara jo m’hi poso bé. Ja us faré arribar les reflexions.
Què me’n dieu? Podeu provar aquest o un altre exercici semblant.
Preneu notes.
Hola Filomena!

Trobeu que li escau el nom?

La Font Vella

Avui us vull apropar al poble on vaig néixer. Els qui no el conegueu, ja podeu programar una visita el més aviat possible. No us ho podeu perdre.

Us parlaré d'una font mítica de l'Argentera.

La font vella en el record

En el centenari de la seva restauració

La Font Vella!! Sempre que torno a l’Argentera vaig a fer-li la visita i m’assecuna estona a la carena. Sigui estiu o hivern, sempre faig el traguet d’aigua.És un racó ideal per al repòs i la calma. Sota una coberta verda de fulles
de plàtan, roures, alzines i xiprers, una plaça amb pedrissos ens acull i convida
a l’aigua fresca que surt de l’entranya de la terra, per una mina centenària. Per accedir a l’aixeta s’han de davallar una dotzena d’escalons. L’aigua surt fresca a l’estiu i calenta a l’hivern. És la sensació que se sent en beure-la.De fet, això es deu a l’estat isotèrmic de la mina, amb contrast amb el nostre cos i la temperatura externa. Oscil·la tot l’any entre els quinze i divuit graus centígrads. Era costum, en aquells temps, en el

Una imatge de la Font Vella dels anys 50

xafogós estiu, que la canalla anés cada migdia a omplir els cantirets d’aigua fresca, per quan arribessin els pares assedegats del tros.

Un lloc ideal per berenar i fruir de l’aigua amb unes boletes d’anís o mitja presade xocolata. Sempre hi havia gent. Els joves hi anaven després dels balls de festamajor a menjar meló, beure la darrera copa de cava i acabar la gresca, abans d’anara dormir. A la Societat hi havia un quadre penjat de la Font Vella. No sé què se’ndeu haver fet. Jo mateix havia dibuixat aquell indret moltes vegades. El seu pontde pedra, els pedrissos d’obra i al voltant, els roures monumentals, un faig que ésva morir per aquells anys i el van trossejar per a l’estufa de l’escola, una alzinacentenària que encara viu al costat del pont, feien d’aquell espai un racó màgic.Si els arbres poguessin, ens parlarien d’hores fresques d’amors tendres, de corredissesentre les catifes de campanetes blanques, de les falgueres i les soques esberladesdels roures, amagatalls ideals de les parelles que s’iniciaven en festeigs furtius,plens de carícies d’esgarrifança i petons agosarats a mig fer. Una atmosfera defrescor feia que aquell lloc semblés sobrenatural. Hi havien instal·lat la llum elèctrica,i per tant convidava a anar-hi amb la fresqueta de la nit.Avui, quan torno a la Font Vella, brollen amb l’aigua les màgiques sensacionsd’aquells dies furtats a la misèria i al viure trist de la meva joventut. Allí hi heviscut instants, engrunes de temps que em van fer comprendre per primera vegadaquin era el gustet d’allò que en diem felicitat i que tan car he trobat durant la vida.Ajagut allí, amb el cap recolzat al pedrís, hi vaig llegir els primers llibres, mentre el poble feia migdiada. Quants relats

d’altres mons m’havien fet somiar en un futurde paradisos dibuixats en bombolles de sabó. Les soques d’aquells arbres van patir molts anys les cicatrius del meu nom, acompanyat d’altres noms, encerclats per cors innocents, elementals, ferits per l’angelical sageta. Dels arbres d’aquell temps, a part de l’alzina, han sobreviscut els plàtans gegantins.Un d’ells tenia una branca jove, de la qual ens penjàvem per travessar el barranc, emulant el Tarzan. Allí hi vaig tenir les meves primeres juguesques amoroses.Assetjàvem un castell de fantasia i raptàvem les odalisques que cridaven, fingint esglais, mentre es deixaven acaronar tímidament les carns tendres, d’amagat,amb rebolcades entre les flors blanques d’una heura que només he vist allí.Amb la colla de xiquets hi havia jugat a guerra. Sigui on sigui, sempre que faig un trago d’aigua fresca, se m’apareix la imatge del meu pare, suat, arribant del tros i fruint del rajolí del càntir amb aigua de la Font Vella. M’agrada beure a galet, com ho feia ell, i sentir l’aigua xipollejant dins de la boca.

Guia per arribar a l'Argentera. Ja és a la web, però sempre n'hi ha de despistats.

http://www.elmelich.com/largenteraavui.htm

Llegim

Per aquest estiu




Dibuix de la chilena Jacqueline Wigodski,

Ja he dit en algun altre lloc d’aquesta casa que aprofito l’estiu per llegir.
M’agrada passar una estona a la terrassa, aprofitant l’escadussera marinada, per posar-me al dia, tant com pugui, en lectures. Durant l’any, vaig comprant llibres que només trec a l’estiu o si faig uns dies de vacances. A l’hivern, encara que sembli que tinc més temps, estic embolicat en un munt de fronts que no em deixen ni una resquícia de temps per a llegir. I si ho faig és al llit. Però la son només em permet un parell de capítols. El llibre acaba al trespol irremissiblement.
Enguany, a part del meu monumental volum de la Mafalda, que que em vaig bevent a glopets, com un aperitiu, he llegit un llibre excel.lent d’en Pablo J. D’Ors, net del gran Xènius (Eugeni d’Ors) que es titula El Estreno. Una prosa moderna, impecable, i una temàtica molt profunda en reflexions sobre la naturalesa humana. Al final del llibre em vaig sentir una mica ofès per la declaració d’odi als catalans per part de l’autor, fruit del ressentiment per l’oblit cap al seu avi. Potser té raó, però penso que generalitzar, només és de ressentits. Jo personalment he llegit Eugeni d’Ors i no crec pas que sigui l’excepció. Penso que no n’hi ha per tant. Hi ha escriptors oblidats que a mi m’agraden més que d’Ors. Potser un dia li arribarà l’hora del reconeixement. Això ja passa. En tenim molts exemples que ara no venen al cas.
Ara he encetat un llibre que me l’ha recomanat el meu amic Baldini, el poeta. És tracta de Trífero de Ray Loriga. Un autor contundent, de culte entre els critics d’avui. Ja us en diré alguna cosa.
També vaig començar l’obra de G. Flaubert, Salambó. Diuen que una de les noveles de base històrica millors que s’han escrit. Però, ja sabeu, Flaubert és Flaubert( Madamme Bovary). Si sou amants de la seva literatura naturalista, si gaudiu de paràgrafs com aquests:

Su cabellera enpolvada con finísima arena color violeta y peinada en forma de torre, a la usanza de las vírgenes cananeas, le hacia parecer más alta de lo que era. Trenzas de perlas que arrancaban de sus sienes caían hasta las comisuras de su boca, roja como una granada entreabierta. Llevaba sobre el pecho un collar de piedras luminosas...

ja podeu obrir el llibre perquè és una crònica detallista i detallada del setge de Cartago, amb una història d’amor al mig entre la filla d’Amilcar Barca, Salambó i un cap dels mercenaris assetjants Mathos.
Llibre excel.lent pels amants del naturalisme i de la Història.
Jo el vaig assaborint, poc a poc, quan estic molt, molt, receptiu a l’alta literatura.

Lectures refrescants

L’estiu em convida a passar unes horetes a la terrassa agraint la brisa del mar. Remenant per la biblioteca de la meva filla gran, la Glòria i aprofitant que no hi és, he trobat un llibre monumental pel seu embalum i pel seu contingut. És el TODO MAFALDA que un dia li vaig regalar. M’he entretingut a fullejar-lo i m’ho he passat pipa.
És tota l’obra gràfica de Quino en un sol volum. El que a mi em sorprèn, m’enamora, em sedueix d’aquest personatge colossal és que el seu autor ens ha sabut trametre la sensació de que allò que podem llegir de la boca dels protagonistes, especialment la Mafalda, ens sembli que realment ho diguin ells. Encara que la càrrega filosòfica i cultural és de Quino, naturalment, l’ha sabut infiltrar en l’infantesa de forma magistral.
Mafalda, fa temps que, com els cronopis, forma part de la meva vida.
Què me’n dieu, en parlem?
Us vull ressaltar algunes perles que han sortit del cap de Mafalda i dels seus amics.

La primera la de Libertat:
"Van a llevarme a passar las vacaciones en el campo. ¿Lo conocen? Es una cosa verde que queda lejos."

La Mafalda acaba de matar un mosca amb la paleta, se la mira amb cara de circumstàncies: “¿O es que tenias grandes proyectos?”

La Susanita li diu, molt trista, a la Mafalda: “¿Sabes que mi problema de incomunicación es no poder incomunicarme?”

La Mafalda pregunta a tots els seus amics:
“¿Pensaron alguna vez que si no fuera por todos nadie seria nada?”

La Libertad pregunta a la Mafalda
“¿Qué dicen en tu casa de como andan las cosas? La Mafalda respon “¡PUF!” Diu la Libertad “Por lo meons los tuyos son optimistas los mios opinan que ¡PUAJ!”

Un cotxe aixafat per un accident, la Mafalda diu:
“Otro que creyó que lo único que hay por delante es el porvenir”

Un ocellet li diu a la Mafalda :
”Lo malo de nacer de un huevo es que cada calvo que passa me despierta el Edipo”

Mafalda :
“Lo malo son la mayoria de las minorias”
“En todas partes cuecen habas però a nadie sa le ocurrió matar al maitre”



I em deixo els referents a la política per no fer-me pesat.
Així podríem estar subratllant genialitats d’aquesta criatura i de la seva troupe d’amiguetes i amiguets i no acabaríem mai...
Proveu un exercici semblant si teniu una MAFALDA a mà...Demà entraré a cals SIMPSON que també m’engresquen molt.¡
Són lectures fresques, oasis en el desert estiuenc xafogós i tant pesat.