El Jordi Escurriola (a dalt) i jo, a l'Argentera, anys 60
Com un miracle
Hi ha records enterrats per la pols de la memòria. No són morts. Poden resuscitar quan menys t'ho esperes.
Acabo d’assistir a una resurecció miraculosa. Fa uns mesos vaig recuperar un bocinet molt estimat de la meva existència, enterrat entre tants records que potser mai tornaré a obrir.
Les imatges de joventud, són una època de la meva vida que repasso constantment, ara que el ciri ja quasi em crema els dits. “ Que se n’haurà fet de fulana o de mengano"? I, sense aturar-me en el record, segueixo endavant.
De fet en el meu llibre l’Argentera...quan anàvem amb avarques, n’hi ha molts d’aquests records. El llibre, és un cementiri de la meva memòria i de la de tots aquells que m’acompanyen entre les seves pàgines. Jo crec que, en aquest sentit, mentre visquem, serem uns privilegiats: podrem obrir el llibre i retrobar-nos entre les fulles groguenques. Malgrat tot, hi ha hagut qui ha maldat per desacreditar aquestes memòries meves i predicar, als quatre vents, que són poc menys que les memòries del diable. Allà ells.
Però no divaguem, el 4 de desembre de l’any passat, vaig rebre un correu electrònic que, per a mi, va ser una resurrecció. Un cas que només es llegeix, de tant en tant, en algunes escrits biogràfics. Si voleu podeu entrar i llegir:
Les imatges de joventud, són una època de la meva vida que repasso constantment, ara que el ciri ja quasi em crema els dits. “ Que se n’haurà fet de fulana o de mengano"? I, sense aturar-me en el record, segueixo endavant.
De fet en el meu llibre l’Argentera...quan anàvem amb avarques, n’hi ha molts d’aquests records. El llibre, és un cementiri de la meva memòria i de la de tots aquells que m’acompanyen entre les seves pàgines. Jo crec que, en aquest sentit, mentre visquem, serem uns privilegiats: podrem obrir el llibre i retrobar-nos entre les fulles groguenques. Malgrat tot, hi ha hagut qui ha maldat per desacreditar aquestes memòries meves i predicar, als quatre vents, que són poc menys que les memòries del diable. Allà ells.
Però no divaguem, el 4 de desembre de l’any passat, vaig rebre un correu electrònic que, per a mi, va ser una resurrecció. Un cas que només es llegeix, de tant en tant, en algunes escrits biogràfics. Si voleu podeu entrar i llegir:
Hola Mèlich,
Primer de tot no pretenc ni de bon tros que recordis qui sóc perquè molts anys s'han escolat sota el pont del temps.
Jo vaig ser a l'Argentera alguns estius amb els meus oncles i el meu cosí, el Francesc, que vosaltres anomenàveu "l'Immensu", i a mi "el botànic". Ell va ser-hi allà moltes més vegades que no pas jo, ell inclús es va casar amb una noia del poble, la Roser.
Recordo haver sopat a casa teva, tots convidats per la generositat dels teus pares, i inclús tinc memòria d'un gra de blat al mastegar un coll de pollastre que va provocar la rialla de tothom per la meva ganyota de sorpresa........Bé, petits detalls que encara conservo d'aquells anys.
Veig que has continuat amb la poesia. Llàstima que no conservi les cartes i poemes que vam bescanviar durant un temps, però amb els meus viatges i mudances he perdut moltes coses, altres han estat substituïdes i algunes ben trobades. Ja apuntaves per poeta, i veig que ho has aconseguit.
Per què t'escric avui quan més de mitja vida ja és al sarró del passat? Doncs, perquè avui reclòs al meu cau he estat repassat alguns textos meus (res, quatre ratlles que no coneix ningú i que també a mi em costa d'acceptar!) i en un d'ells surt un poble i em vaig inspirar en el teu, en l'Argentera de fa exactament cinquanta anys, del qual sempre n'he preservat imatges i el records de moltes coses i poca gent, entre ells tu, i la nostra correspondència
Res més.
Si recordes qui sóc, unes ratlles serien ben rebudes i, creu-me, aquestes no les perdré.
Primer de tot no pretenc ni de bon tros que recordis qui sóc perquè molts anys s'han escolat sota el pont del temps.
Jo vaig ser a l'Argentera alguns estius amb els meus oncles i el meu cosí, el Francesc, que vosaltres anomenàveu "l'Immensu", i a mi "el botànic". Ell va ser-hi allà moltes més vegades que no pas jo, ell inclús es va casar amb una noia del poble, la Roser.
Recordo haver sopat a casa teva, tots convidats per la generositat dels teus pares, i inclús tinc memòria d'un gra de blat al mastegar un coll de pollastre que va provocar la rialla de tothom per la meva ganyota de sorpresa........Bé, petits detalls que encara conservo d'aquells anys.
Veig que has continuat amb la poesia. Llàstima que no conservi les cartes i poemes que vam bescanviar durant un temps, però amb els meus viatges i mudances he perdut moltes coses, altres han estat substituïdes i algunes ben trobades. Ja apuntaves per poeta, i veig que ho has aconseguit.
Per què t'escric avui quan més de mitja vida ja és al sarró del passat? Doncs, perquè avui reclòs al meu cau he estat repassat alguns textos meus (res, quatre ratlles que no coneix ningú i que també a mi em costa d'acceptar!) i en un d'ells surt un poble i em vaig inspirar en el teu, en l'Argentera de fa exactament cinquanta anys, del qual sempre n'he preservat imatges i el records de moltes coses i poca gent, entre ells tu, i la nostra correspondència
Res més.
Si recordes qui sóc, unes ratlles serien ben rebudes i, creu-me, aquestes no les perdré.
Jordi Escurriola Sans
El "Botànic" tot un personatge, inoblidable.
Aquesta va ser la materialització d'un dels meus desitjos, al llarg dels anys. Encara hi ha altres amics i amigues que voldria retrobar. Tinc esperances. De moment, he recuperat el Jordi ("botànic") i no el penso abandonar.Hem seguit escrivint-nos. Ja publicaré algunes de les nostres epístoles. Pretenem desenpolsegar l'un per a l'altre el camí de les nostres vides tant diferents i, durant tants anys (quasi 50), ignorades.
És realment una prova excepcional. Un bon exercici literari, espontani, sense més pretensions que saber més l'un de l'altre i recomençar una coneixensa estroncada en plena joventud.
He publicat això, perquè penso que pot interesar-vos. Algú de vosaltres no ha viscut una experiència semblant?
