dilluns, de novembre 19, 2012

El debat de TV3 18/11/12


El debat de TV3 d’ahir a la nit va ser un acte funerari. Semblava que els candidats vetllessin un mort amb una cerimònia dirigida pel Pare Pellicer, pesat, sempre amb  la insistència del temps com si l'esperessin per a sopar. Això no ho he entès mai. La TV gasta
hores amb programes insípids i, davant d’un esdeveniment que hauria de ser important, com aquest, conta els minuts com si fossin perles cultivades. I el va ajudar la poca convicció dels candidats i candidata que no va despertar cap interès, malgrat l’autobombo del “trending topic” o com cony es digui. Perquè la lliçó de cada partit ens la tenim tant apresa que la podem cantar "de carretilla". Em sembla que si dura una hora més, ens adormim tots menys el presentador que, penjat al rellotge, volia enllestir aviat. Es podria fer un anàlisi més concís de cada candidat/a però no val la pena perdre el temps. Sort que això que van dir ahir només ho haurem d’aguantar quatre o cinc dies més. Com a conclusió i molt a vola tecla, he de dir que, al meu parer, el Sr. Pere Navarro s’ho hauria de rumiar i plegar ara que encara hi és a temps perquè la seva és una causa més perduda que la virginitat de la Caliquenyos. A la sra. Snachez Camacho, malgrat els raigs UVA, semblava que li petarien les venes del coll d’un moment a l’altre, per la tensió de la ràbia de veure una batalla perduda. El sr. Mas en va sortir reforçat (esperem que l'espantada del Mundo només sigui això: una espantada) perquè sap que controla la situació, i de forma un pel pedant, com sempre, s’ha irrogat el títol de patró de Catalunya. El sr. Rivera, molt nerviós, quasi irat, perquè tampoc ho veu clar, és capaç de tornar a despullar-se per atraure més vot femení. El sr. Junqueras, entranyable, com sempre, amb els braços de predicador, i la imatge com a pitjor enemic (no tothom te el xassís de George Clunny), defensant una causa que pot presumir de ser-ne l’abanderat original i històric. En Joan Herrera, correcte, xiuxiuejant, ploramiques, amb tota la semiòtica d’un antic seminarista, repartint arguments ètics i nobles però que pocs s’escolten. I, finalment, el sr. López Tena amb la Independència penjada com un home anunci, senzill com un pagès rialler i panxacontent que, per les seves idees i la consigna del seu partit, cau bé al veïnat, malgrat la manca d’experiència política del seu producte.



Crec que la crònica no es pot allargar més. Cal esperar i desitjar qe de les properes eleccions en surti un Parlament català que pugui plantejar, sense embuts, el dret a decidir.