Sempre Albert, el geni

No vull ser sacríleg. Diré ben poca cosa.
Escolteu les seves darreres paraules. Poc després ja descansava amb l'Escrivà de Balaguer, naturalment, al cel.
Albert, sempre et tindrem present, els que tu estimaves, els que no t'estimàvem prou.
Aquí tens aquell petó als morritus que tant et deleitava.
El gat Hamlet està ben trist. Et va assassinar sense saber-ho.

Miau

Una més de Cronopis

Miiiiaaaaauuuuu!!! Escolteu i recreeu-vos amb aquesta meravella de Victória de los Àngeles. És la interpretacióde"Duo di gatti" de l'òpera Bufa de Rossini, acompanyada d'Elisabeth Schwarzkopf.

Si voleu saber d'ella, visiteu la seva web
http://http//www.victoriadelosangeles.org/

Troballa

No cal que us digui que avui, amb Internet, tenim accès a qualsevol desig, o quasi.
Si voleu llegir frases cèlebres, crítiques, poemes, notícies, escoltar emisores de ràdio, etc... ho teniu tot a un clic del nas.
Jo, com qualsevol fill de la internàutica, “baixo” moltes coses d’Iternet. Però he de dir que si ho faig és per il.lustrar algun dels meus escrits i cito sempre les fonts. No, com l'internauta que no sap què dir o no sap escriure i es limita a copiar i enganxar molta obra d’altri. I el que és més fort encara, és que ho fa plagiant, com si ell en fos el creador.
Avui he entrat a Internet per llegir frases que apareixen per les parets (grafitis), escrites per gent anònima, que les trobo molt originals i ben i.lustrades. Hi ha grans dibuixants i pintors de graffitti, un art que realment admiro.
Fa dies que, passejant pel "trajo" del Sanatori ( de l'argot mariner que vol dir "per la part del Sanatori"), "a primera línia del mar ", com resen les immobiliàries, en una façana del passeig hi he descobert un grafitti que m’ha cridat l’atenció.
És aquest que reprodueixo.
Es tracta d’una oració, amb un verb molt literari, clàssic diria jo. L’expressió té un fons filosòfic molt profond, al meu entendre. Suposo que ho haurà escrit una persona jove i això encara m'ha sorprès més.
En una era on campa la superficialitat més primaria i inculta, sobta trobar idees com aquesta.
Dic que m’agrada el verb perquè, tant en català com en castellà, el trobo bell, poètic, sonor. Del castellà al català només hi ha la metamorfosi, que tots coneixem de l’”H” que esdevé “F”.
Recordeu que “Totes les paraules que en català comencen per “F”, en castellà ho fan amb “H”. Eccepte foc, fum i forat”? Al menys així m’ho van ensenyar a l’escola.

"Hurga en tu interior"
La paraula hurgar , furgar en català, m’agrada.
El poeta del grafiti podria haver escrit “busca”, tant vulgar, “explora”, més tècnica, però freda o qualsevol altre sinònim que vulgueu. Però, cap amb el so, l’expressivitat, la contundència d’aquest HURGA.
I en català igualment, el verb FURGAR, és d’una riquesa extraordinària.
Com deia, actualment, hi ha poca gent que furgui a dintre seu. Més aviat ho fan en la butxaca o la intimitat dels altres (proïsme, també és bonic, però un pel massa religiós, no creieu?). I per acabar amb aquesta bajenada de cronopi, què me’n dieu del dibuix?
Jo en vaig quedar encantat el primer dia que el vaig veure. Aquesta mà que intenta “furgar”, entrant per la boca...I els ulls del subjecte, per cert indefinit, una mica andròmina, d’una expresivitat aclaparadora.
Ja veieu, els cronopis, de vegades en tenim prou amb ben poc, és com aquelles criatures de Cortàzar que gaudien jugant amb mànegues de coloraines.

De somnis

Llegit als diaris: L'èxit d'una intervenció quirúrgica que pot recuperar el clítoris de les dones que han estat víctimes d'ablació.
A rel d'això he recuperat del calaix dels oblits, el relat d'un somni que mai he acabat de capir. Per això és un somni i Freud ja fa anys que és mort...














Antonio Saura



El clítoris de Alhija i la màquina de fer barres del Mèlich.
L a família al voltant de la nina. Només té 6 anys. És una cabana en ple desert. N’hi ha més. Totes amb sostre de palla. La mare sosté la nena mentre la bruixa, de la tribu esmola un rudimentari bisturí, mig rovellat. Tot és a punt. La màquina dels collons grinyola, espetega. Perd unes boles que surten del ventre d’un coixinet. Mentre les veïnes ajuden a la mare a immobilitzar la criatura, oberta de cames, que grinyola histèrica, la bruixa prepara el suc d’acàcia que ha bullit amb sang de llangardaix i esperma de mandril. L’explorador es caga cames avall i les dones amb tapaculs de fulles de Washingtònia, dansen al voltant de la perola fumejant. Els Mèlich renega. La nena gruny, xiscla, la màquina també. Però s’ha d’acabar la feina. La bruixa obre els llavis de la vagina infantil, allí com un brot incipient, hi ha el clítoris, mínim, vermell, sucós. Les dones, al voltant, assequen la suor de la nina que es desespera. Han acabat de saltar les barres, la màquina fa l’últim grinyol. L’explorador fa l’últim crit de dolor i esglai, escaldat dins la perola. Les dones dansen...La nena fa l’últim crit que surt entre les barraques de sostre de palmera i es perd, dunes enllà, cap a l’Atlas... Hi ha hemorràgia, hi ha una màquina que espera ser guarida pel mecànic, hi ha un explorador al caldo de papaia am un toc de farina de coco, que promet ser deliciós. Arriba el mecànic, el Mèlich respira, la tribu es fa un rot col•lectiu i escandalós...La nena descansa...sembla morta...hi ha molta sang damunt l’arena...les dones canten amb histèria, el Mèlich riu...Les dones i els homes, amb tapaculs de fulles de washingtònia, inicien una dansa eròtica que esdevindrà porno pur...Els tambors sonen fins que es rebenten... El Ramon li diu al Mèlich que la dona el demana.
”Ninguna fantasia fantasía dura lo suficiente“ (ho diu una veu coneguda).
Salut,
L’amo de la màquina (Si és que hi ha amos d'algú).

Avui, el cronopi...

Un present per a tu

Et voldria fer tants presents, però en tinc pocs, només de passats n’estic farcit. Però no es tracta d’això d’anar, d’abuelo de Zipi y Zape contant l’èxit dels meus fracassos. Et voldria fer un present. A veure les alforges… mira .

Et voldria donar:
Tinc un poema rovellat, humit de llàgrima fàcil. No.
Tinc el dibuix d’una olivera vella. No.
Tinc una branca de romer sec que fa anys que espera. No.
Tinc una poma golden esperant una Eva. No.
Tinc un queixal picat al calaix de la tauleta. No.
Tinc un paquet de clínex condemnats al diluvi del meu nas. No
Tinc un plat d’olives arbequines. No
Tinc petons entrenats per jugar a qualsevol lloc. No
Tinc una capseta d’agulles de gramola. No.
Tinc un calendari amb el retrat de Kafka. No
Tinc un porta-retrats amb tres mirades. No.
Tinc un atac de pedra que m’apunyala el cos. No.
Tinc un amic mort i un amic viu. No.
Tinc pocs presents més i molts passats per oferir-te. De futurs cada com me’n queden menys…
Però et vull fer un present.
Mira, mira què tinc aquí:
Tinc una sortida de sol. Un moment …Ja està!
M’agrada contemplar el sol quan surt, mentre rodolo amb el mar cap a llevant.
És una visió breu que se m’escapa i no em dona temps de contemplar; cada groc, cada blau, cada bri d’or i els estels de l’aigua de plom que van de prima, amb la gavina fugissera perduda com el colom d’Alberti:
“pensó que el mar era el cielo
Y la noche la mañana…
se equivocaba, se equivocaba”.
Ja està.
He retingut l’instant irrepetible, en 6 mega pixels, ISO 1000 i un grapat de Gigues.
Te la donaré, t’agrada? No corris, deix, com el mar, llepar-te per aquesta llum de mil grocs malves, blaus ataronjats, de verds cirera . Gaudeix i rebolca’t en el gris vermellós de la sorra. Fes lliscar la retina sorpresa entre el blanc de tenebra de l’onada.
Té, aquesta albada d’avui és per a tu.
En tinc algunes més, entre els pocs presents, per a ocasions com aquesta.
I tu, què tens per a mi?
T’espero.

Seguim...

P erquè la bola, tossuda, encara roda. I hem de seguir. Avui m'ho ha recordat aquesta sortida de sol flamejant la nostra platja.

Fins que, fins quan...

Una petita alegria suavitza la nostra tristesa: Ja hem sobrepassat els 4000 en aquest cau del cronopi.

Gràcies per fer-me companyia.

Startus!!

Fins ara germà

El club dels Ornitorincs (dos socis)

S e m’ha mort l’Albert. Un dels escassos éssers humans que m’han estimat de veritat.
Poeta i escriptor total, rebel, sincer, provocador, sàtir de les paraules, còmic, maleït…malauradament desconegut.
Es feia dir Startús i tenia el lloro eclèctic, pare del meu lloro eclèctic.
L’Albert Compte se n’ha anat, com tants i tants poetes, per la gatonera de la nostra literatura.
Fundador del club dels Ornitorincs i el millor cronopi que he conegut.
Es va buscar la mort perquè no es va saber buscar la vida. Vull dir la vida com l’entén el veïnat de fames i esperances que són majoria en aquesta món occidental, materialista i fastigosament judeocristià.
No cauré en la temptació d’un panegíric del meu gran germà. No estic content, ni trist...L’Albert ha fet el què ell volia: Viure i morir en plena llibertat a cara descoberta llançant-se al precipici sabent que no podia volar.
Aquí teniu unes engrunes de la seva literatura genial i irrepetible.
És poesia inèdita que m’ha anat regalant al llarg del temps de la nostra relació.



Nocturn de bar.


te´n falten tres o quatre
per veure elefants rosa.
el local és de blues
amb certes concessions
al tango. En tot cas,
tothom aixeca el colze.
Mentre il·lustres ningús
i una flora i una fauna
que riute´n tu del Bosco,
s´adormen a la barra,
opines que el cambrer
és el millor amic de l´home.
Quan vagis a orinar
contempla´t al mirall
si vols emocions fortes.



El setè cercle.

Aquí m´ajec, la frase del segle
la diré després, entre la flora
i la fauna del setè cercle
i amb indicis d´ascens
cap a esferes més lliures
sol·licito espai, ensopego i caic
en estat de coma etílic.

Epitafio
Pasé de la EGB al BUP sin apenas casi darme cuenta. Luego repetí dos veces COU, me cansé de estudiar y me apunté al INEM. Del INEM fui a parar a la SEAT, donde estuve trabajando veinticinco soporíferos años, los más nefastos de mi nefasta existencia. En la SEAT tuve que hacerme de la UGT para defenderme de la CEOE. Fue todo inútil, acabé otra vez en el INEM.
Del INEM pasé más tarde al INSERSO, donde hubiese sido bastante feliz si no llega a ser por mi úlcera sangrante en el duódeno. Del INSERSO me condujeron urgentemente a la UCI, y de la UCI a descansar, eternamente espero, de siglas y coñas marineras. Dios quiera que el marmolista no haya gravado RIP en esta lápida.

DECIR SÍ A LA VIDA
Para Eve

Decir sí a la vida es entonar un sí rotundo a las mujeres bonitas
y a sus cuerpos dorándose en la arena, a las borracheras dicharacheras
metafísicas que, dando bandazos por los tugurios y los estercoleros
de una ciudad desquiciada, nos conducen a la sabiduría del alquimista,
a la muerte del olvido que sólo existe en el ojo turbio del borracho.

Decir sí a la vida es proclamar un sí definitivo a las drogas,
a la libertad de erección, a las amapolas y a las ortigas, a las acelgas
hervidas, al colesterol y a la diabetes, al lamparón de lejía
en nuestra camisa favorita, a tus diminutas orejas perfectas,
al canto y al cisne, ¿quién no muere mientras canta?

Decir sí a la vida es decirle a nuestra eficiente secretaria
que pase sin demora el bueno de Epicuro y dígale usted
al beato Escrivá de Balaguer que no estoy, que me he ido,
no, dígale mejor que me he muerto repentinamente después
de leer su Camino, a ver si así se da por aludido el susodicho.

Decir sí a la vida es decir sí al golpe bajo y a la patada
del amigo hijoputa entre las piernas, es decir bueno qué remedio
a la puñalada trapera que se te hunde en la espalda hasta
el mango pero no te mata. Es decir sí a la caída en picado,
sí al sol, sí a las tormentas desatadas y basta ya cojones
de pertinaces sequías. Es decir sí al goce bendito del silencio
y a tu risa colmenera que rueda pendiente abajo como
una refulgente moneda de luna.

Decir sí a la vida es decir sí, muchas gracias inclusive
a la peor y más madrastra de todas las resacas
-que siempre es la última-, porque la resaca nos instruye
con mano tirana y es ella la que nos da el interrogante,
los intersticios y el oleaje que te lanza inerme y desnudo
contra los acantilados de la nada. La resaca te da las esdrújulas,
los acentos propios del llanto, los ecos de la angustia a cuestas,
las magnitudes del descenso. Cada resaca de más, en cierto
modo, es una borrachera de menos.

Decir sí a la vida es decir no a tu muerte nunca ni tampoco
a tu dolor ni a tu tristeza más hondas; es decir no a tu ausencia,
no al olvido ni a tu miedo abstracto ni a esa manada de angustias
aladas que abate a los indolentes mientras roncan en silencio, a los pusilánimes y a las reinas de corazones que le corten la cabeza...
No a nada de eso.

Decir sí a la vida es decir sí a tu risa esplendente y a tus golosos
límites: esos tejanos azules que llevas rellenos de gloria bendita.
Es decir sí a esa camiseta blanca algo pija estampada en letras
negras que tapan pero no esconden dos dunas simétricas
amasadas en luna llena que están para comérselas crudas
dejado para los postres las crujientes guindas de tus tocinillos
del cielo.

Decir sí a la vida es proclamar un sí incontrovertible
y atronador a tus carcajadas de ninfa del Bosque Encantado
de los Gemidos Inequívocos ante la siesta de un fauno.
Cualquiera duerme estando tú delante.


Els dos primers poemas són de Les celles de la Gioconda.
Els altres escrits pertanyen al recull Al este de Pedralbes

Ja torno

Uffffffffffffff

No sé si son vacances. No hi arriben. Me’n vaig una setmaneta escassa. Anem , el tándem Mèlich-Bolet que fa més de trenta anys que roda, a bufar somnis sota una volta estelada molt semblant a la nostra. Ens farem un lífting d’esperit, traurem arrugues del cor amb cremes de mar i de muntanya. Canviaré l’estàtua del pescador per noves soques d’olivera. Faré copy- pastura i pi en lloc de ping. Us convidaré a la tranquil·litat que dóna el no llegir. Quants milions de persones ho practiquen? Cal enguixar esquerdes, de tant en tant, amb la pasta del non fare niente. Diu en Serrat "Res no enguixa tantes esquerdes com caminar per l'herba".Respirar a fons és una teràpia necessària. Cal omplir el rebost d’aire pur, d’aire esterilitzat de política, d’enveges, de rumors, i de pesats i pesades. Contemplar l’Ossa Menor amb la seva cua encesa cap al nord. I la seva germana gran, que va enamorar (feu clic)Sergius Piatzeki, el contrabandista.
Us portaré algun present amb la il·lusió que us agradi. I seguirem parlant, de tot, i de res. Perquè « res » és « cosa » I tenim tots plegats moltes res per dir-nos.
Fins d’aquí 11.000 minuts. Només un esclat, una engruna, una guspira, un llampec, comparat amb l’infinit.
Fins ara.

El club del cronopi

Los famas habían puesto una fábrica de mangueras, y emplearon a numerosos cronopios para el enrollado y depósito. Apenas los cronopios estuvieron en el lugar del hecho, una grandísima alegría. Había mangueras verdes, rojas, azules, amarillas y violetas. Eran transparentes y al ensayarlas se veía correr el agua con todas sus burbujas y a veces un sorprendido insecto. Los cronopios empezaron a lanzar grandes gritos, y querían bailar tregua y bailar catala en vez de trabajar. Los famas se enfurecieron y aplicaron en seguida los artículos 21, 22 y 23 del reglamento interno. A fin de evitar la repetición de tales hechos.

Júlio Cortázar (Historias de cronopios i famas) (feu clic)

En alguns dels meus escrits anteriors ja us he parlat de Bandini.
Ell i jo som un parell de cronopis que, de tant e tant dialoguem, escrivim pel mer gust d'escriure. D'això se'n pot dir, el plaer pel paler, l'art per l'art. És com quan fem dibuixets amb el llapis o el bolígraf, mentre assistim a una reunió o , simplement en una conversa. Em sembla que tothom s'ha exercitat en aquests dibuixets que no volen dir res concret però que són una autèntica delicia. I ben mirats, solen ser microcosmos admirables.
En Bandini i jo que ens veiem diariament, en canvi, tenim la nostra màxima comunicació per internet on, com un parell de Drs. Jeckills, entrem en el club dels cronopis.
Si voleu podeu entrar però comte, primer heu de fer-vos un anàlisi de "cronopina". Primer observeu. I si us agrada...mulleu-vos.
Heus aquí alguns dels nostres retalls:


Bandini dixit

Imagine? Anda y que os zurzan

He imaginado lágrimas de provolone renunciando a tus mejillas, mensajeros rompiendo botellas en los bordes de tu mesa, vaina de garito, tres de la mañana. He imaginado a Neruda, francotirador apostado en la ventana de una casa-árbol, disparando manguerazos de agua caliente al carrito del cartero, llamas entre las cejas de estos ojos a los que ya no se les nubla la vista enterrados en tu cuello. He imaginado un cuerpo sodomizando a un alma, uñas de bisutería, mordiscos en una piel sabor de hojas secas, pelota de goma encajada en la boca. He imaginado tus dedos deshilachando el cielo, que me sigue pareciendo una mano de mujer acariciando mi nuca mientras conduzco camino de un hotel salva-verdades, desayuno y despedidas de domingo. Y yo, que mientras no estabas me bebí dos veces de un trago un medio mundo de ida y vuelta, desclavo mi bandera del Mare Tranquilitatis de Vilanova, cuarto anillo de Saturno. Y que Baco nos coja confesados, penitencia de tónica sin Larios. ¿Quieres mirarme mientras escribo? primera puerta a la izquierda según entras en casa.


Mèlich respondit

Yo respondo sentado al fondo a la derecha sobre el duro Roca, escribiendo en una servilleta manchada de gazpacho, mientras me libero de los resultados de una colitis amenizada con picada de medusa made in Marenostrum. No tengo ni un segundo de mi vida para imaginar como vosotros. No puedo perder el tiempo enderezando esquinas porque ya sólo me quedan rincones con sabor a orina. Imaginar decís, que osados!! A uno que imaginó lo espicharon i de él sólo se puede pisar, en Central Parck un disco de bronce que reza Strawberry files no sé que más i que yo me enteré, mientras lo humillaba con mis bambas, que queria decir no sé que de fresas. John también tenia sus cursilerias.Imaginar!! Yo de ti no lo haria forastero. El futuro no és de los imaginarios imaginativos. El mundo nuevo es un proyecto de monumento a la gilipollez. Perdonad mi castellano i mi inglés És que no me imagino escribiendo con Cervantes aunque sólo fuera con el muñón o con el amariconado de Shackespeare.

(Primera entrega)