Panegíric del meu carrer

El meu carrer

El meu carrer
és gent d’arreu
que penca i beu,
que sua i menja,
(Joan Manel Serrat, El meu carrer)


Es un carrer de l’Equador,
del’Argentina, del Marroc,
pakistanès,
i català i navarrès, gallec,
i andalús, de Toledo
i de la China i...
no sé d’on cony més.
Corre del mar fins a la via del tren:
Madrid- Barcelona- València- Lleida.
El meu carrer viu a Calafell.
De jove no era pas així.
La gent, a l'estiu,
hi preniem la fresca.
Té terrassa al mar, què us penseu...
Cinc bars i quatre restaurants. S'hi pot menjar kebap, sate, babi nasi, rollet de primavera, hamburguesa germànica, "bocaitos", pa amb tomaquet i pernil, pollastre a l'ast, empanada gallega i beure Priorat, mate i licor amb llargandai x.
Té dos-cents metres,
i l'estàtua d’un pescador
de pedra de suro,
d’esquena a la mar,
molt alt i fort,
potser més que els nostres
pescadors perduts,
porta un llobarro a la mà
i la xarxa a l’espatlla,
el vigila.



El meu carrer té més rajoles trencades que senceres,
perquè ni l’alcalde
ni el seu cotxe,
hi passen gens sovint,
pel meu carrer.
Li manquen moltes dents de ferro,
i les que li queden estan amarades
de pixum de gos.

És un carrer oblidat.
Mai hi han passat els Reis
ni els gegants
ni la processó...
ni ganes.
Per això és un carrer tant content.

És un carrer sense vergonya,
un carrer amb sala de joc
plena d’escurabutxaques
on molts desgraciats hi deixen el jornal. Als seus portals, hi ha jovent que manufactura, amb cura, els seus porrets.
Al meu carrer no hi ha crisi,
hi ha vida;
a l’estiu és Babel
amb cançons sense nom,
totes los olors de l’espectre,
i tots els colors del pentagrama.
M’estimo el meu carrer
i deixar-lo em farà recança.
L’hem anat fent malbé,
a canvi d’una millor vida (?),diuen. Hi ha blocs de pisos amb contestador automàtic... Hi ha alarmes.
Són blocs morts a l'hivern Només hi resten dos balcons antics
dels primers de la platja,
de ferro forjat

amb barres recargolades,
rematades amb garlanda
i una casa pairal amb parets de pedra
on hi nien els coloms, els pardals
i les orenetes,
entre els forats.
Hi havia un cinema
amb nom poètic.
Ara l’han desmanegat,
la seva entrada és un munt de merda.
A la paret hi ha una gran pancarta,
fa molt de temps...
La van penjar per les eleccions,
no sé quines.
Diu que hi faran un local social. És un carrer ben fornit.
Amb forn de pa de cent-vint anys,
i una tenda de verdures,
una clínica pels pobres gossets
i altres animalons.
Una acadèmia d’idiomes, un tatoo,
quatre immobiliàries;

aquest hivern en va tancar una
per la seva crisi, no la meva,
una agència de viatges, la botigueta del Josep, "El detall", de galindàines i barrets de platja, la més menuda del barri. Botigues de roba... i de regals, amb olor de patxuli... Encara hi ha un fuster,
Quatre locals buits i un que liquida I, el que no podia faltar:
una oficina de la Caixa i,
cosa important,
el transformador
De Fecsa Endesa,
el més gran
de Calafell.
Sí, sí, és un carrer arregladet.
Sense crisi, ja ho he dit.
Palmeres, bancs,
un videoclub,
menjars per endur-nos a casa
i tres perruqueries.
És, com podeu veure,
un carrer sense mancances.
Tot hi viu,
fins l’herba que brosta en un clivell o
penja d’una tortugada.
Ara fa temps que no hi ha morts
al meu carrer.
Hi ha una plaga de salut,
al meu carrer.
És un carrer sense problemes.
Dos-cents metres
embotits de balcons i finestrals
on hi treuen el brot
plantes i flors,
geranis vermells,
petúnies fragants
i una paret amb buguenvíl·lia
color malva
A l’hivern som poquets.
A l’estiu un eixam
de cuixes i pits

gent grassa i seca
lletja i guapa,
coixa i paralítica,
alta i menuda
carregada de para-sols,
cadires, barques de plàstic,
pales i galledes,
pilotes, gorres
catifes, tovalloles,
salabrets, pilotes i canalla,
molta canalla.
Un tràfec, amunt i avall
de cotxets de canalla,
gossos i bicicletes.
Material per fer-ne una cançó
Més llarga que la del Serrat.
El meu carrer, això de meu , ja sabeu
que és un dir.
És per a mi el millor del món.
Pocs dels vostres carrers el podrien superar.
Jo, des del balcó,
contemplo el meu carrer i m’emociono
fins al punt
de dedicar-li aquest poema
(També és un dir)
Si hi passeu i aixequeu
un xic la vista,
potser em trobareu al balcó
embadalit
contemplant-vos.
Ah, sí...
El meu carrer
és el carrer de Mallorca
de La Platja de Calafell.
S’havia de dir així.
perquè des del meu carrer,
fa molts anys, diuen que
es veia Mallorca,
La tenim allà al davant.

Els cronopis ens visiten de nou

Especula, especula

Ara feia uns quants dies que no dialogàvem.
El Bandini ha tornat a escriure i jo, que sóc un gelós, no vull que em passi la mà per la cara.
Si no enteneu algun passatge de les nostres bajanades, no patiu. Escrivim pel mer plaer d’escriure (almenys jo). També us anirà bé llegir pel mer plaer de fer-ho.
Això sí, ho fem amb tota la serietat i honestedat que ens caracteritza.

Bandini ha dit:

Cuando ya no pase más el tiempo,
cuando este poema aparezca en una antología
de viejos poetas fracasados,
cuando sea de noche todos los días
( porque la noche no duerme, dormís vosotros)
y se pierda la última partida
y se ganen los amantes la distancia,
cuando los adioses no marquen su sentencia
y se acicale el mundo
al otro lado de la puerta
sin contar con nosotros,
cuando nadie recuerde mis fechas
ni mi nombre
ni mis manos,
cuando alguna madrugada ninguna mujer me llore,
cuando no puedan echarme de un bar
ni de una biblioteca
ni de una boda
porque ya estaré fuera,
cuando no te cambie un beso por cualquier frase a medias,
cuando ya nada sea más de lo que pueda robarme,
cuando todo eso,
lo que acabo de escribir ya estará escrito
y lo que tú acabas de leer ( has acertado) ya lo habrás leído.


El Mèlich respon


Necesito un chute de plagio. Leí pisoteando tus letras-escarabajo con mis ojos i me comí tu argumento con sabor a limón salvaje de Cunit. Es que me pareció precisamente eso, sentí precisamente eso, ese sabor a no sé qué i le puse, al sabor, un nombre que en mi juventud sonaba a erótico.Te acabo de leer al instante que acabo de leer a Cortázar i a Montaigne, què potaje. El cronopio i el anticronopio que, como todos los famas, baila tregua y baila catala.Yo con mi baile esperanza de antídoto me he defendido. He buscado un fragmento para plagiarme, a lo gallego, i no encontré nada o mejor dicho, encontré mucho pero todo paja. Paja triste sin ojo ajeno, paja vacía, sin limonada. Todo lo que yo escribí hasta hoy es pura paja. Por eso los famas i los esperanzas siguen con la tregua y la catala. Me masturbé el meñique como cuando tenia sabañones i nada, sólo cera de la oreja. Estrujé mi barba contra tus letras i no quedó ni una de pegada, los escarabajos no son de belcro, qué lástima. ¿Donde puedo plagiar sin que se me note?Dímelo tú con tus dedos flagelados por el cilicio del copi-past. Dímelo i bailaré tregua i bailaré catala aunque soy un cronopio. Sólo por plagiar daría mi cicatriz de la rodilla que es la parte de mi body que más quiero en esta vida. Sólo temo el quematorio porque perderé mi cicatriz. Puedo dártela a cambio de un plagio. A cambio de que me plagies.Vuelvo a leerte.Ahora se qué haré. Lo masticaré como mi abuelo hacia con el tabaco. Y de esta pasta compacta, me pondré una cataplasma en el ombligo cuyo nombre catalán se parece tanto a mi apellido. Por osmosis o como coño se llame, cada letra cada punto, cada coma, me penetrarán y podré, mientras hago una danza del vientre de esperanza, repartir tus versos a las vírgenes ávidas de ti. Si sobra alguna le enseñaré a no bailar tregua ni catala.Poetas del mundo plagiadme!! Como si lo que acabo de escribir no fuera vuestro.

Les tres imatges són obra d'Eva Holz, sobre "Historias de cronopios y famas" de J. Cortàzar.

Adéu Martí

Una altra mala notícia:
Ens ha deixat el Martí del Pilis.
Un calafellenc molt conegut a la platja de Calafell El Martí era un home de geni, de caràcter fort, però tractat d’aprop era una bella persona. Va ser pescador d’una de les cases més populars de la platja: Cal Pilis, que, amb el temps, i regit pel seu germà Josep i la seva cunyada Esperança, esdevindria un restaurant molt popular i de prestigi. Encara avui s'hi pot menjar, amb un nou propietari, el Joan i la seva muller que van heretar el bon fer de la família Pilis.
El Martí, com molts joves de la seva època, també va treballar a Alemanya. Quan va tornar es va dedicar a diversos oficis, però finalment, la mar el va acollir de nou, i va ser pescador fins fa molt poc temps.
Tenia 78 anys.
Calafell, darrerament, va perdent gent de la família de la vella platja. No podem fer res més que guardar el record per sempre.
Martí, publico aquesta fotografia a la teva memòria; l' ha vist ben poca gent. Potser ni tu mateix. Remenant pel meu arxiu, t’he trobat. És del dia que ens va visitar la Setmana Catalana (1971). El Luís Ocaña, que també ens va deixar, el González Linares, tu, amb el teu aspecte d’aquells anys (sense la perruca) i jo, amb trenta quilets menys i sense barba.

Reposis en pau, Martí.

Regals de l'Atzar

J a he escrit en alguna d’aquestes pàgines, que m’agrada fullejar els meus vells llibres. En primer lloc, per oxigenar-los, en segon lloc, per gaudir de la seva olor d’estampa, aquesta rància sentor que només es pot fruir obrint les entranyes d’un llibre antic. I, finalment, per rellegir algun paràgraf que un dia vaig subratllar.
Estic regirant la biblioteca, cercant material per a l’assignatura “Teoria del coneixement” que cursaré el proper semestre a l’UOC.
I s’ha fet el petit miracle: al bell mig del Volum nº 1 d’assaigs de Montaigne, se m’ha aparegut aquest tresor que podeu contemplar en la fotografia. Una rosa minúscula, dissecada entre les pàgines, que romania allí des de l’any 1984.
Aquest tom de Montaigne, pertany a una col·lecció d’Ediciones ORBIS S.L., Historia del pensamiento (1984) que va tenir gran èxit en aquells anys. Eren llibres molt econòmics, però molt ben editats i traduïts per especialistes de categoria. No tinc la col·lecció complerta; al prestatge n’hi deuen haver una trentena de volums. La resta o els he deixat (funest destí de molts dels meus llibres) o els he perdut o regalat.
Però he dit miracle i, fins aquí, el què he escrit no passa d’anècdota no gaire especial. El sortilegi s’ha desencadenat quan he llegit el contingut de les dues pàgines.
Es tracta del capítol XXV:

De la educación de los hijos

A la señora Diana de Foix, condesa de Gurson.

Per què el sortilegi? Doncs perquè actualment estem debatent dins del bloc del Xavi Ollonarte, temes d’ensenyament i d'educació a l’escola.

Podeu entrar en el seu bloc i comprovar el debat que hem mantingut.

http://elollonarteduca.blogspot.com/

Quina casualitat! Solem dir en aquestes ocasions. L'atzar té aquestes coses.
M’ha passat altres vegades, de trobar-me amb situacions semblants. Suposo que a tothom.
No heu estat parlant d’una persona i ha aparegut en aquell moment?
O No heu comentat un tema ja oblidat i a l’endemà trobar-lo escrit en el periòdic?
I tantes altres aparicions estranyes que us han sorprès?
Doncs bé això és el que ma succeït. Una rosa inconscient que dormia el son dels justor entre les pàgines grogues de Montaigne, em feia de punt d’un tema que estic discutint actualment.
Aquestes grates sorpreses, mínimes, si voleu, també t’ajuden a viure.
He retrobat sensacions un xic oblidades.

Aquí teniu un fragment del capítol de Montaigne, amagat sota la rosa.

"El cuerpo (dels infants) está todavía flexible; débese, pues, plegar a todos los hábitos y costumbres; y siempre y cuando que puedan mantenerse el apetito y la voluntad domados, debe hacerse al joven apto para vivir en todas las naciones y en todas las compañías, mas todavía: que no le sean extraños el desorden y los excesos, si es preciso. Que sus costumbres sigan el uso común; que pueda poner en práctica todas las cosas y no guste realizar sino las que sean buenas. Los filósofos mismos no alababan en Callisthenes el que perdiera la gracia de Alejandro, su señor, porque no quiso beber con él a competencia. Nuestro joven reirá, loqueará con el príncipe, y tomará parte en la francachela misma, hasta sobrepujar a sus compañeros en vigor, firmeza y resistencia; no debe dejar de practicar el mal ni por falta de fuerzas ni por falta de capacidad, sino por falta de voluntad".

Multum interest utrum peccare aliquis nolit an nesciat.

Hi ha una gran diferència entre no voler i no saber practicar el mal. SÉNECA. Epíst., 90. (N. del T.)

Si voleu llegir es seus Assaigs feu clic damunt la seva imatge.

Estic content, ves què hi farem.

L'eterna cançó

M’ha fet decidir a escriure aquestes lletres una entrada del bloc , d'on m'he pres la llibertat de copiar aquesta imatge. L'article porta per títol:

"Segur de Calafell Busca las 77 diferencias"

http://segurdecalafell.blogspot.com/2008/07/busca-las-77-diferencias.html

El firma NEVOT a qui no tinc el gust de conèixer

És una més entre els milers de queixes dels habitants de Segur que es senten discriminats, com el “parent pobre del municipi”.
No vull entrar en el debat. Quan es queixen, serà per alguna raó. Llegiu l’article, d’excel·lent factura i ho veureu.
Jo només volia fer pública la meva opinió a rel d’aquesta lectura:
Els qui em coneixen ho poden certificar. La meva postura és favorable a la segregació de Segur de Calafell com a municipi independent.
Si estès a la meva mà ho faria efectiu ipso facto.
Segur de Calafell no té res a veure amb els nuclis de Poble i Platja, per moltes raons evidents. És com Catalunya amb la resta d’Espanya.
Segur és un altre món. La seva tradició es remunta a mitjans del segle passat. Ha crescut amb una altra cultura, majoritàriament castellana (no dic ni millor ni pitjor).
Segur de Calafell té les seves pròpies institucions:
Parròquia, amb temple.
Estació de ferrocarril.
Mercat setmanal.
Festa Major
Camp de futbol amb equip propi.
Poliesportiu.
CAP
Institut
Escoles
Club de tenis
Port...etc.

És un nucli al qual només li manca el propi ajuntament. I perquè no es fa possible?

Uns addueixen que és per motius econòmics. Els habitants de Segur diuen que tenen “una balança fiscal deficitària” (Com Catalunya). Els altres diuen que, oficialment, no és possible, que l’era de les segregacions ja està superada. O que no volen partir el municipi ni el terme.
Jo no ho sé. Només apunto la meva opinió.
Penso, sincerament, que seria avantatjós per a tothom la segregació de Segur de Calafell. I que consti que ho dic sense cap interès, ni econòmic ni ideològic ni sentimental. Només ho faig perquè ja estic tip de sentir les queixes de sempre i m’agradaria que algú tanqués, d’una punyetera vegada, aquest debat inútil que només té una solució: Independència.
Estic obert, com sempre, a les vostres opinions.

Un estel menys

Ahir vam enterrar el Jaume de l'Estel.
En els enterraments, la gent ens solem posar transcendentals. Afloren els records en relació amb els difunts i per afegitó amb la història recent del poble.
El Jaume Rion havia estat el barber de la platja. Aquesta platja de Calafell que es va fonent com a poble, que girava entorn de la pesca per esdevenir un nucli turístic molt més despersonalitzat.
Fa poc va morir el Claudi Solé, que va ser l’estanquer i també alcalde de Calafell en la post guerra, fet que ben poca gent recorda.

En aquesta foto, un equip del Calafell dels anys 40-50. Drets d'esquerra a dreta : El Xut (e.p.d.), un desconegut, el Tòfol (pastisser), El Tarragona (E.P.D.) que no era jugador),El Joan del Dimoni, El Torres (e.p.d.),Joan Ortoll (Xato), el Corderet. Acotats: El Nasi (e.p.d.), el Perexic (e.p.d.), El Jaume de l'Estel (e.p.d.) el Rós (e.p.d.), el Ramonet i el Jaume del Renec. El de la farmaciola i el nen són desconeguts. El camp és l'antic, ubicat on ara hi ha les "cases barates".

T ots aquests oficis indispensables en un barri qualsevol, van desapareixent, donant pas als nous serveis d’una platja que ja fa anys que va deixar de ser un món de barques per esdevenir un món de culs.
El Jaume de l'Estel, tenia la barberia davant del mar. Recordo que em va tallar els cabells ("Corte de pelo a la navaja") el dia que em vaig casar (1972). Va obrir la barberia, expressament, per al sogre i per a mi, encara que fos diumenge.
Ja sabeu, era la típica barberia on els homes feien tertúlia. Especialment, es parlava del Barça. El Jaume, en la seva joventut havia estat un gran jugador de futbol, com anys més tard, el seu fill, que va arribar a jugar amb l'Espanyol.
Encara el recordo amb la pinta i les tisores a la mà, deixant al client que atenia i fent els seus discursos amb els qui s’esperaven.
Com he dit, tots aquests records tornen els dies dels enterraments.
Ahir vam estar xerrant de coses com aquestes, amb el Vicenç Solé, un entusiasta de les tradicions i de la història local. El Vicenç és un pou d’anècdotes i de documentació. A mi també m’entusiasma aquesta història dels pobles i la seva gent, la que mai surt als diaris, i que té tanta riquesa de fets i de vivències.
Em va dir el Vicenç que té projectes al cap sobre temes populars de la vida del Calafell d’abans. El seu cap sempre li bull. Com a dada curiosa, i no única, us diré que ell ha arribat a reunir una multitud de persones que duen de cognom Calafell. En aquest mateix bloc hi podeu trobar un reportatge que vaig fer sobre la reunió dels antics mariners calafellencs “enxufats” del Comandant Pita a Madrid .

Per la meva part, com he dit moltes vegades, tinc recopilades converses, documentació i escrits molt interessants sobre el Calafell del passat.. A veure si ho tirem e

ndavant.
Avui hem recordat el Jaume de l'Estel, també , de passada, el Claudi de l’estanc, del que en tinc records familiars entranyables. Un dia ho vaig fer amb els Bolet o amb el Vicentet del Manco. Anirem seguint, encara que els records ens facin saltar alguna llàgrima nostàlgica. Reviure també és viure.
El Jaume, a la dreta , amb el Perexic, (q.e.p.d.) un tandem de grans futbolistes

Les flors del Forn Bolet

La Mar, l'Alba i la Núria, no sé amb quina em quedaria.

Són les nostres flors que , amb la seva bellesa, simpatia i bon tracte, fan que el Forn Bolet tiri endavant, malgrat la crisi.

Elles tenen la nostra clientela enamorada i fidel.

Els hi devia aquesta entrada al bloc, com a mostra d'agraïment.

Tenim un jardí més florit que un dia us mostraré, però és que aquestes són flors de tot l'any

Ai! La "jefi" també no fos cas que s'emprenyés

Guapes!!

Muuuua!!

Unes gotes de poesia

Eròtica natura

He contemplat l’arbre ferit que em repta.

La seva soca mutilada cicatritza impúdica
amb llavis sensuals inflamats entre l’escorça
M’engoleix l’esguard, úter endins, entre clivelles,
insinuant sense pudor, la colossal vagina
oberta, amb regalims de saba seca.

He contemplat la lascívia de l’arbreda.

(Del meu llibre Eros hi era)

L'olivera de nou

D el divendres que no penjo res en aquest corralet del Xivarri.
Hi ha qui em pregunta perquè, com és que estic tant endropit.
No, no és veritat que sigui per droperia ni per la galvana de les calors d’estiu.
La raó del meu abandonament imperdonable és perquè he tornat a les oliveres. Recordeu les oliveres?
Si feu clic en la secció “El mite de l'olivera”, podreu fer memòria o descobrir la meva bogeria per aquest arbre mític, símbol de la Mediterrània. Aquest ornitorinc vegetal que se’ns mostra, torturat per la natura, amb una bellesa colpidora.
És l’entranya vegetal de la terra, magma de fusta mil·lenària que sorgeix desafiant totes les forces del cosmos. L’olivera, aquest esclat tel·lúric d’una bellesa irreal, anàrquica, desmesurada, il·lògica, desafiadora. Dins de les cavernes del seu tronc recargolat, s’hi amaga tota la història del món. Roca de fusta vella, clivellada, que encara té forces, cada any, per engendrar brots novells i fruit de vida. Sembla una paradoxa aquest brot tendre emergent d’una soca estellada, ferida pel llamp , l’aigua i el vent.

Si ens poguessis parlar
quants fantasmes fugirien

Sí, he tornat a dibuixar oliveres i sempre que ho faig m’hi entrego totalment. És la meva cura estacional; són les meves “caldes” , els meus banys per a l’esperit. L’estiu per a mi és una etapa dura, i hi vull entrar despullat de pellofes malaltisses que arrossego de tot l’any. Les oliveres són el meu refugi. Mentre dibuixo i van apareixent en el paper, parlo amb elles, entro i surto de les seves soques, em vento amb les fulles, mentre els explico els meus secrets que mai ningú sabrà del tot. Perquè restaran per sempre en aquests refugis sense fons dels troncs d’aquest arbre sagrat. Només aquells que gosin entrar en el laberint de les oliveres, podran intuir quelcom del meu món de cronopi eixelebrat, que molt poca gent ha sabut o ha volgut comprendre.
Us hi atreviu?.. Pueri Hebraeorum,
portantes ramos olivarum,
obviquerunt Dominus
clamantes et discentes
Hosanna in excelsis!
(Antífona de la missa de Rams)

Bé, doncs he tornat i ara ja seré més assidu, encara que em resten unes poques oliveretes i m’esperen ansioses per saber de mi.
Aquí teniu les quatre últimes . És una primícia per a tots vosaltres.

Estrena al Grec

El ángel exterminador
de Luís Buñuel

DIRECCIÓ Joan Ollé
ADAPTACIÓ TEATRAL Julie Sermon
INTÈRPRETS
Mireia Aixelà, Ivan Benet, Ricard Borràs, Isabelle Bres, Roser Camí, Daniella Corbo, Pere Eugeni Font, Ricardo Joven, Manuel Carlos Lillo, Àngels Poch, Rosa Renom, Hans Richter, Walter Silva i Armand Villén
MÚSICA Jordi Sabatés
(Espectacle en castellà)

Foto de Josep Aznar

Ahir em vaig estrenar en el Grec. En tenia ganes.
Hi vaig assistir amb la meva muller ( això és molt fi, no?), amb el Josep M. Papiol “Papis”i amb el Pep Sans. Alli hi vam trobar la Romi i la teresa Vernet, també de Calafell.
Lentorn.-
Una vetllada al grec, al marge de l’espectacle que hi vagis a veure, és una experiència lúdica inoblidable. El marc,en plena muntanya màgica de Montjuich és talment l’imatge d’un quadre florentí. La posta de sol per Collserola, pintada de grisos i ataronjats, amb el Tibidabo al fons, Barcelona als teus peus que es comença a il·luminar fins al mar que va deixatant els seus blaus del dia mentre es perd nit endins, la silueta de les cúpules dels palauets que pengen de la muntanya, els jardins geomètrics, els xiprers que vetllen armes en laberints que tresquen els espectadors mentre van entrant al circ de pedra.
Aquí ja comença l’espectacle.
Ahir era nit d’estrena i per tant, la concurrència molt “selecta” pel que fa a la gent de teatre. En dies així els “astres i estrelles” del món de l’escenari es deixen veure, i es deixen estimar, barrejades, gens discretament, entre el “vulgo”, sabedores de les mirades que els travessen encara que sigui de reüll.

L’obra
Ahir es va estrenar EL ANGEL EXTERMINADOR.Suposo que el nom us deu sonar perquè es tracta d’una de les películes més importants de Luís Buñuel.
El Joan Ollé ha volgut retre un homenatge al gran director aragonès (Calanda 1900) i presenta un espectacle amb més pretensions que resultats.
Un grup de nobles i gent de l’alta burgesia, amb comandant inclòs, surten de l’òpera i passen a una mansió d’un d’ells a celebrar un fi de vetllada. Quan pretenen tornar a casa, una força desconeguda els impedeix sortir al carrer.
No cal dir que Buñuel va fornir aquest col·lectiu amb gent que ell realment detestava, l’alta burgesia. Hi ha al llarg de la peça un excel·lent exercici de decadència. Els segrestats que, en un principi de l’obra, es vanten de la seva educació de la seva moral i, principalment, de la seva estètica, es van degradant fins als límits mes morbosos de la brutícia , el pudor i la pèrdua de les bones maneres. Tenen fam i set i calor, es van despullant, es barallen per qualsevol cosa mínima, unes pastilles, una injecció de morfina, es beuen l’aigua del gerro de flors, perdent tot el componiment i les normes d’etiqueta. I el temps va passant.
S’ha escrit molt sobre les intencions de Buñuel en aquesta obra. I de fet té mil lectures, perquè Buñuel volia això: El seu anarquisme,la seva aversió a les creences religioses, el surrealisme que, com sabem, va compartir, molt especialment, amb Dalí, també amb Lorca o Alberti, fan de Buñuel un dels fenòmens més transgressors de la cultura cinematogràfica espanyola de tots els temps.
Ell mateix va dir de l’Angel exterminador que era una al·legoria a l’apocalipsi de la Bíblia un clarobscur burlesc, com l’obra gràfica del seu paisà Goya.

L’espectacle del Grec
Com he dit, a mi em sembla que Joan Ollé, no va voler representar res més que un homenatge a Buñuel. Hi ho va fer amb tot el respecte i humiltat, cosa que és d'agraïr.
Tota l’obra es desenvolupa sota l’ombra de Buñuel. Hi ha seqüències del film projectades contra el decorat de fons, una pared indefinida que igual és un mur del saló, com una façana. Aquestes escenes ajuden a enfilar la troca de l’argument absurd de l’obra i fan que l’espectador que no conegui la película no es perdi entre tot aquell garbuix surrealista d’uns personatges segrestats sense saber perquè a l’interior d’una gran mansió de la noblesa.
Així amb les imatges projectades, sabem que aquells individus de l’alta societat, que surten d’una vetllada d’òpera, van afer el fi de festa a casa d'uns nobles; i quan volen sortir al carrer, una força desconeguda i absurda no els hi permet traspassar la porta.
Jo crec que Ollé no se n'ha sortit del tot. I m’estranya perquè jo li he vist espectacles magnífics (Yvonne, princesa de Borgonya, recentment).
Hi ha un primer atenuant, que vam comentar entre els assistents: El Grec no és el marc idoni per a aquesta obra. Un ambient escènic que hauria de ser claustrofòbic, representat a l’aire lliure, amb el cel de sostre i en aquell monumental ampfiteatre, en cap moment enfila la catarsi cap als espectadors, de la desesperació d'uns éssers amb histèria progressiva. Malgrat un vestuari realment esplèndid, malgrat un treball actoral força uniforme, no acaba de sugestionar el públic, al menys a mi.
Hi ha, això sí, una actuació coreogràfica dels actors (Andrés Corchero) molt notable, amb moviments, caigudes, salts i crits, molt mesurats, amb posses de musical.

L’actuació de cada element és premeditadament sobreactuada però fins al punt on no saps si aquell histrionisme, l’ ha exigit el director o és que l’actor n'ha emprat una mica massa de la seva pròpia collita.

I ja per acabar, el guió teatral no està encertat. Si ho volem dir cinematogràficament, no hi ha un bon muntatge d’escenes. Els diàlegs són artificiosos, deslligats, molt personals. Hi va haver públic, n’estic segur, especialment aquells qui no tenien la referència cinematogràfica, que es van quedar a mitges tintes i no van assaborir el contingut que Buñuel ens serveix amb tanta exquisidesa en la pel·lícula.
Hi va haver aplaudiments correctes, però sense entusiasme, molt destrempats.

Aquesta obra ara la porten tot el mes d’agost a Zaragoza com a complement cultural de l’Expo.

De totes maneres vam passar una bona vetllada i ens en vam endur les parts més bones del muntatge, especialment la música i el piano de Jordi Sabatés, les parts que no ens van semblar tant bones, aviat les oblidarem.

Crònica d'urgècia

Des de l'UOC (Universitat oberta de Catalunya) he rebut aquest correu. El voleu fer córrer?..........................................


La cadena de televisió Telecinco s'ha adherit avui al 'Manifiesto porla lengua común', que el passat 23 de juny va presentar un grupd'intel·lectuals a Madrid.La cadena comparteix les exigències d'aquest grup d'intel·lectuals,entre els quals hi ha Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o ÁlvaroPombo, que demanen que el parlament espanyol elabori una normativa perfixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori il'única 'que pot ser-li suposada' als seus ciutadans'.Telecinco és la primera televisió que s'adhereix a aquest manifestA més, Telecinco ha dit, a l'informatiu del migdia, que 'posa adisposició del col·lectiu que porta aquesta iniciativa el seu canal detelevisió per donar suport a aquest projecte'.Si ells s'adhereixen al manifest, nosaltres ens adherirem a una vagaque consisteix en no mirar telecinco.Això no és un boicot, sinó una vaga.

Junts podrem!

Telecinco mai més!

Passa-ho.

Tocats per la fil.loxera

El Pilar del 3 de vuit del 04/07/08




Del dolor d’ahir, avui en fem festa (Jordi Llavina.)
Aquesta és la referència poètica d’en Jordi Llavina, estampada en la paret del menjador “La fil·loxera” del magnífic restaurant Cal Blay de Sant Sadurní d’Anoia, acompanyada d’una notable col·lecció fotogràfica del Blai Carda. A mi em va saltar automàticament el refrany “ No hay mal que por bien no venga” pensant que era la mes fidel expressió castellana de les paraules del nostre poeta. És curiosa també la similitud metafòrica amb Catalunya, on d’una desfeta en fem un himne i d’una plaga, una festa. La fil·loxera ((Dactylosphaera vitifoliae) aquesta mosqueta morta americana, que va provocar una tragèdia econòmica per a la gent del vi i de retruc a tot un poble. Es parla de la fil·loxera com de la guerra, amb un abans i un després.
Jo personalment, em sento tocat per la fil·loxera des de tres vessants. La primera, pel fet de ser, de fa molts anys, baixpenedesenc. La segona, perquè vaig néixer al Baix Camp on la famosa Dactylosphaera va acabar amb la nostra vinya (El vi de casa tenia la trempera d’un bon priorat, segons la padrina) Recordo el vell cup, aleshores habilitat com a corral del porc. A finals de segle XIX en aquella comarca, un arbre va substituir els vells ceps: L’avellaner, que hi sobreviu a empentes i rodolons. I la tercera tocada de fil·loxera, és familiar. El Joan Bolet, forner de Santa Oliva, besavi del meu sogre, per culpa, o gràcies, a la gran crisi de la fil·loxera, va arribar, fa 120 anys a Calafell, i encara avui, a l’ombra del seu cognom, fem el pa de cada dia en el barri de la platja.

Companyes i companys "pilaristes" del 3 de vuit. Drets: Guillem Carol, Josep Mèlich i Àngels Dalmau.
Aseguts : Lourdes Vergés, Pau Batlle, Oriol Sabate i Jordi Llavina

Aquestes són reflexions a rel d’un sopar. Des d’aquí el meu agraïment al director d’aquest setmanari, Ricard Rafecas que va tenir la lloable iniciativa de reunir els autors d’aquesta columna, al voltant d’una taula, on vam poder assaborir les delícies d’una cuina innovadora i els sabors dels millors productes vinícoles de la terra. Ho vam fer tocats per la fil·loxera.

Tradicions

El mercat dels dimarts

La parada del Pablo de Camarles

A Calafell Platja els dimarts hi ha mercat, el que en català popular se'n diu mercadal i que els castellans en diuen “mercadillo”.
La plaça que hi davant del mercat municipal s’omple de parades, on els colors i els perfums s’escampen i conviuen amb les xerrameques de les venedores i venedors.
El de Calafell no té res d’extraordinari, és un mercat més com el de qualsevol vila del nostre país. A l’estiu fa goig. És ple d’estiuejants i turistes que passegen entre el tendals, com si visitessin un museu. A mi m’agrada anar de mercat. Especialment entre les parades de fruita i verdura. Sempre que surto de vacances, sigui per Catalunya o a l’estranger, vaig a visitar els mercats. També m’agraden els encants, mercats de vell, antiquaris i brocanters.
Des que sóc a Calafell m’he perdut ben pocs mercats. Hi anem la dona i jo, perquè hem de proveir per a la botiga i per a la llar.
Gastem molta ceba per a les coques en recapte (enramades, al Baix Penedès) i molts quilos de tomàquets per fer entrepans a la botiga.
M’atrau la presència de la fruita i la verdura. Normalment, ens abastim a la parada del Pablo de Camarles, una de les de més requesta del mercat. Porta molta vianda de collita pròpia i ja des del temps del seu pare, és molt popular a casa nostra.
No em puc resistir a la libido eròticoculinària, quan contemplo l’esclat de colors. Ara a l’estiu hi ha el gran sortit de fruita del temps. Préssecs vermells, préssecs de vinya, albercocs, “paraguayos”, prunes de tota mena, peres tendrals, sarmenyes i de Sant Jaume, Nectarines, i, fins fa poc, les cireres del país. Síndries obertes que regalimen vermell lluminós, melons perfumats, pomes grogues i roges, envernissades, maduixes insultants de vermell immaculat. I jo no puc resistir la salivera que em fa allargar la mà, acaronar aquelles vulves fruitals i clavar-hi les dents amb eròtica fretura, mentre assaboreixo les polpes exquisides. Què bona és la fruita, ara a l’estiu.
Donem el tomet per les parades, deixem l’encàrrec que recollirem, més tard, i tornem a casa. Els dimarts hi torno més eufòric, més felicet. Cap a la sortida de la plaça, m’acomiaden els perfums de la parada d’espècies. No hi ha cap olor concreta dominant, hi són totes. No us ho puc explicar però sabeu a què em refereixo.
Els mercats setmanals no es poden perdre. Ens quedaríem mutilats d’una part important del nostre viure.
¿Hi ha gent que poden viure sense anar mai al mercat?