dimarts, de juliol 15, 2008

L'olivera de nou

D el divendres que no penjo res en aquest corralet del Xivarri.
Hi ha qui em pregunta perquè, com és que estic tant endropit.
No, no és veritat que sigui per droperia ni per la galvana de les calors d’estiu.
La raó del meu abandonament imperdonable és perquè he tornat a les oliveres. Recordeu les oliveres?
Si feu clic en la secció “El mite de l'olivera”, podreu fer memòria o descobrir la meva bogeria per aquest arbre mític, símbol de la Mediterrània. Aquest ornitorinc vegetal que se’ns mostra, torturat per la natura, amb una bellesa colpidora.

És l’entranya vegetal de la terra, magma de fusta mil·lenària que sorgeix desafiant totes les forces del cosmos. L’olivera, aquest esclat tel·lúric d’una bellesa irreal, anàrquica, desmesurada, il·lògica, desafiadora. Dins de les cavernes del seu tronc recargolat, s’hi amaga tota la història del món. Roca de fusta vella, clivellada, que encara té forces, cada any, per engendrar brots novells i fruit de vida. Sembla una paradoxa aquest brot tendre emergent d’una soca estellada, ferida pel llamp , l’aigua i el vent.

Si ens poguessis parlar
quants fantasmes fugirien

Sí, he tornat a dibuixar oliveres i sempre que ho faig m’hi entrego totalment. És la meva cura estacional; són les meves “caldes” , els meus banys per a l’esperit. L’estiu per a mi és una etapa dura, i hi vull entrar despullat de pellofes malaltisses que arrossego de tot l’any. Les oliveres són el meu refugi. Mentre dibuixo i van apareixent en el paper, parlo amb elles, entro i surto de les seves soques, em vento amb les fulles, mentre els explico els meus secrets que mai ningú sabrà del tot. Perquè restaran per sempre en aquests refugis sense fons dels troncs d’aquest arbre sagrat. Només aquells que gosin entrar en el laberint de les oliveres, podran intuir quelcom del meu món de cronopi eixelebrat, que molt poca gent ha sabut o ha volgut comprendre.
Us hi atreviu?..
Pueri Hebraeorum,
portantes ramos olivarum,
obviquerunt Dominus
clamantes et discentes
Hosanna in excelsis!
(Antífona de la missa de Rams)


Bé, doncs he tornat i ara ja seré més assidu, encara que em resten unes poques oliveretes i m’esperen ansioses per saber de mi.
Aquí teniu les quatre últimes . És una primícia per a tots vosaltres.

6 comentaris:

Miquel Casellas ha dit...

olt bé. Ets tot un artista. A veure si ho potencies més. Si et deixen fer una exposició a Calafell o sinó al Vendrell. Ànims

lunazul ha dit...

Jo, qué preciosidad..

Besitos :D

Aura ha dit...

Realment les trobo genials, la miniusitat del traç en el tronc, les branques i les fulles embauquen. Donaria gust perdre's en un camp d'oliveres com aquestes.

Salutens

Carme ha dit...

I sí que ets un artista, noi! enhorabona per les oliveres.

I jo que volia demanar-te de passar per Personatges itinerants
http://personatgesitinerants.blogspot.com/

I que participessis a la ronda de poemes, els uns induits om inspirats en els altres! Ja veig que no tens temps de fer tante s coses. Però, si en tens ganes, poeta, ja saps.

Pots enviar-m'ho al meu mail

el Mèlich ha dit...

Hola Carme, com no havia de col.laborar jo en un espai tant especial? El temps és elàstic i per a les amistats sempre hi ha un minut o un segle.
El que passa és que no l'he pogut enviar al teu correu perquè no el tinc.
Ho he fet via foro de Monalitza.
Ja em diràs si et complau la meva modesta col.laboració
una estimada
J. Mèlich

desirée ha dit...

Precioses, com totes les que t'he vist!
El Miquel té raó, hauries de fer una exposició!
Petonets!