divendres, de juliol 04, 2008

Tocats per la fil.loxera


El Pilar del 3 de vuit del 04/07/08




Del dolor d’ahir, avui en fem festa (Jordi Llavina.)
Aquesta és la referència poètica d’en Jordi Llavina, estampada en la paret del menjador “La fil·loxera” del magnífic restaurant Cal Blay de Sant Sadurní d’Anoia, acompanyada d’una notable col·lecció fotogràfica del Blai Carda. A mi em va saltar automàticament el refrany “ No hay mal que por bien no venga” pensant que era la mes fidel expressió castellana de les paraules del nostre poeta. És curiosa també la similitud metafòrica amb Catalunya, on d’una desfeta en fem un himne i d’una plaga, una festa. La fil·loxera ((Dactylosphaera vitifoliae) aquesta mosqueta morta americana, que va provocar una tragèdia econòmica per a la gent del vi i de retruc a tot un poble. Es parla de la fil·loxera com de la guerra, amb un abans i un després.
Jo personalment, em sento tocat per la fil·loxera des de tres vessants. La primera, pel fet de ser, de fa molts anys, baixpenedesenc. La segona, perquè vaig néixer al Baix Camp on la famosa Dactylosphaera va acabar amb la nostra vinya (El vi de casa tenia la trempera d’un bon priorat, segons la padrina) Recordo el vell cup, aleshores habilitat com a corral del porc. A finals de segle XIX en aquella comarca, un arbre va substituir els vells ceps: L’avellaner, que hi sobreviu a empentes i rodolons. I la tercera tocada de fil·loxera, és familiar. El Joan Bolet, forner de Santa Oliva, besavi del meu sogre, per culpa, o gràcies, a la gran crisi de la fil·loxera, va arribar, fa 120 anys a Calafell, i encara avui, a l’ombra del seu cognom, fem el pa de cada dia en el barri de la platja.

Companyes i companys "pilaristes" del 3 de vuit. Drets: Guillem Carol, Josep Mèlich i Àngels Dalmau.
Aseguts : Lourdes Vergés, Pau Batlle, Oriol Sabate i Jordi Llavina

Aquestes són reflexions a rel d’un sopar. Des d’aquí el meu agraïment al director d’aquest setmanari, Ricard Rafecas que va tenir la lloable iniciativa de reunir els autors d’aquesta columna, al voltant d’una taula, on vam poder assaborir les delícies d’una cuina innovadora i els sabors dels millors productes vinícoles de la terra. Ho vam fer tocats per la fil·loxera.

1 comentari:

Miquel Casellas ha dit...

Realment fil·loxera va ser una mica com la crisis de la construcció avui en dia. No tant, perquè avui en dia hi ha més oportunitats, però allò devia ser una gran crisis que afectava gran part de la societat. Sobretot als pobles.