dilluns, de juliol 28, 2008

Panegíric del meu carrer



El meu carrer

El meu carrer
és gent d’arreu
que penca i beu,
que sua i menja,
(Joan Manel Serrat, El meu carrer)


Es un carrer de l’Equador,
del’Argentina, del Marroc,
pakistanès,
i català i navarrès, gallec,
i andalús, de Toledo
i de la China i...
no sé d’on cony més.
Corre del mar fins a la via del tren:
Madrid- Barcelona- València- Lleida.
El meu carrer viu a Calafell.
De jove no era pas així.
La gent, a l'estiu,
hi preniem la fresca.
Té terrassa al mar, què us penseu...
Cinc bars i quatre restaurants. S'hi pot menjar kebap, sate, babi nasi, rollet de primavera, hamburguesa germànica, "bocaitos", pa amb tomaquet i pernil, pollastre a l'ast, empanada gallega i beure Priorat, mate i licor amb llargandai x.
Té dos-cents metres,
i l'estàtua d’un pescador
de pedra de suro,
d’esquena a la mar,
molt alt i fort,
potser més que els nostres
pescadors perduts,
porta un llobarro a la mà
i la xarxa a l’espatlla,
el vigila.



El meu carrer té més rajoles trencades que senceres,
perquè ni l’alcalde
ni el seu cotxe,
hi passen gens sovint,
pel meu carrer.
Li manquen moltes dents de ferro,
i les que li queden estan amarades
de pixum de gos.

És un carrer oblidat.
Mai hi han passat els Reis
ni els gegants
ni la processó...
ni ganes.
Per això és un carrer tant content.


És un carrer sense vergonya,
un carrer amb sala de joc
plena d’escurabutxaques
on molts desgraciats hi deixen el jornal. Als seus portals, hi ha jovent que manufactura, amb cura, els seus porrets.
Al meu carrer no hi ha crisi,
hi ha vida;
a l’estiu és Babel
amb cançons sense nom,
totes los olors de l’espectre,
i tots els colors del pentagrama.
M’estimo el meu carrer
i deixar-lo em farà recança.
L’hem anat fent malbé,
a canvi d’una millor vida (?),diuen. Hi ha blocs de pisos amb contestador automàtic... Hi ha alarmes.
Són blocs morts a l'hivern Només hi resten dos balcons antics
dels primers de la platja,
de ferro forjat


amb barres recargolades,
rematades amb garlanda
i una casa pairal amb parets de pedra
on hi nien els coloms, els pardals
i les orenetes,
entre els forats.
Hi havia un cinema
amb nom poètic.
Ara l’han desmanegat,
la seva entrada és un munt de merda.
A la paret hi ha una gran pancarta,
fa molt de temps...
La van penjar per les eleccions,
no sé quines.
Diu que hi faran un local social. És un carrer ben fornit.
Amb forn de pa de cent-vint anys,
i una tenda de verdures,
una clínica pels pobres gossets
i altres animalons.
Una acadèmia d’idiomes, un tatoo,
quatre immobiliàries;

aquest hivern en va tancar una
per la seva crisi, no la meva,
una agència de viatges, la botigueta del Josep, "El detall", de galindàines i barrets de platja, la més menuda del barri. Botigues de roba... i de regals, amb olor de patxuli... Encara hi ha un fuster,
Quatre locals buits i un que liquida I, el que no podia faltar:
una oficina de la Caixa i,
cosa important,
el transformador
De Fecsa Endesa,
el més gran
de Calafell.
Sí, sí, és un carrer arregladet.
Sense crisi, ja ho he dit.
Palmeres, bancs,
un videoclub,
menjars per endur-nos a casa
i tres perruqueries.
És, com podeu veure,
un carrer sense mancances.
Tot hi viu,
fins l’herba que brosta en un clivell o
penja d’una tortugada.
Ara fa temps que no hi ha morts
al meu carrer.
Hi ha una plaga de salut,
al meu carrer.
És un carrer sense problemes.
Dos-cents metres
embotits de balcons i finestrals
on hi treuen el brot
plantes i flors,
geranis vermells,
petúnies fragants
i una paret amb buguenvíl·lia
color malva
A l’hivern som poquets.
A l’estiu un eixam
de cuixes i pits


gent grassa i seca
lletja i guapa,
coixa i paralítica,
alta i menuda
carregada de para-sols,
cadires, barques de plàstic,
pales i galledes,
pilotes, gorres
catifes, tovalloles,
salabrets, pilotes i canalla,
molta canalla.
Un tràfec, amunt i avall
de cotxets de canalla,
gossos i bicicletes.
Material per fer-ne una cançó
Més llarga que la del Serrat.
El meu carrer, això de meu , ja sabeu
que és un dir.
És per a mi el millor del món.
Pocs dels vostres carrers el podrien superar.
Jo, des del balcó,
contemplo el meu carrer i m’emociono
fins al punt
de dedicar-li aquest poema
(També és un dir)
Si hi passeu i aixequeu
un xic la vista,
potser em trobareu al balcó
embadalit
contemplant-vos.
Ah, sí...
El meu carrer
és el carrer de Mallorca
de La Platja de Calafell.
S’havia de dir així.
perquè des del meu carrer,
fa molts anys, diuen que
es veia Mallorca,
La tenim allà al davant.

4 comentaris:

Aura ha dit...

Ostres tú, quant donen de si els 200 metres del teu carrer. Vist així qualsevol s'apuntaria a empadronar-s'hi. El meu està abonat a la vestimenta, a la restauració i als beats, ens en canviem algún?

Una abraçada

el Mèlich ha dit...

Aura, en primer lloc,
ben retornada al nostre món. Ja m'anava informant del teu estat. Sé que ja ets a casa. De veritat que n'estic content.
Pel què fa als nostres carrers, paral.lels, tots dos tenen els seus encants. El teu està beneït per Sant Pere & company, per tant tots els veïns anireu de pet al cel.
Una abraçada de retrobament.
J.Mèlich

Bandini ha dit...

Ay, que falto yo:

en esa calle, que son las dos, hay un tronco de regalíz violado por una boca, un estómago envasado al vacío, una planta baja con sabañones, una procesión de pareos y manguitos y burbujitas rosas, un bar de enfrente con las persianas subidas hasta el corazón y las bragas bajadas hasta las rodillas, una margarita a medio deshojar, un billete de vuelta, una pantomima a grito tendido, un revés de tomate, un mano a mano, una revista con letras recortadas y un sobre de cromos, una pipa cabeza abajo, un matojo de estrellas, una taza de café, un sorbo de absenta, una colección de almas con cuerpo, un olor a nivea que tira de espaldas, una barra de cuarto, una película con rombos, un olivo a lápiz, un pantalón de la talla 34 y un alma de la talla 50, una barba de mil días, un mechón de cabello en una almohada, una mariposa y un cienpies, un metro cuadrado de cielo y un litro de risas... y, como dicen que dijo Javier Marías: "no un amor, sino al respecto".

Aura ha dit...

Si ja estic de nou per aquí. Mèlich gràcies per la benvinguda jejeje... no gaire més endavant hauré de fer un altre involuntari parèntesi, però de moment avanti, avanti ... Per cert, encara no tinc clar si vull anar al cel, espero que el carrer no m'hi obligi.