dissabte, d’agost 18, 2007

L'origen de les guerres

Apunts per a un monòleg de cronopi


La guerra del doble sis

Només es podien tirar sisos .
Ella em va dir “que ets ruc, tira el doble sis” Li vaig fotre el doble sis com un pedrada , al mig del front. Ella va caure amb el cap partit, i el doble sis es va desintegrar. Tots els punts negres van sortir disparats , un em va anar a l’ull esquerra. La resta es van repartir entre les galtes i el cos dels meus companys. Un d’ells, el Ramon, va caure fulminat.
Una amiga d’ella que restava dreta com un estaquirot i que en va sortir il·lesa, va cridar “No hi ha dret! Això és violència de gènere” “Que collons” vaig dir jo “Això és la guerra del doble sis; que no ho veus imbècil?”
I és així, com va començar la gran guerra, la gran "Campanya del Doble Sis" que encara dura. Sempre ha estat així, les guerres sorgeixen, la majoria de vegades, per futeses com les del doble sis. Podia ser també la del doble "pitu". Aleshores no és tant cruenta, el doble "pitu" només té dos projectils. Però també pot ser una guerra. No de tanta magnitud però una guerra, al cap i a la fí.
A mi no em sap massa greu que hi hagin guerres. En aquest sentit sóc determinista. Si des de que hi ha hagut bèsties humanes damunt la bola, no ha passat ni un dia sense guerra, perquè avui hem de ser diferents? No pot ser que un dia ens llevem, els d’aquesta galta de la terra i els noticiaris diguin : "Té, avui s’han acabat les guerres". A l’altra galta de la terra es van acabar ahir, o s’acabaran demà, segons a quina galta ens trobem.
Per a mi, això fóra molt fort. "I ara els pacifistes on ens fotem?" Perquè si jo sóc pacifista, que ho sóc, és perquè hi ha guerres eh? No us equivoqueu. Si les guerres s’extingissin, els pacifistes hauríem de lluitar contra l’extinció de l’os del Pirineu. Aleshores se’ns posarien gelosos els que ja hi lluiten.
Sí, les causes de les guerres solen ser futeses com les del doble sis. Un dia, un beneit il·luminat es mira el mapa d’Europa i diu “vull que sigui meva” i va, i provoca la mort de 12 milions de veïns i veïnes, així per les bones. Això encara és més elemental que el cas del doble sis. O el cas de Palestina. Els Estats units diuen “Jueus, a partir d’ara, prou de fer el turista, viureu aquí”. Foten fora de casa un grapat de pobres palestins i hi instal·len als que feia milions d’anys que cercaven la terra promesa, que no era la Palestina, naturalment; ep! Segons els palestins. És que ni ells sabien quina era. En això, Javeh els hi va fotre una mala jugada “Us donaré la terra promesa” i no els va dir on. Aquest dels jueus és un cas que no l’he entès mai: Els diuen “jueus” i la seva nació es diu Israel. Ja falla el gentilici no? Imagineu-vos que els americans s’entesten en donar-los Catalunya i ara seriem nosaltres els qui la tindríem armada amb els jueus en lloc d’amb els castellans, que també tela eh?
Fins i tot les dones han provocat guerres, ja veieu, les dones, que van amb el lliri del feminisme a la mà que sembla que mai han matat una mosca ( de plats sí que n'han trencat). Doncs llegiu el currículum d'una tal Hel·lena de Troia i veureu el ciri que va muntar. I la guerra civil Espanyola que els vencedors en van dir de “Liberación”? Què havien d’alliberar? Res , una fal·làcia, una excusa. Ells només per tirar trets, s’havien d’inventar qualsevol animalada, una coartada. A qui havien d’alliberar? Sí, “Espanya estaba sometida bajo las ordas comunistas y judeomasónicas”. Això no ho entenien ni ells. I Au!! El divuit de Juliol s’inventen un “alzamiento” i tot damunt davall. Foten al poder un ninot del Ferrol que firmava sentències de mort mentre esmorzava i au, “por la patria el pan i la justicia i el imperio hacia el Dios”, anar tirant. Heu sentit mai animalades més profundes? Y el meu pare que s’havia passat tota la vida sota un avellaner, amb els ronyons esmicolats, el van mobilitzar, el van ferir, li faltava mitja anca, d’un morter, el van tenir tres anys amb polls i disenteria, el van fer presoner en un camp de concentració a Burgo de Osma, i el volien afusellar, per això, per comunista i judeomasónico. Un pobre pagès de l’Argentera.
Sempre, sempre han nascut guerres de les bestieses més impensables.
La del doble sis no ha estat res més que una demostració palpable del què dic.
Però les guerres seguiran. Sinó, malament.

4 comentaris:

una lingüista ha dit...

Bona reflexió! Aquest espai m'agrada cada dia més! ;-)

Anònim ha dit...

Lo bonito de las guerras son los muertos, para qué nos vamos a engañar. Esos regueritos de sangre por las aceras, por los caminos de montaña, afluentes de ríos mayores donde todos los grupos sanguíneos se entremezclan formando un único fluído vital-mortal con destino cualquier cloaca...es casi poético. O esos restos de carne podrida manchando los cristales, mezclados con restos de metralla y de pólvora. No imagino mejor manjar a la hora del telediario. Y, de postre, el llanto desconsolado de la madre de turno, arrodillada frente a un cadáver irreconocible.
Los mutilados tampoco están mal, pero les falta glamour. La imagen de un cuerpo falto de una pierna, por ejemplo, no es tan sobrecogedoramente bella si no va acompañada de su correspondiente audio, es decir, de los aullidos de dolor de la víctima en cuestión. Sin atender a escalas ni a acordes ni a semifusas. Alaridos terribles y hermosos, la fuerza por la boca, la maravillosa melodía de la muerte aproximándose.
¿Y los refugiados? qué lugares más paradisíacos forman esas tiendas de campaña color champán a la luz de la luna, qué hogueras donde calentar las manos y el caldo clarito, qué miradas tristes, qué ropas harapientas...
Y después están los pueblos devastados, los edificios en ruinas, los bosques calcinados...ah! y esas bombas que no llegan a a explotar y que yo sospecho que están hechas a propósito, como si los verdugos amenazaran con volver. El escenario perfecto, la ambientación adecuada.
Eso es lo atrayente de las guerras, lo que las hace apetecibles, excitantes, necesarias. Los héroes y las medallas y los desfiles y el resto de esas cosas ya no me gustan tanto.

el Mèlich ha dit...

És d’agrair que una lingüista s’interessi per aquesta cova de lladres, i si a més, és una lingüista d’elit, raó sobrada per sentir-me, cursilment parlant, molt joiós.
Encara que jo sigui a les antípodes dels lingüistes, sempre els i les he respectat. Què seria de “los escribidores” sense les seves doctes correccions?
Aquí en aquest bloc podràs exercitar-te amb escaig . Encara que no hi trobaràs gaires o cap “ficar”. Per tant, no t’hi cap"fiquis" massa. Al Baix Camp s’usa molt el “ficar” i molts altres localismes entranyables i, generalment, desconeguts que jo he recapitulat en un article del meu llibre "l’Argentera...quan anàvem amb avarques", prologat per la Dra. M. Tresa Cabré i per la meva filla Glòria, dos "cracs" de la lingüística i la filologia catalanes.
Si viatges un xic (col•loquialisme molt usat al Baix Penedès) per la meva web, ho podràs assaborir.
Gràcies per la teva visita, n’espero més i més comentaris "aussi".

*****************

"Me gusta ver la bomba
caer mansa del cielo
inmóvil en el suelo
sin mecha al parecer;
y luego embravecida
que estalle y que se agite
y en rayos mil vomite
la muerte por doquier".
(José de Espronceda)


I a tu amic Baldini, què t’he de dir? Ja ho saps el que hauria d’escriure aquí, no em vull fer repetitiu. Què et sembla si ho amanim amb un poema del meu recull (avui em promociono )de poesia eròtica “Eros hi era”?
El publico a la portada per tancar el tema “guerrero”
Salut!!
J. Mèlich

una lingüista ha dit...

No dubtis que aniré passant pel teu blog!! Això que dius del verb "ficar" estaria bé que fos un comentari al meu post, perquè tots els internautes s'assabentessin del que passa, lingüísticament, al Baix Camp!

Ja conec, ja, les prologuistes del teu llibre! I tant que són dues gran expertes!