dijous, d’agost 16, 2007

Ioga a la catalana (Continuació)



La Filomena (II)



Sóc aquí de nou. He estat contemplant, una vegada més la nostra Filomena.

Y és que només es podia dir Filomena. No li podíem posar altre nom.
Em diuen que és un nom grec i que vol dir mes o menys amant de la música i el cant, Si la contemplem bé, sembla que escolti alguna melodia que la fa somriure.. Tota la seva figura encomana felicitat. El gest del seu cap, lleugerament inclinat i la mirada enlaire, fan pensar que està còmode i que en té per estona en aquesta posició. Alguns diuen que si està fent caca; no! ella seu, és la seva manera de seure. Això denota fidelitat, diuen que és una de les virtuts de les Filomenes. Només li podíem posar Filomena, cada vegada n’estic més convençut.
He conegut altres Filomenes. N’hi ha una en l’obra de teatre “Revolta de bruixes”, de Josep M. Benet i Jornet, una de les primeres que va muntar la K-mama , dirigida per Maria Guinovart, que la nostra amiga Annabel Totusaus, actualment actriu professional, la va brodar. Aquella Filomena tampoc no es pot dir més que Filomena.
No us penseu, les Filomenes tenen el seu caràcter. Recordo la Marturano, personatge de la popular obra teatral del mateix nom, escrita per Eduardo de Filippo i que Vitorio de Sica va dur a la pantalla en els anys 60 amb el nom de “Matrimonio all’italianna”. La Sofia Loren i el Marcello Mastroiani, parella popular del cinema italià, van fer una autèntica recreació dels personatges. Una a de les escenes més còmiques que he vist en cinema és en aquesta pel·lícula. Quan don Mimo (Mastroiani) descobreix el tripijoc que la Filomena li ha muntat, per casar-se amb ell, arma un esvalot a la casa que s’hi poden llogar cadires. Humor italià de molts quirats.
Però la Filomena que em va inspirar el nom per a la nina, és (o era) la Filomena de Bonastre.
Quan assajàvem les obres de teatre del desaparegut TBP ( Teatre del Baix Penedès), un intent fracassat de teatre professional a la comarca, ho fèiem al local de l’antic sindicat (o societat) de Bonastre. Molt sovint els assajos s’allargaven fins la matinada. Aleshores quan hi havia descans, sopàvem a ca la Filomena. Era la típica fondista de poble. Una senyora entranyable, amb una veu de xiulet molt especial. Tot un personatge. Ens preparava menjars casolans i recordo que feia unes patates fregides a l’antiga (amb molt poc oli) que eren delicioses. Cremadetes , molt fines. La Filomena tenia la seva mare una mestressa de quasi cent anys que encara l’ajudava a la cuina. Quan trucàvem a la porta, treia el cap per una finestreta i ens obria: “Són els comediants” .Quina dona la Filomena, eixerida com un pèsol. Mai ens cobrava el mateix preu. 2Va doneu-me tant...és que les patates s’han apujat”...
La nostra nina és la Filomena de Bonastre quan era un infant.

A la tercera part, intentarem esbrinar aquesta màgia que molts veiem en la correlació nom-individu. Sembla que hi ha noms que s’aferren al seu amo com un paràsit. Hi ha gent que no es poden qualificar amb altre nom que el que porten.

2 comentaris:

Aura ha dit...

Des que cap allà al mes de febrer hem vas parlar de la teva web, he anat entran periodicament i la veritat es que enganxa, encara que no sempre, com pots veure, soc capáç de deixar empremta. Pero la Filomena hem va arribar ... (no sé on punyetes vaig enviar l'escrit que t'hi vaig fer). Es molt cuca, la veritat que avui tornar-la a veure m'ha donat una sensació de benestar i tendresa inmenses. Les galtones vermelles i els ullets oberts com dues taronges, quina inocencia!, la vestimenta hem recorda aquella època ja passada, en els que les hores les passavem a l'aire lliure saltant a corda o a cuit i amagar a la Plaça del mercat (alcalde Romeu)i l'emprenyamenta que agafavem amb els pares quant ens vestien de manera similar, quin nassos!, pero quins records!
Crec que la imatge de la Filomena aixeca els ànims a qualsevol estat depresiu, només mirar-la. Ah! i el nom li escau d'alló més.

Una abraçada i enhorabona per la teva web.

Pd. L'escrit del Pet, genial!

el Mèlich ha dit...

Hola Aura, moltes vegades les còses ínfimes, mínimes, sencilles, poden assolir una grandesa inusitada. No ho dic pels meus escrits que són els d'un modest aficionat. Ho dic perquè "aquellas pequeñas cosas"sempre contenen un món de sensacions, un microcosmos infinit com qualsevol de les altres coses que considerem trascendentals. Has vist com el pet, una acció tant comuna, quotidiana, escatològica i vulgar, també pot tenir la seva faceta entranyable i amb encant?
Al cap i a la fi, les pudors també són perfums.
En la tercera part de la Filomena exposaré, si puc, l'afinitat de molts noms amb els seus propietaris.
El pet també tindrà segona part.
Aura gràcies per la teva adhessió a les meves lletres. Els cronopis sabem agraïr la visita de gent de la seva canya.
Un petó i ja ho saps , ets a casa teva.
Salut!!
Mèlich