Comentem els comentaris

Amics i amigues anònims
Hola veïns
Estic content que les meves opinions hagin remogut l’interès de cara al poble.
Us dono les gràcies i, com dic en la meva web, intentaré comentar els vostres missatges.
Ho faré aquí a la pàgina principal. Així serà més directe.
Centraré principalment la resposta al comentari nº 4 (com que tots sou anònims m’he de basar en el número) perquè als qui esteu d’acord amb el meu article, poca cosa us puc dir.
Veig que tothom entra de forma anònima. Deu ser perquè teniu por o, potser seria millor dir, prudència. Jo ni de la una ni de l’altre no en gasto. Sempre he anat amb la meva veritat pel davant que no vol dir que sigui la veritat absoluta. M’ha costat molts disgustos, això sí, però ningú m’ha torçat. En el cas del meu article “Vergonya” del desembre del 2001, a rel de la moció de censura propiciada pel trànsfuga Parera, em van criticar els que els coïa la nafra, se’m va insultar públicament, hi va haver gent que em va retirar la paraula durant molt de temps, hi va haver qui va deixar de comprar el pa a casa i moltes més coses que em reservo per a les meves “memòries”.

Senyor, senyora o senyoreta anònim 4, Pel què llegeixo en el teu comentari, l’Olivella no és pas sant de la teva devoció. En alguna part del teu escrit has ensenyat el llautó I aquí és on jo voldria fer unes matisacions.
Tots tenim les nostres creences i les nostres ideologies, és el que ens distingeix dels animals (de vegades no tant, perquè com ells, anem només de cara a la menjadora), però, una cosa són les ideologies i altra cosa és el fanatisme. Jo també tinc les meves preferències polítiques, naturalment. Però tinc un defecte (hi ha qui en diu virtut): No sóc fanàtic i posseeixo una bona dosi d’autocrítica. Si em piquen penalty en contra i jo veig que ho és, ho accepto sense replicar. Els fanàtics mai accepten cap virtut de l’equip contrari. Porten la bena als ulls. Al meu poble en diuen “les ulleres de batre”.
Ara te n’apuntaré un exemple. Quan vaig escriure l’article de la Vergonya (que pots consultar a l’hemeroteca o, si vols, te’l puc fer arribar), que va posar el dit a la nafra de més d’un, hi va haver qui va pensar que jo prenia partit pel Jordi Sánchez que aleshores era la víctima. L’endemà de la publicació de l’article el mateix Jordi em va trucar personalment per felicitar-me i, cosa que no em va plaure gens, em va donar les gràcies. Ell també va caure en el parany dels qui em declaraven “pro Jordi”. Jo li vaig respondre que no s’equivoqués .Més o menys, li vaig dir: “Ep! Jordi, que si tu alguna vegada fas quelcom que no m’agradi, també ho manifestaré”
Doncs mira per on, l’ocasió ja ha arribat i jo, ja he respost. El Jordi, com en el seu dia el Triadó i el Parera, s’ha lluït. Jo ho veig així i així ho escric i ho firmo (això és molt important).

Tot el que es pugui dir de cara al futur, són paraules al vent.

Tu anònim 4 dius
“Deixem-los fer, no? Si tant dramàtic es tot, ja s’enterraran solets”.
I quin remei ens toca. La Democràcia és la Democràcia, la forma de govern menys dolenta, segons Churchill. Però em temo que per un o altre costat la barca farà aigües. Com va passar en les dues anteriors legislatures. De miracles no se’n fan; no es pot caminar tota la vida amb els peus. De moment al primer pas ja l’han errat, al meu entendre. Millor que m’equivoqui.
Que governin el millor possible. Però això no treu que si una gran majoria de veïns veu que s’ha fet una bretolada política, ho manifesti, al menys amb emprenyament. És l’unic consol que ens resta.
També et queixes amb la cançoneta de tots els polítics que veuen fantasmes arreu i que els volen fer desaparèixer. D’això el món de la política en va ple.
“El que està clar, per molt que us rasgueu les vestidures, es que CiU el que voldria es veure el Jordi i al PSC ben enterrats d’una vegada”.

I el Jordi què vol fer amb CIU? Au va, això ja està més grapejat que “el coño la Juana” Aparqueu el fanatisme. (Franco sempre treia allò del “contubernio judeo-masónico”).
Calafell l’ha de governar un grup d’amics que s’estimin el poble i no una banda de canalla que només juguen a lladres i polis i a veure qui la té més llarga i com s’omplen les butxaques.
El Jordi va predicar : “Fora l’amiguisme” I ara què farà amb els “amics del Parera”? Si, clar , s'hi farà amic. Però, que vagi amb compte que ja sap de quin peu calcen. Ja diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.
Tal i com van les coses em sembla que el que haurem de fer és un cançoner en lloc d’una cançó.
Gràcies pel vostre temps

Salut!!

J. Mèlich