Ja són aquí!!

Què volen aquesta gent?

No puc fugir dels seus rostres, dels seus ulls, de les seves mirades. Són mirades de col·liri, asèptiques, dissenyades però em fan por. Intento sortir del cercle angoixant d’aquells esguards, dels seus rostres alineats, uniformes, clònics. No em deixen, no em deixen. Quan sembla que s’han esvaït, al tombar la cantonada, tornen a aparèixer de sobte i, com un allau, m’envolten, m’embolcallen, m’ofeguen. Boques amb somriures de lloguer car, sense paraules, boques felices, sense entrada ni hipoteques, sense veu. Llavis que potser no saben ni besar, sense “panses”.
Són gent ben pentinada que només ensenyen la cara o potser la màscara. I cada dia són més, formen en fila sota els fanals, entre els arbres, pels murs. El què m’angoixa es el seu somriure. Em provoca ansietat, ganes de fugir però no puc, són arreu.
El meu lloro eclèctic m’acompanya, avui especialment, perquè diu que veu quelcom en mi que el preocupa. Li parlo de les meves visions espectrals, paranormals o potser oníriques. Li parlo dels ulls dels llavis d’aquells rostres. Diu que no és res. Que això meu és cíclic que ja ho he sofert altres vegades. Jo no ho recordo. Per això tinc el meu lloro, per recordar. Ell recorda fins i tot el futur i diu que aquesta mena d’ansietat em tornarà i, com avui, la superaré de nou. Al meu lloro eclèctic (Què faria jo sense ell?), no l’afecten aquestes mirades ni les boques maquillades ni les corbates ni els pentinats. Diu que el diverteixen. Per això és un lloro eclèctic, clar. Què volen aquesta gent que truquen de matinada? Em calma, em diu que no m’esveri que a partir del proper dia 27 aquests fantasmes, aquestes visions, començaran a desaparèixer, poc a poc. El meu lloro estimat em consola dient-me que això, encara que incurable, només és una al·lèrgia espiritual passatgera. Que no hi calen psicòlegs ni psiquiatres, i que no tornarà fins les properes eleccions.

J. Mèlich , Maig 2007

Campanya electoral

Aviat ens cridaran a Sometent

i omplirem de vots la guardiola

amb els noms dels aspirants a la cassola

amb el gran àpat de l’Ajuntament.

Abans haurem sofert el patiment

de contemplar els rostres, sorgits com la verola,

empastifant el poble amb manta banderola

i eslògans que demà s’endurà el vent.

No t’hi capfiquis, amic meu i mira enlaire.

Veus que bonic el paperam multicolor?

Tu fes com jo i no t’encaparris gaire

per què les coses agafen aquest caire.

A mi em consola imaginar el favor

que fan a les impremtes o al drapaire.