dimecres, de maig 23, 2007

Ja són aquí!!








Què volen aquesta gent?

No puc fugir dels seus rostres, dels seus ulls, de les seves mirades. Són mirades de col·liri, asèptiques, dissenyades però em fan por. Intento sortir del cercle angoixant d’aquells esguards, dels seus rostres alineats, uniformes, clònics. No em deixen, no em deixen. Quan sembla que s’han esvaït, al tombar la cantonada, tornen a aparèixer de sobte i, com un allau, m’envolten, m’embolcallen, m’ofeguen. Boques amb somriures de lloguer car, sense paraules, boques felices, sense entrada ni hipoteques, sense veu. Llavis que potser no saben ni besar, sense “panses”.
Són gent ben pentinada que només ensenyen la cara o potser la màscara. I cada dia són més, formen en fila sota els fanals, entre els arbres, pels murs. El què m’angoixa es el seu somriure. Em provoca ansietat, ganes de fugir però no puc, són arreu.
El meu lloro eclèctic m’acompanya, avui especialment, perquè diu que veu quelcom en mi que el preocupa. Li parlo de les meves visions espectrals, paranormals o potser oníriques. Li parlo dels ulls dels llavis d’aquells rostres. Diu que no és res. Que això meu és cíclic que ja ho he sofert altres vegades. Jo no ho recordo. Per això tinc el meu lloro, per recordar. Ell recorda fins i tot el futur i diu que aquesta mena d’ansietat em tornarà i, com avui, la superaré de nou. Al meu lloro eclèctic (Què faria jo sense ell?), no l’afecten aquestes mirades ni les boques maquillades ni les corbates ni els pentinats. Diu que el diverteixen. Per això és un lloro eclèctic, clar. Què volen aquesta gent que truquen de matinada? Em calma, em diu que no m’esveri que a partir del proper dia 27 aquests fantasmes, aquestes visions, començaran a desaparèixer, poc a poc. El meu lloro estimat em consola dient-me que això, encara que incurable, només és una al·lèrgia espiritual passatgera. Que no hi calen psicòlegs ni psiquiatres, i que no tornarà fins les properes eleccions.

J. Mèlich , Maig 2007


Campanya electoral

Aviat ens cridaran a Sometent

i omplirem de vots la guardiola

amb els noms dels aspirants a la cassola

amb el gran àpat de l’Ajuntament.

Abans haurem sofert el patiment

de contemplar els rostres, sorgits com la verola,

empastifant el poble amb manta banderola

i eslògans que demà s’endurà el vent.

No t’hi capfiquis, amic meu i mira enlaire.

Veus que bonic el paperam multicolor?

Tu fes com jo i no t’encaparris gaire

per què les coses agafen aquest caire.

A mi em consola imaginar el favor

que fan a les impremtes o al drapaire.

4 comentaris:

MoNaLiTzA ha dit...

El teu lloro eclèctic té molta raó i faràs bé d'escoltar-lo. Ell sap molt bé com van aquestes coses, està ben curat d'espants i d'espantadors...

Parlant d'espantadors..., que se n'ha fet del nostre Ronald McDonald particular?
Fa dies que no li sento la flaire!
Ves que no estigui fent campanya! :)))

MoNaLiTzA ha dit...

Hi ha una cosa que ja fa dies que intento fer i que no encerto a saber com.
El passat dia 12 de Maig, en Ramon de les poesies i de l'ingeni, va plegar paquetets i va tancar el seu blog.
Com que jo ja fa molt que no tinc cap compte hotmail ni msn, no li vaig poder dir adéu, ni tampoc donar-li les gràcies per tot aquest temps de frescor literària.
Com que tu, Mèlich, el veus més sovint, et demano que li diguis això de part meva i que, si mai es torna a decidir per escriure en un altre blog, que no dubti en dir-ho, que llegir-lo és i ha estat tot un plaer.

Gràcies a tots dos i un petó.

Anònim ha dit...

Monalitza,

nadie más que yo siente haber plegado velas. Pero necesito darme un respiro, una tregua. Necesito tomar un poco de distancia con algunas cosas. De todos modos, el blog no está en traspaso ni en venta ni siquiera en alquiler. Solamente está...¿cómo lo diría? cerrado por reformas. O mejor aún: cerrado por inventario. Mi intención al bajar la persiana fue, sinceramente, abandonarlo para siempre, pero me temo que mi ego y mi incontinencia varbal no me lo van a permitir. Así que espero encontrarte cuando regrese, si lo hago.

Un beso así de grande y gracias por todo.

MoNaLiTzA ha dit...

No dubtis que hi seré. Gràcies a tu.

I..., ah! En resposta a la teva pregunta: d'avantatges en té uns quants, com també inconvenients. Crec que el millor és no qüestionar-s'ho i pensar que es té el que es té i que hi ha qui en treu profit i en hi qui no en treu res.

Un petó.