Coses d'anar per casa

Les ungles

T inc un tallaungles de quan era estudiant. És gros, rovellat, mossat i em rellisca per la panxa dels dits. Les ungles em creixen d’una manera desmesurada. No crec que hi hagi un altre ésser vivent que fabriqui ungles amb la celeritat en que ho faig jo. Són la part que rebutjo més del meu cos. Quan me’n dono compte ja tinc unes ungles que em fan nosa a reu. Perquè, per acabar-ho d’arreglar, se’m trenquen, se m’escarden i em provoquen una icterícia insuportable quan se m’enganxen en algun teixit. És una de les sensacions més desagradables que conec. Voldria pertànyer al club dels qui es mengen les ungles. Envejo aquells dits amb les ungles arranades. Aquells apèndixs arrodonits amb un coixinet de carn tapant l’ungla. La meva filla gran té aquesta sort. Ella vol corregir el “vici” de menjar-se les ungles i jo li dic que no ho faci. El meu vell tallaungles ja ha fet la feina, amb dificultats. Ara el perfil de les ungles és poligonal perquè amb l’aparell, les he anat tallant a trossets. Em cal trobar una llima per arrodonir aquestes viseres que d’aquí a quatre dies, tornaran a sobresortir damunt la carn. Aquest ritus anguniós de tallar ungles també té les seves conseqüències positives o, si més no, agradables. M'explico.
El nostre cos no el tenim gaire conegut. És la nostra caixa, el nostre embolcall, el continent . En canvi, en desconeixem un 80-90 %. No cal dir que moltes parts del nostre interior, no les hem vist ni les veurem mai. De vegades m’entristeix la idea que em moriré sense haver contemplat el meu cor, els ronyons, el fetge o els pulmons. Com m’agradaria ara tenir el meu cervell aquí davant meu, i observar-lo com qui contempla una nou sense closca.

I no tan sols desconeixem les nostres parts internes. Si no fos pel mirall, no sabríem res del nostre rostre ni del nostre clatell ni del nostre cul.

Jo sempre he estat molt curiós. De petit, a vegades quan feia de ventre, em posava un mirall sota el cul i observava tota la maniobra de desguàs. Quan anava restret, la visió de la sortida lenta del xurro fecal per l’anus, em donava la sensació fantàstica de descobrir un nou mecanisme en la geografia del meu cos. Si fem un repàs de les parts del nostre cos que podem contemplar en directe, ens sorprendrem de la poca superfície que abasta la nostra mirada. El nostre cap és pràcticament invisible. Tret de la punta del nas, per aquells que el tenen més desenvolupat, una mica la mandíbula superior i la llengua , amb molt esforç. Les parts que tenim més vistes són el pit, el ventre i les extremitats. I no senceres. Clar, em podeu dir “i perquè cal conèixer tot això”? I us diré que teniu raó. Hi ha tantes coses que no caldria conèixer. A més, si et mires el cos d’altri, tens més o menys, una idea de com pot ser el teu. Dit això, torno a les ungles. Quan em tallo les ungles, irremissiblement, m’ocupa la visió dels meus dits i de les meves mans. Les mans que són les parts més utilitzades, molts vegades, són unes autèntiques desconegudes. Les veiem contínuament però no ens les mirem . Si no és per un accident, obviem les nostres mans. Però el dia de la tallada d’ungles, en fem una inspecció més meticulosa. I descobrim moltes coses que ens havien passat desapercebudes. Ara mateix , he descobert una crosteta en el metacarpià de la mà dreta. Com me l’hauré feta? En els costats de la majoria de falanges, m’hi han sortit unes boletes que deuen ser fruit de l’artrosi que vaig heretar de la mare. Especialment, en l’articulació del dit gros. A la mà esquerra, comprovo que l’anell de casat (quin gran símbol de...) m’està estrangulant el dit que s’ha inflat de forma alarmant, els darrers anys. Ja és la segona aliança que m’han de serrar per eixamplar-la. També se m’han esquitxat les zones posteriors de les mans, de taquetes fosques i aquell joc que feia amb el dit gros ja no em surt.

En fi, que acabo de passar revista a les meves urpes, gràcies a unes ungles que creixen sense fre. Desvetllar misteris del teu cos és una bona forma de retrobar-te a tu mateix o al menys, amb el teu continent.
Una més de cronopis