dissabte, de març 10, 2007

Coses d'anar per casa

Les ungles



T inc un tallaungles de quan era estudiant. És gros, rovellat, mossat i em rellisca per la panxa dels dits. Les ungles em creixen d’una manera desmesurada. No crec que hi hagi un altre ésser vivent que fabriqui ungles amb la celeritat en que ho faig jo. Són la part que rebutjo més del meu cos. Quan me’n dono compte ja tinc unes ungles que em fan nosa a reu. Perquè, per acabar-ho d’arreglar, se’m trenquen, se m’escarden i em provoquen una icterícia insuportable quan se m’enganxen en algun teixit. És una de les sensacions més desagradables que conec. Voldria pertànyer al club dels qui es mengen les ungles. Envejo aquells dits amb les ungles arranades. Aquells apèndixs arrodonits amb un coixinet de carn tapant l’ungla. La meva filla gran té aquesta sort. Ella vol corregir el “vici” de menjar-se les ungles i jo li dic que no ho faci. El meu vell tallaungles ja ha fet la feina, amb dificultats. Ara el perfil de les ungles és poligonal perquè amb l’aparell, les he anat tallant a trossets. Em cal trobar una llima per arrodonir aquestes viseres que d’aquí a quatre dies, tornaran a sobresortir damunt la carn. Aquest ritus anguniós de tallar ungles també té les seves conseqüències positives o, si més no, agradables. M'explico.
El nostre cos no el tenim gaire conegut. És la nostra caixa, el nostre embolcall, el continent . En canvi, en desconeixem un 80-90 %. No cal dir que moltes parts del nostre interior, no les hem vist ni les veurem mai. De vegades m’entristeix la idea que em moriré sense haver contemplat el meu cor, els ronyons, el fetge o els pulmons. Com m’agradaria ara tenir el meu cervell aquí davant meu, i observar-lo com qui contempla una nou sense closca.

I no tan sols desconeixem les nostres parts internes. Si no fos pel mirall, no sabríem res del nostre rostre ni del nostre clatell ni del nostre cul.

Jo sempre he estat molt curiós. De petit, a vegades quan feia de ventre, em posava un mirall sota el cul i observava tota la maniobra de desguàs. Quan anava restret, la visió de la sortida lenta del xurro fecal per l’anus, em donava la sensació fantàstica de descobrir un nou mecanisme en la geografia del meu cos. Si fem un repàs de les parts del nostre cos que podem contemplar en directe, ens sorprendrem de la poca superfície que abasta la nostra mirada. El nostre cap és pràcticament invisible. Tret de la punta del nas, per aquells que el tenen més desenvolupat, una mica la mandíbula superior i la llengua , amb molt esforç. Les parts que tenim més vistes són el pit, el ventre i les extremitats. I no senceres. Clar, em podeu dir “i perquè cal conèixer tot això”? I us diré que teniu raó. Hi ha tantes coses que no caldria conèixer. A més, si et mires el cos d’altri, tens més o menys, una idea de com pot ser el teu. Dit això, torno a les ungles. Quan em tallo les ungles, irremissiblement, m’ocupa la visió dels meus dits i de les meves mans. Les mans que són les parts més utilitzades, molts vegades, són unes autèntiques desconegudes. Les veiem contínuament però no ens les mirem . Si no és per un accident, obviem les nostres mans. Però el dia de la tallada d’ungles, en fem una inspecció més meticulosa. I descobrim moltes coses que ens havien passat desapercebudes. Ara mateix , he descobert una crosteta en el metacarpià de la mà dreta. Com me l’hauré feta? En els costats de la majoria de falanges, m’hi han sortit unes boletes que deuen ser fruit de l’artrosi que vaig heretar de la mare. Especialment, en l’articulació del dit gros. A la mà esquerra, comprovo que l’anell de casat (quin gran símbol de...) m’està estrangulant el dit que s’ha inflat de forma alarmant, els darrers anys. Ja és la segona aliança que m’han de serrar per eixamplar-la. També se m’han esquitxat les zones posteriors de les mans, de taquetes fosques i aquell joc que feia amb el dit gros ja no em surt.

En fi, que acabo de passar revista a les meves urpes, gràcies a unes ungles que creixen sense fre. Desvetllar misteris del teu cos és una bona forma de retrobar-te a tu mateix o al menys, amb el teu continent.
Una més de cronopis

14 comentaris:

pompe1 ha dit...

Melic crec q has de cercar ajuda. Tio estàs malalt. T'ho dic de veritat, sense conya, ja sé q no em faràs cas, però nen demana ajuda.

Anònim ha dit...

Mèlich, amic meu, ara és quan toca agafar la Milan de molla de pa. I sense complexes ni remordiments.
Quan un gos se't caga a la porta de casa no esperes que passi el servei de neteja de l'ajuntament, oi que no? Doncs aquí és igual. Això és casa teva Mèlich, i de tu depèn de que hi hagi merda a la porta o no.
I no et deixis dir que si treus la merda de gos de la porta de casa teva és que discrimines els gossos, el que fas és només treure la merda i punt.

Anònim ha dit...

A això que he escrit, també l'hi passes la Milan.
Tot seguit passaré a comentar el teu enginyós post. ;)

Anònim ha dit...

Jo de petita em menjava les ungles. Els meus pares m'hi havien fregat bitxo, m'hi havien posat aquell líquid repel·lent, en fi..., que de possibles remeis se n'havien provat de sobres i res feia l'efecte desitjat, fins que una nit vaig tenir un malson en relació a aquest petit vici, que va ser tant i tant heavy, que va fer que mai més me les tornés a menjar. Vaig somniar que les casporres dels dits se m'inflaven i esclataven despedint una mena de puntes de fletxa i em moria desagnada....
Diguem que a partir d'aquell dia vaig patir una mena d'autosugestió que m'ha impedit tornar-me a posar els dits a la boca amb l'intenció d'afegir una racció d'ungles a la meva dieta quotidiana i m'ha durat fins a dia d'avui.

Anònim ha dit...

Estimada Monalisa, deixa a la gent que giti (vomiti) la fel de la seva enveja.
L'únic recurs d'aquest pobre home és alliberar la seva malaltia mental, la seva frustració, tirant la seva merda pel damunt d'aquells que admira.
Si això l'ha de curar, endavant. No val la pena utilitzar la goma de la censura. No vull fer màrtirs, vull que la gent llegeixi les bagenades que aquest pobre troll escriu.Encara que ell no ho entengui.
Salut Moneta, ens retrobem allà on tu i jo sabem.
Mèlich

Anònim ha dit...

Una cosa és censurar i l'altra ben diferent, fer neteja. Però si és la teva decisió deixar que aquest infeliç et vagi emmerdant la casa, tu mateix, jo faré com fins fa poc, passaré del tema i punt.

Un petonet

pompe1 ha dit...

Aquesta contesta va adreça als amics de veritat del Melic (si és q en té cap) Parleu amb la família i contacteu amb algun terapeuta. Ho dic seriosament.
Aquest home no peta fi, jo aixeco la veu d'alarma i crec q he fet tot el q està a la meva mà.
Sento haver fet un bé.

Anònim ha dit...

Escriu bé, hòstia, que no costa tant!

Anònim ha dit...

hola a tots
soc mol catalana pero no escric el catala
esta vez solo participo ,para preguntar pompe y melich, sois amigos o es verdad que os odiais, yo me lo paso muy bien con vuestras ¨picaveralles¨
adeu a tots
melich petunets soc TERESA

Anònim ha dit...

Mèliiiiiiiiiiiiiiich...! Córre! Explica-li a la Teresa de què està fet el caldo, que encara em tocarà a mi el rebre! hehehee...

Per si un cas el Mèlich triga:

Teresa..., jo només exigeixo que siguin els necis els qui escriguin bé, ja que si el que han d'escriure ha de ser cruel, fals o indigne d'ésser llegit, com a mínim que no faci mal a la vista.

Bé..., espero que de la resta de l'explicació se n'encarregui el Mèlich.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Hola Teresa.
Ja sé qui ets i admiro la teva fidelitat entrant a la meva pàgina.
Aquest individu que et té intrigada no és amic meu.
És una persona que m'enveja tant i, naturalment, m'odia tant que ja ha donat el tomb al cercle i aleshores s'ha tornat una mena de bufó que ens diverteix als meus amics i amigues i a mi amb les seves bagenades.

Jo el podria fer desaparèixer d'aquest blog però no ho faig perquè m'halaga que visqui tant pendent de mi.
El que no li tolero és que insulti a les meves amistats. De mi pot dir el què vulgui.
Teresa, una abraçada sincera i a veure si escrius més sovint encara que sigui en castellà.
Sempre seràs ben rebuda.
Si algú més llegeix això, els he de dir que la Teresa és una amiga de la infància i a l'ecola havíem compartit pupitre..
Salut!!
Josep Mèlich

PD Teresa suposo que deus entrar aquí per la nova pàgina web: http://www.elmelich.com/

Anònim ha dit...

Perdoneu en el post anterior hi ha una errada
On diu "halaga" hauria de dir "afalaga"
Són restes de la meva educació "cristiana" (A la força).
La mosca collonera ja té tema.
Mèlich

Anònim ha dit...

Á veure quina mena de vomitera se li acut ara (deus estar tot cofoi de tenir-lo clavat aquí quasi cada dia, eh Mèlich? heheheheee això és clientela fixa, recoi! hahahaa)

Em sembla recordar que una vegada ja em vas dir que la Teresa era una companya d'escola. Sovint jo penso en les meves companyes del col·legi de Tarragona i em sembla mentida, amb la colla de gent que vaig conéixer i no m'he trobat mai amb ningú o, si ha estat, no ens hem sabut reconéixer. Amb prou feines recordo cares, noms i cognoms..., igual quan retrobi algú, no tindré esma per cridar-la perquè no recordaré com es diu... Una llàstima...!

Anònim ha dit...

Se m'ha oblidat animar el teu post.
L'exòtica Tanita Tikaram diria que amb l'escrit has fet un
>"gir en la teva sobrietat"


Desitjo que agradi a la concurrència.