Presento un treball de l'assignatura de Sociologia que per la seva actualitat potser us interessarà.
La segregació a l'escola
Un comentari d’aquests dos documents
Gary
Orfield (1)
Conferència en vídeo de Gary Orfield, del
22/06/11 a Debats d’Educació: http://www.youtube.com/watch?v=10ZdUkSkMrY.
Xavier
Bonal (2)
Entrevista al sociòleg Xavier Bonal, Adjunt
al Síndic de Greuges, als Matins de TV3, del 16/05/2008: http://www.tv3.cat/videos/445109
E ls dos documents que hem visualitzat, concreten la seva exposició en les
sociaialitzacións, primaria i
secundària de l’ésser humà, representades per la família i l’escola. En aquest cas, molt concretament en l’escola i, dintre d’aquest tema en particular, ambdos
sociòlegs es centren en la segregació.
El títol dels dos documents és inequívoc.
En el
cas de Xavier Bonald intitulen l’entrevista “Segregació escolar a Catalunya, i
en el cas de la conferència del Professor Gary Orfield,
“Alternatives a la segregació escolar als Estats Units”.
Però abans d’entrar en
el comentari de cada intervenció en concret, crec que és adient
contextualitzar, en clau sociològica el fenomen de la segregació.
Cal recordar que en el
procés de socialització dels infants hi podem destacar dues fites
De la socialització:
- Socialització primària
- Socialitzacions secundàries.
La primera és la que
l’infant troba en el seu entorn familiar. És la que queda més arrelada en la
consciència individual. Molt important perquè determinarà l’inici d’adaptació
(socialització) del futur. A l’infant se
li presenta el primer contacte amb el món dins del si de la família i aleshores
l’entorn al que s’adapta, li sembla únic, encara que més endavant sabrà que és
un món entre molts altres. Però aquesta no ens ocupa en el present treball,
encara que no hi està pas deslligada. És a partir del primer salt de
l’individu, cap a la socialització secundària, la que estudiarem.
És en la socialització
on l’infant s’immergeix en un món nou. En aquest cas el de l’escola. Si bé en
el familiar (primària), ja hi ha molts factors que condicionen la seva adaptació
a la societat, no deixa de ser una socialització més limitada, més estanca i on
el que més es desenvolupa és la individualitat.
En canvi en les
socialitzacions secundàries, l’infant es veu agredit per diversos fenòmens als
que s’haurà d’adaptar o lluitar amb ells. Aleshores l’ésser humà és quan passa de
“L’altre significatiu” que va descriure G. H. Mead, i que són
aquelles persones amb les quals l’individu entra en contacte i es relaciona en
primer terme (La família) a “l’altre generalitzat”. Concepte que s’il·lustra
molt bé amb l’acudit de Berger i Luckman que il·lustra les diferencies entre
els dos conceptes. “Déu ens dóna la família (arbitrarietat inqüestionable), “gràcies
Déu meu per deixar-nos escollir els
amics (llibertat en l’adaptació social)”.
Amb l’escola, l’infant
inicia un procés socialitzador molt més complex que depèn del cultiu que troba
en aquest espai. Un dels paradigmes més actuals del món de l’educació infantil
és l’anomenat Segregació, leit motiv
dels dos documents.
Fet aquest preàmbul,
intentarem analitzar i comentar els trets més significatius de l’entrevista al
Sr. Bonal i de la conferència del Sr. Orfield.
En l’entrevista amb el
Senyor Xavier Bonald, crec que hi ha més la voluntat política o social, des del
seu càrrec d’adjunt al síndic de greuges que no pas un anàlisi sociològic, en
el sentit científic o filosòfic. Dic això perquè, al llarg de tot l’interviu,
ens nodreix de dades logístiques i d’informacions, programes, solucions etc.,
sobre el tema de la segregació, encarat com un problema d’estructures de
difícil solució, més que com l’anàlisi del fenomen des de l’ètica o la moral.
Podem ressaltar també
el tema de la institucionalització de la sociologia, quan comenta que
les escoles públiques i les concertades, han esdevingut un debat molt candent a
Catalunya. Perquè aquest pas, que ja fa
anys es va fer d’ajudar des de les institucions a les escoles privades, ha
aixecat molt polseguera. Aquí hi entra també el fenomen sociològic de l’estratificació
social, amb el concepte d’elitisme entre aquests dos models d’escola.
L’economia, la posició social, la cultura influeixen en l’infant que arriba a
l’escola en condicions diferents els demés companys i companyes.
Aleshores aquesta
estratificació, pot provocar les jerarquies dintre d’un mateix
col·lectiu. Els educadors tenen una tasca feixuga davant d’aquests
desequilibris.
El Sr. Bonald
parla dels guetos en les escoles, propiciats pel rebuig a l’immigració i també
per l’estatus socials dels infants, fenòmens que, desgraciadament molt sovint,
són conseqüència l’un de l’altre. El tema que segons el Senyor Bonal s’hauria
d’assolir és l’equilibri en el nombre d’alumnes de procedència externa.
Però accepta que aquests criteris de planificació solen ser impopulars.
Quan se li
demanen hipotètiques solucions, ell insisteix en les institucions ( Generalitat
i ajuntaments) que haurien d’intentar anivellar i equilibrar l’acceptació
d’alumnes en els col·legis, siguin concertats o públics.
Davant del que
èticament és una ijustícia, ell declara que s’hauria de donar igualtat
d’oportunitas als pares a l’hora d’escollir centre per als seus fills donat que
avui, tots els centres es nodreixen dels impostos públics.
La conferència
del Sr. Ordfiel conté a grans trets conclusions semblants a les del sr. Bonald,
des del prisme dels Eu que, com és obvi presenta trets diferencials als de
Catalunya, però no tant distants.
Després de fer
una exposició de l’educació als EU, parlant-nos de la llibertat dels pares
d’escollir escoles, de l’igualtat d’oportunitats dels infants nordamericans, fa
una alabança al fet que, de fa temps en aquell país prima la importància del concepte formatiu cpla condició sine qua non
dels fruits que dona una bona formació des de l’infància. Ell considera que
l’educació és bàsica per l’economia i la productivitat d’un país.
Ara bé, el Sr.
Orfield ens presenta la tesi de que la igualtat d’oportunitats no és sempre
garantia contra la segregació escolar que segons ell no garanteix plenament
els drets civils i que es perllonga cap a la segregació social. De tots es coneguda la discriminació recial
que encara rebrota de tant en tant per aquelles latituds.
Aquesta
llibertat en escollir escola, va tenir les seves llacunes perquè fent us
d’aquest dret, moltes famílies americanes, aixoplugant-se en la llibertat,
triaven per als seus fills les escoles segons el color de la pell dels
alumnats. Era una de ls servituds de la llei d’integració.
També ens
assenyala, el conferenciant, que el fet que les institucions obliguessin a
transvessar alumnes d’una escola a una altra, per afavorir la integració i
l’equilibri, no va tenir gaire èxit. O al menys l’èxit que s’esperava.
Per a
enderrocar aquestes barreres socials van néixer les anomenades Escoles magnet per “atraure” alumnes i mestres
de forma indiscriminada sense tenir en compte el color de la pell ni l’estatus
social. Aquestes escoles es van situar en llocs estratègics on el fenomen racial
dominava la vida dels habitants de cada ciutat, adaptant-se a la realitat
social de cada zona.
En tot EU s’ha
arribat a fites notables, amb l’assistència de més de dos milions d’alumnes .
Segons el professors Orfield, el President Obama està molt interessat en
desenvolupar molt més aquest sistema.
Aquestes magnet schools, basades tàcitament en la
lliure elecció, han de garantir públicament que es duen a terme aquestes premisses. I no és tasca fàcil. Els cal oferir incentius al professorat per
treballar a gust i de forma vocacional i amb motivació, i adoptar mesures com,
per exemple, el transport gratuït d’alumnes, fer participar als pares en la
integració, trencar amb la jerarquització. I en definitiva, lluitar per
l’heterogeneïtat del col·lectiu, respectant l’idiosincracia de cada cultura i de
cada ètnia.
En fi, que el
professor Orfield, tampoc ens presenta un panorama gaire optimista, com en el
cas de Catalunya. Diu que cal lluitar, especialment des de les institucions.
Esperar noves generacions amb cultures més obertes.
Conclusió.
Penso que amb
aquest treball hauré assolit les premisses que se’m demanàvem a partir dels dos
documents proposats. Queda clar que a partir de la socialització primària de
l’ésser humà, la família, entren a formar part de la seva adaptació (socialització)
al món, les anomenades socialitzacions
secundàries, molt complexes, com el mateix món. A l’escola es desenvolupen
els primers fenòmens sociològics, especialment amb les segregacions i jerarquitzacions
dels alumnes que també van assolint els seus rols i les seves pròpies identitats
a partir de les relacions amb al que en sociologia s’anomenen els altres.
(1) Xavier
Bonal i Sarró és adjunt per a la Defensa dels Drets dels
Infants del Síndic. Bonal (Barcelona, 1963) és llicenciat en Ciències
Econòmiques i Empresarials per la Universitat Autònoma
de Barcelona (UAB) i doctor en Sociologia per la mateixa universitat. Des de
1997 és professor titular del Departament de Sociologia. http://www.sindic.cat/site/files/100/ca/juny/eButlletiXml.asp
(2) Gary Orfield (nascut el 5 setembre 1941) és un nord-americà professor de
l'educació, dret, ciències polítiques i la planificació urbana a l’Escola de
Graduats de l’ UCLA , és cofundador de El Projecte de Drets Civils. Va fundar
el projecte el 1996, el qual ha posat en servei més de 400 estudis i 15
llibres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada