diumenge, de juny 06, 2010

RETORN



Hola germans tuti quanti i germanetes generoses, bona gent.
Després d'unes setmanes d'absència, torno a treure el cap per aquest bloc. No m'entretindré a treure excuses, que no importen a ningú, ni a mi mateix.
Referem aquesta nova etapa amb una mica d'humor. Humor poètic. Un dels nostres grans escriptors i autors teatrals,  poeta insigne de les lletres catalanes, en Josep M. de Sagarra, 
a part d'una mica malcarat, era també un trempat i dominava la sàtira com en Franco les penes de mort.

En aquests darrers dies ha estat en tots els mitjans i entre el veïnat, el tema dels capellans i bisbes pedòfils . l'església un cop més ha rebut per tot arreu...
Doncs aquí teniu el nostre poeta com deixava el clero, després d'una visita a Montserrat. 
És l'altra cara de l'autor del arxiconegut Poema de Nadal.


BALADA DE FRA RUPERT

Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d'aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l'impúdic fra menor:

Gustós, senyores, m'avinc
a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.

Se'ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.

No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.

Ni plens d'innoble mengia
com els del Cor de Maria.

Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.

I no em ballen nit i dia
com els de l'Escola Pia.

No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.

Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.

Cap paparra se m'hi arrapa
com als monjos de la Trappa.

Ni massa tocatardans
com són els Salesians.

Ni peluts ni escadussers
com els d'altres missioners.

Ni amb el gàl·lic i els veneris
d'altres dignes presbiteris.

Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.

Ni aprimats pels mal vicis
com els tenen els novicis.

Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.

Ni amb senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.

Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.

Se'm poden contrapuntar
amb tots els sants de l'Altar.

No se'm poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere.

I tenen un toc tan suau
com els collons de Sant Pau.

Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.

I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.

I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.

Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.

No m'arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.

No m'escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.

No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.

Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.

No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.

La que els toqui amb vehemència,
cinc-cents dies d'indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.

No té l'Esglèsia Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l'Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloriam Dei.

1 comentari:

Miquel Casellas ha dit...

a em tenis preocupat, pero dijous em vas demostrar que estaves en plena forma. et segueixo.