Ara el pugen als altars totes les
institucions "democràtiques". Aquí no s'ha fet ni es vol fer bugada!
Això no és Alemanya, ni Itàlia, ni Argentina... això és l'Espanya
carpetovetònica de sempre! Els franquistes (gràcies als actuals post- franquistes progressistes) es preserven entre ells i fan que uns
hipotètics demòcrates els enalteixin! Hipòcrites! Samaranch és un símbol de com encara s'honoren els
feixistes!
Parlem de memòria històrica? No, no es pot. El Garzón el volen fotre a la garjola per "recordar" les malifetes, millor dit, crims del Franco, un assassí que va morir al llit d'un hospital atès fins l'últim moment, no en una presó com es mereixia.
Perdonar? Sí, però no oblidar.
Amb la imatge adjunta no caldria afegir res més. Es tracta d'una
fotografia ben significativa de Samaranch, al costat de Martín Villa,
cantant el Cara al sol i fent la salutació feixista. L'alcalde Massó al seu costat potser va ser l'únic una mica coherent. No és de
1936, ni de 1940, ni de 1950, ni tan sols de 1960... és de dia 18 de
juliol de 1974! Així ha de romandre retratat per a la història. Així
l'haurien de veure tots els que avui li fan de comparses!Avui, els borbons, en Montilla i la filla del mort s'han
dedicat a oferir flors i violes a un actiu franquista que, fins al
darrer sospir, va ser un abrandat opositor contra les seleccions
nacionals catalanes.
Es va fer perdonar amb unes olimpíades?
Li diuen democràcia i no ho és!
4 comentaris:
Tenim un país "oficial" que fa vergonya de veure. Cal una bona neteja!
Hay chaqueteros a los que todas las chaquetas les quedan grandes, hay políticos a los que la política les niega el primeer baile y hay lameculos a los que la boca les huele demasiado a mierda propia.
Y hay muertos, la mayoría, a los que la muerte convierte en inocentes de su vida: "pobrecito, con lo bueno que era", dicen las plañideras de corbata a rayas en los corrillos que se forman a las puertas de la iglesia; "qué gran hombre, que gran contribuión ha hecho a la humanidad", dicen esos brillantes estadistas mientras les sudan las manos en el interior de los bolsillos de su gabardina; "qué pérdida tan sensible, que enorme es el legado que nos deja", dicen los contables de los decibelios de los suspiros de un pueblo con las venas embutidas en grasas saturadas que esperan al fétretro desde el otro lado de las vallas.
La memoria de este país de chichinabo sufre síndrome de Diógenes. Una lástima.
Jo em quedo amb la teva última frase que serveix per il·lustrar moltes coses d'aquest país: Li diuen democràcia i no ho és.
Aquest es un pais d'hipocretes,
Esperat quan mori el Fraga.... potser decretaran fins i tot tres dies de dol....
Jo com la carme em quedo amb l'ultima frase.
Publica un comentari a l'entrada