Referent a Sant Josep i

La Història Sagrada

Vaig viure la meva joventut sota el plè domini del “Vigia de Occidente”, religiosament parlant.
En vull deixar testimoni perquè, quan ho explico als joves d’avui, posen cara de sorpresa i solen deixar anar un somriure foteta, de desconfiança. Em fa l’efecte que pensen que allò que explico és una batalleta més de l’”Abuelo” dels Zipi i Zape.
Les tres dècades posteriors a la guerra van ser, pel que fa a l’ensenyament, les més retrògrades i intoxicadores que s’hagin viscut mai en el nostre país. La reacció dels vencedors vers els avenços culturals de la República, va ser extremadament dura.
Al col·legi, rebíem una pedagogia política i religiosa que ens asfixiava. Fins al punt d’haver d’estudiar tres matèries, només de religió: Religión, Historia Sagrada i Catecismo. Això, amb les postres de la Formación del Espíritu Nacional, era un àpat difícil de pair.
Dintre d’aquest context es van criar les generacions dels quarantes, cinquantes i seixantes.
Val a dir que aquesta imposició religiosa va tenir resultats contraproduents per al règim, en el futur, com tothom ja coneix. Va ser el principi de la fi de l’hegemonia de l’església Católica, a casa nostra. Una gran majoria dels joves d’aquell temps encara no hem acabat de pair aquella dictadura moral dels capellans i les monges , lligada íntimament amb la dictadura política de militarisme que es va ventilar amb la mort de Franco.
Fet el preàmbul, per contextualitzar el tema en l’espai i el temps, introduiré la reflexió d’avui.
Sempre he pensat que cal treure el suc dels esdeveniments que ens toquen viure, tant si són positius com si són nefastos, com és en el cas que he exposat. A mi m’agrada molt la Història i en aquells anys d’obscurantisme, a l’hora d’estudiar Història Uiversal, era inútil qualsevol esperança de veracitat, una quimera (Només ens feien aprendre els reis gods i tota la podrida descendència d’Isabel I Fernando, "tanto monta"..., i la més propera de José Antonio...)
Vaig optar, doncs, per la Història Sagrada que no era res més que una pila de relats més o menys amanits de la Bíblia. Encara que fos una versió de l’església Romana, no es podien separar gaire del guió . Al menys en els fets.
Ara, potser els creients se m’ofendran. Al meu parer, tant l’Antic Testament com el Nou, són dues cròniques plenes de contes melodramàtics, escrits per alguna persona humana, inspirada en la seva pròpia experiència, i no en Déu, com ens volen vendre, muntada de forma comprensible per al poble que, per desgràcia, sempre (avui també) ha tingut un percentatge d’incultura notable.
Tot són històrietes (ho dic sense cap mena de burla) per exaltar un Déu Infinitament bo, savi i misericordiós, tant misericordiós que si et descantelles ja te l’ha fotut.
Des d’un principi, La Història Sagrada em va apassionar. I la segueixo llegint. Com que ho faig amb ulls d’incrèdul, en trec molt de suc dels fets dels seus protagonistes. No hi ha fe, no hi ha ceguera.
Més tard, quan em vaig poder introduir en el món de la història total, els grecs em van seduir i, poc a poc, també vaig anar entrant en la resta històrica de la Humanitat, de tots els temps. Ara m’ocupa molt la història medieval.
Tornant a la Bíblia. Quan la comparem amb els escrits dels grecs, especialment Homer (L’ I·líada i l’Odisea), ens trobem que hi ha una diferència notable. L’autor del nou testament, per exemple, quan se li complica l’exposició dels fets, recorre al misteri, i als miracles. En canvi els grecs, amb les seves llegendes, tant les líriques com les èpiques, fabulen de forma tant inspirada i original, que no enganyen mai. Tu saps que totes les aventures d’aquells éssers mitològics són, ni més ni menys que això: llegendes fabuloses. Els Déus i semi-déus grecs es comporten com els humans i tenen les seves virtuts i els seus defectes, lluiten perquè les guerres eren la forma de demostrar la seva grandesa, era l'art de la guerra; estimen i es casen amb tota mena d’animal vivent. Es maten, es suïciden, fan incestos, prediquen l’ exaltació de la mort, de l’heroi, de forma per a nosaltres inconcebible.
La Bíblia només porta una obsessió “Déu té un maça que...” L’autor de la Bíblia relata històries, molts cops sense cap relació, d’uns éssers que són joguines del Salvador. Moralines, paràboles per exaltar al Senyor de l'Univers i no fer-lo enfadar gaire.

El cas de Caín i Abel és un melodrama d’el més surrealista. S’havia de personificar la primera enveja entre germans i es va inventar allò de la queixalada del ruc (el primer ruc difunt que es coneix). Abel va rebre, com estava escrit.
Caín és un personatge autèntic: té dubtes, es rebel, i esdevé un assassí perquè Déu ho vol així. Li toca fer de dolent. Abel és un pilota del Senyor i un “monya”. L’autor del melodrama, ens il·lustra amb aquest conte, l’odi entre germans. Caín, per tant, compleix el seu paper i punt. Joan Olivé, en la seva sensacional obra de teatre Allò que tal vegada s’esdevingué, ens ho il·lustra de forma genial.
D’exemples així n’hi ha un grapat, la borratxera de Noè després del Diluvi (No n’hi havia per a menys), la venda de l’herència d’Esaú, per un plat de llenties, el sacrifici d‘Isac, la venjança de Judith tallant el coll d’Olofernes. I ja, en el nou testament, l’impressionant figura de Judes, per a mi una de les més autèntiques de l’aventura cristiana. Jesús que se sabia bé el guió li diu "El que has de fer, fes-ho prest"... Tota l'escena del petó és palla escenogràfica.

Però jo, avui voldria treure a col·lació un Sant, el més “sant” de tots els sants: Sant Josep.
Aquest baró exemplar, peça fonamental en la biografia de Jesús, Emmanuel, el Messies, ha sobresortit pel damunt del santoral, per la seva divina inutilitat. És l’actor per excel·lència en la comèdia cristiana. Encara que només va fer el paper “d’aguantar la llança” (En el seu cas, la vara que va florir) com es diu en l’argot teatral, la seva presència va ser la clau de la moralitat de la història.
Hi havia d’haver una mare però no podia ser soltera, fet que avui dia és intranscendent però que aleshores era imprescindible. Sant Josep va exercir de "tapadora" i ho va fer a la perfecció. Altra cosa és l’invent de l’autor de fer parir una dona verge. Això no s’ho explica ningú. És el misteri de la Concepció de Maria (8 de Desembre).
Però Sant Josep d’això no n’entenia res. Ni li anava ni li venia, li relliscava
Et verbum caro factum est: El verb, la paraula, es va fer carn. Va ser, com si diguéssim, l’únic espermatozou literari, si més no, gramatical. La paraula de Déu, no sabem pas exactament quina, ni com, va esdevenir zigot en els ovaris de Maria que així , d’aquesta forma tant xiripitiflàutica, va engendrar el fill de Déu.
Sant Josep mut, circumspecte, obedient, va fer el seu paper a la perfecció i va plegar. Cap a la fusteria... In illo tempore, no hi havia ni Oscar ni premis Goya sinó se’ls hauria endut tots.
Un sant baró Sant Josep. Estic orgullós del meu patró. Em sembla que tots els Josep hem heretat quelcom d’aquest home bo, entre els bons.
L’Església Catòlica li ho ha reconegut sempre. Podeu llegir en la façana de cal Bolavà aquesta inscripció que falca, amb força, això que he escrit:
“Manso San José”

Imatges:
Llibre d'Història Sagrada del meu temps
La Bíblia oberta de V. Van Gogh
La Verge de l'Esparansa d'Elda (Castelló)
Estampa típica de S. Josep.