dimecres, de març 18, 2009

Reflexió


L’espècie humana té un tarannà global (els seus actes, amb els defectes i les virtuts) que ha manifestat des de la nit dels temps. Aquest, diguem-ne « caràcter » humà, és universal i no distingeix ni races, ni ètnies ni religions.
La nostra eterna pregunta podria ser: "Serem sempre així?"
I afexir aquesta qüestió a aquella afirmació que fem sobre els polítics, que ja està gastada de tant dir-la: “Tots són iguals”
Diem “són” perquè nosaltres no ens hi volem incloure. És fácil parlar dels demés, com si els qui parlem fóssim perfectes.
Al fil de totes les discussions que s’han desencadenat sobre l'afer dels sous dels nostres manaires, en el bloc de Segur de Calafell, us adjunto un escrit que té a veure amb el tema, encara que sigui de forma esbiaixada.
És un comentari de text que es demana als alumnes d’Història Medieval de la carrera d’humanitats de l’UOC (Universitat oberta de Catalunya)



…Cuando Adán trabajaba la tierra y Eva hilaba ¿quién era entonces aristócrata? Al principio de los tiempos todos los hombres eran iguales. La servidumbre fue introducida por las acciones injustas de los malos, contrariamente a la voluntad divina: porque si Dios hubiese tenido la intención de hacer siervos a los unos y señores a los otros habría establecido esa distinción desde el principio. Ahora se presenta una ocasión a los ingleses, si saben aprovecharla, de sacudir un yugo tan antiguo y obtener la libertad siempre deseada. Es preciso que se armen de valor. Que se conduzcan como el sabio de la Escritura que guardaba el buen trigo en su granero pero arrancaba y quemaba la cizaña... la cizaña de Inglaterra son los jefes opresores. Ha llegado el momento en que es preciso extirpar y eliminar a los malos señores, a los jueces injustos, a los legistas que obstaculizan el bien común. Entonces habrá paz para el presente y seguridad para el futuro…

Sermó de John Ball, any 1381. Chronicon Angliae, auctore Mónaco quodam Sancti Albani. *

Com es pot comprovar, l’any 1381 (ha plogut, tronat i llampegat força) ja es plantejaven aquests “problemets" socials.
Això vol dir que, l’ambició, l' avarícia, l’afany de poder, etc., van néixer amb l’home i la dona. Són part de la nostra essència.
Un servidor que és agnòstic, discrepa de la creença de John Ball, no de la seva denúncia. Perquè ell fa culpable a l’espècia humana “las acciones injustas de los malos”. Ja sabeu que els catòlics quan han de donar opinió sobre la maldat de Déu, et surten amb el ciri trencat de que El Creador ens va ver lliures i t’etziben allò de “ Els designis de la Providència són inescrutables”. Cagada l’hemus. Jo no em regeixo per “designis” sinó per “fets”.


Si hi ha qui cobra uns sous desmesurats, i qui cobra una misèria, és que quelcom no funciona. La balança té massa pes en un dels plats. Segons el criteri ètic d'igualtat, naturalment.
I aquí ens hi hem d’incloure tots.
La reflexió de l’escrit medieval em du a pensar que, si no passa un daltabaix còsmic, si Déu, o qui sigui, no s’inventa una altra espècie (que no cal que es digui humana), això nostre va per llarg.
Si algú llegís aquest escrit, d’aquí a 628 anys, em sembla que pensaria el mateix que pensem de l'escrit que fa 628 anys, va escriure el frare revolucionari.

I no hi podem fer res...
Sort que ens anem consolant, mentre gaudim, de tant en tant, de Sòcrates, Einstein, Picasso, del Barça i de La K-mama...No tot és negre, naturalment.


* John Ball
(?-Saint-Albans, 1381) Prelat anglès. Va ser excomulgat pels seus sermons revolucionaris. Va seguir predicant pels pobles a l’aire lliure. El van empresonar l’any 1376. Desprès d’esser alliberat pels camperols es va destacar com un dels inspiradors de la revolta de 1381. Quan aquesta va ser sufocada, Ball va ser condemnat a la forca. Williams Morris va escriure una obra molt popular dedicada a ell: El somni de John Bal.

lImatge :gallery.nen.gov.uk/image69524-.html

Pintura d'Antoio Berni "La mnifestación"

7 comentaris:

Albert Pijuan ha dit...

El gran 'què' és el decalaix que hi ha entre la constatació immemorial d'aquesta naturalesa i l'acció humana. Aquesta constatació de la idiosincràcia (per dir-ho d'alguna manera) humana no sol anar acompanyada d'un paquet d'accions en concordància amb aquesta constatació. Prou que es va cansar de dir-ho Maquiavel, actuem segons 'com' sabem que són les persones, i no segons 'com ens agradaria que fossin'(A nivell polític, els primers a entendre això van ser els nord-americans, que van intentar corregir-ho amb el sistema de checks and balances (contrapesos?), i tot i així sembla que van ser massa optimistes). Així que: atès que sabem com són els nostres polítics, actuem segons aquest coneixement i no pas segons com voldríem que fossin. És molt bàsic, però a vegades se'ns oblida.

el Mèlich ha dit...

Resumint.

Si no els podem fer com voldriem que fóssin (o sigui: BONS) siguem tots dolents
Base del maquiavelisme.
No està mal la proposta.
Molts ja ho practiquem, de grat o per força,em sembla a mi: Sí, és la nostra idiosincràsia.Com l'ombra, només la deixem quan no fa sol.

Gràcies Pijoan per la teva col.laboració que enriqueix aquesta paupèrrima estança.
Salut!
J. Mèlich

Anònim ha dit...

Molt encertat el text i les explicacions.
Aquesta ha estat la realitat de sempre amb diferents règims.
Polítics i ciutadans, patronal i treballadors, rics i pobres, esquerra i dreta...segons on et trobis opinaràs molt diferent i tots raonen les seves accions.
Ser neutral és molt difícil!
Jo sóc treballadora i el meu home empresari; no prenc la mateixa postura quan he de defensar les meves coses particulars quan he de donar-li la meva opinió al meu home quan em consulta sobre els seus treballadors. Injust no, diferent posicionament.
Sóm enrevessats els éssers humans, oi?

Albert Pijuan ha dit...

La resposta a no poder ser 'bons'no és en convertir-nos tots en 'dolents' (o no només), sinó simplement en ser previsors.

Miquel Casellas ha dit...

Tots són bons o dolents depen de com és miri. Tot es relatiu.

Eva Ventura ha dit...

Desde el principi dels temps sempre hi ha hagut un cap en la tribu.
El fort domina al dèbil, qui té el foc domina les tribus, actualment el qui té els diners ho domina tot.
Els dolents són els que tenen tot el que nosaltres desitgem i que costa tant de compartir.
Tots SOM iguals, tots volem una mica més i no perdre mai res.
No podem fer res... com tu dius Mèlich.
Però podem gaudir dels somriures dels nostres petits, del sol a la cara i la imaginació.
Besitos bombonet!

Trini ha dit...

A mi m'agrada el teu, de tarannà.
Avui no he vingut a debatre ni a opinar, només he vingut a fer-te un petó virtual en el dia del teu sant.

Sí, penya! Avui és Sant Mèlich!

Bona diada en companyia de molta de la teva gent!