dimarts, de març 31, 2009

Coses petites






La vida és un trencaclosques fet de detalls. Una sèrie minimalista d’instants, de visions, d'objectes, de sensacions. Com en un puzle inexorable, cada peça s’enclasta amb l’altre i forma el teixit de la nostra vida. A mi m’agraden els petits detalls, les petites coses que sembla que no tinguin importància però que fan com el ciment entre les rajoles. Sense elles no es comprendria la vida.
“Esas pequenyas cosas” que cantava el Serrat.




Tinc el vici de memoritzar aquests àtoms de la meva vida. I tinc els calaixos plens d'objectes inútils(?). Ara amb els anys se’m va deixatant la memòria i se’m perden moltes engrunes pel camí. Però us puc dir que encara col·lecciono tot el que puc. De tant en tant, sorprenc als qui m’envolten amb detalls minuciosos de fets, persones, imatges i sensacions, trets dels racons més amagats de la memòria. Sóc molt despistat pel què fa a les accions més quotidianes, als fets que en solem dir « importants » però, en canvi, en el que hom sol considerar « collonades », tinc un arxiu màgig, inesgotable, tant de memòries com de "deixalles". Tota una col.lecció de col.leccions.
Puc descriure amb claredat, una pedra d’un camí, de la meva infància, unes paraules d’una conversa de fa 30 anys, o els noms dels gossos que hi havia al meu poble quan era infant. Encara guardo els meus quaderns de col.legi, els meus "tebeos", les cartesd'amor del meu pare...
Si mai llegiu el meu llibre l’Argentera …quan anàvem amb avarques, cosa que dubto, podeu comprovar el què us dic.
Passejo i, sovint, porto la càmera fotogràfica i enregistro en imatges algunes de les visions que em criden l’atenció. Potser un dia, com avui, les trec i les mostro.

Aleshores apareixen els records que aquestes petites coses duen en el seu farcell i em retornen a la memòria i em diuen què va passar en aquell instant retingut i amagat tant de temps.
Què us fan pensar aquestes imatges?...Potser el mateix que a mi? Potser res? Potser us arrenquen un somriure? Teniu en el vostre sarró, instants semblants als meus?...



“En un rincón, en un papel o en un cajón...”





8 comentaris:

Carme ha dit...

Qujina ràbia! ara se m'ha esborrat tot el rotllo!

Mèlich, tot i que tenim estils diferents, m'he sentit identificada amb el teu post. Ja saps que m'agrada col·lecionar moments, però ho faig bàsicament en paraules. Els objectes m'aclaparen una mica, em fan mandra, sempre m'acaben fent nosa, no ho sabria explicar. Trobo que ha de ser bonic trobar objectes antics i que et recordin un moment o un lloc, però no ho sé fer. Quan és el moment els trobo massa poc importants i no sóc capaç de deixa r passa r el temps que els converteixi en records preciosos.

M'ha agradat el teu post. M'ha fet sentir bé. Comparteixo el despiste per algunes coses i la precisió amb molts detalls per unes altres. M'agrada tenir-la, aqiuesta mèmoria, aquesta precisió... cada cop menys.

Les teves fotos diuen molt, suggeridores i boniques. Podria col·leccionar aquest instant de coincidència i complicitat, escrivint alguna cosa. Si me'n surto ja t'avisaré.

Una abraçada.

Miquel Casellas ha dit...

Tens tota tota la raó. un cop més estic amb tu.

lunazul ha dit...

:)

Tú eres de los míos, yo soy de las tuyas.. ;)

No recuerdo qué cené ayer, pero al leerte ha golpeado en mi cabeza una cancioncilla que me cantaba mi abuelo, sentada en sus rodillas... y recuerdo su sonrisa y cada marca de su cara, y el brillo de sus ojos azules-grisáceos, por el paso del tiempo.. y me duele el no tenerle.. Pero vuelvo a sonreir recordando aquella canción de pajarillos que terminaba con un sonoro "y al que no, que le den morcilla!", y su carcajada cuando le dije con apenas 3 añitos que morcilla no, que pica, que pica.. :)

Trini ha dit...

Ostres! Sóc més despistada del que em pensava (i mira que em penso que ho sóc molt, eh?)
Deu fer ja quasi un parell de mesos que em van donar un "recado" per a tu. El deixaré aquí perquè no és ni ofensiu, ni mereixedor de privatesa.
En Joan, el meu estimat sogre, li va xorissar el teu llibre que li vam regalar a la meva sogra i em va dir que un cop començat li va ser impossible deixar-lo, i que en dos dies se'l va cruspir. Li va encantar i em va transmetre la seva alegria i satisfacció amb la lectura de "L'Argentera, quan anàvem amb avarques", per a que te les fes arribar. I doncs..., fet! :)

Pipo ha dit...

Com Lunazul, jo tampoc recordo el que vaig sopar ahir o el que he dinat avui al migdia. He de reconèixer que sóc increïblement despistat (que li preguntin si no a la meva dona). Ara bé, en canvi tinc memòria olfactiva... A vegades, una olor evoca una situació passada, un retall mínim de la meva vida emmagatzemat al disc dur que tots portem a sobre i que, si algú fos capaç de fer-ho servir totalment, seria un privilegiat i un geni. Per què déu ser que de sobte una olor t'evoqui una sensació que vas viure en un moment llunyà en el temps però tan viva com la d'aquell moment remot? Potser sóc l'únic? Veig que no.... mateix fons, diferents matisos... Mèlich, ets gran... déu ser que tú si que fas servir molta part del disc dur (i no parlo precisament de l'ordinador).

Sonia ha dit...

Entranyable redactat.
Això passa tot sovint amb els que tenim un quants anys darrera, o be un tros ben recorregut.

Eli ha dit...

En vaig fer un post un dia, també amb la cançó d'en Serrat... Valora les petites coses, perque un dia miraràs enrera, i sabràs que eren grans coses!

:-D

Mon ha dit...

Hola, He vist la carta que feies referencia en el meu blog, jo visco al num 16 quina coincidencia!
Per cert recordo haver vist fa un parell o tres d'any el grup K-mama a Mont-roig sou molt bons (l'Albert i jo haviem fet teatre a Mont-roig) salutacions