Credibilitat
“Les coses, segons qui les diu...me les prenc a la fresca....”
El Boig de Santa Oliva.
Llegeixo en un periòdic de la comarca, un bon article, al menys a mi m’ho sembla. És un anàlisi crític, molt acurat i coherent, de la gestió d’un equip de govern municipal. Ni la identitat de l’autor ni la del municipi, no
venen al cas. Comento i alabo l’esmentat article amb uns amics. La seva primera reacció és saber de quina ploma ha sortit. Identifico el “culpable” que firma i es presenta com el portaveu d’un partit polític.
Cagada l’hemus! -“...I aquest, què vols que digui, si és dels de l’altra bàndol?” Em quedo amb cara de restrenyiment. O 
sigui, que un article, per mi correcte, amb un anàlisi gens demagògic i molt clar, en els temes que exposa, pel sol fet de portar la firma d’un militant i el segell d’un partit polític, perd ipso facto, tota CREDIBILITAT. Conclusió: les opinions dels nostres polítics, com es diu en l’argot actual, ens rellisquen o ens la bufen. Pesen menys 
que les trifulgues de la Pantoja, les depres de la Mosquera, 
les memòries de Doña Sofia o, ja no diguem, les declaracions de l'Eto'o. Els polítics s’han convertit en avis dels Zipi i Zape, carregats de “batallitas”. La gent els veu venir i es posa a xiular, quan no pot córrer, com passa amb els capellans, els borratxos o els tocats de l’ala; encara que tinguin tanta raó com el Boig de Santa Oliva. quan om veu unes sigles de partit, fan "passa Galinda que no encalaixis" (frase típica a Calafell platja). Podeu riure, però és ben greu i trist. Això pot donar peu al retorn dels anònims que, per cert
, ja treuen el cap. Perdre la CREDIBILITAT, pot ser com perdre el virgo, un fet irreversible. Amb un matís només: que la virginitat se sol perdre a gust. Perdre el crèdit, fa pena.
............................................................
“Les coses, segons qui les diu...me les prenc a la fresca....”
El Boig de Santa Oliva.
Llegeixo en un periòdic de la comarca, un bon article, al menys a mi m’ho sembla. És un anàlisi crític, molt acurat i coherent, de la gestió d’un equip de govern municipal. Ni la identitat de l’autor ni la del municipi, no
venen al cas. Comento i alabo l’esmentat article amb uns amics. La seva primera reacció és saber de quina ploma ha sortit. Identifico el “culpable” que firma i es presenta com el portaveu d’un partit polític.
Cagada l’hemus! -“...I aquest, què vols que digui, si és dels de l’altra bàndol?” Em quedo amb cara de restrenyiment. O 
sigui, que un article, per mi correcte, amb un anàlisi gens demagògic i molt clar, en els temes que exposa, pel sol fet de portar la firma d’un militant i el segell d’un partit polític, perd ipso facto, tota CREDIBILITAT. Conclusió: les opinions dels nostres polítics, com es diu en l’argot actual, ens rellisquen o ens la bufen. Pesen menys 
que les trifulgues de la Pantoja, les depres de la Mosquera, 
les memòries de Doña Sofia o, ja no diguem, les declaracions de l'Eto'o. Els polítics s’han convertit en avis dels Zipi i Zape, carregats de “batallitas”. La gent els veu venir i es posa a xiular, quan no pot córrer, com passa amb els capellans, els borratxos o els tocats de l’ala; encara que tinguin tanta raó com el Boig de Santa Oliva. quan om veu unes sigles de partit, fan "passa Galinda que no encalaixis" (frase típica a Calafell platja). Podeu riure, però és ben greu i trist. Això pot donar peu al retorn dels anònims que, per cert
, ja treuen el cap. Perdre la CREDIBILITAT, pot ser com perdre el virgo, un fet irreversible. Amb un matís només: que la virginitat se sol perdre a gust. Perdre el crèdit, fa pena.............................................................
5 comentaris:
Que trist...., ara ben be ho has dit Mèlich.
Els polítics perden credibilitat, perquè quelcom voldran..., treure a qui està per posar-si ells...
Perquè els hi va el seu lloc de treball, perquè el poder, pel qui el sustenta es massa atractiu per deixar-lo escapar i s'acaba dient Sí, quant en realitat hauria de ser No, i s'és capaç de pactar amb el "dimoni escuat" si cal. Ai ! que malalt està el sistema...
Anem molts a votar perquè toca, amb poca il·lusió, amb poca esperança de que quelcom millori, perquè la família des de sempre ha votat a tal o qual, perquè de totes les opcions es la menys dolenta, perquè el conec i m'agrada més que l'altre, tot plegat "pela amb deu" !!!!!
Sí que és una pena. La política es un món enrevessat i, com a tots els llocs, es couen faves. La "corrupció" existeix tant al món públic com al món privat ( els bancs no ens enganyen i ens roben?) el que passa que és més visible la figura del polític que el banquer que juga amb els nostres calés.
Això no és una llança a favor dels polítics, els quals ja tenen un bon sou per la responsabilitat que tenen, sinó que no és just ficar a tots dins del mateix sac ( avui buscaré l'article que comentes) i menys jutjar els seus coneixements. En el món de la política cap tothom: amics, promotors, fills de, però també gent qualificada que han dedicat temps a formar-se per exercir com a bons polítics, alguns ( o la majoria) són corruptes,però, n'hi ha d'altres que no; al igual que els arquitectes, per posar un exemple, alguns són bons i fan ponts sòlids i altres al quart dia se'ls cau l'obra i amb la seva dimissió hi ha prou.
Crec que al nostre país ha tornat el famós "desencanto" que es va viure fa rere anys. La solució, abans de votar analitzar la situació, les persones i alguna cosa més i no casar-se amb cap partit, s'ha de votar a l'opció que més interessa a cadascun de forma individual primer i, després de forma col•lectiva. Mai s'ha d'oblidar que l'ésser humà és racional i egoista alhora; i això prima!
No es guanyarien la vida amb les paraules, els polítics són els actors fracassats de la nostra societat.
Si us plau, vull demanar disculpes perquè a lo millor no sé..., s'ha mal interpretat el comentari, el que volia transmetre i d'acord amb en Mèlich, és la llastimosa sensació d'avui en dia, de molt jovent i de no tant..., vaja! que costa molt creure allò que es diu quan el que ho diu, es un polític.
La manca ideològica, del fer perquè un ho creu i ho sent, posant a disposició del be comú els seus coneixements i no els seus interessos, ha fet mirar amb recel als polítics i la política. Es molt complexa sobreviure "net i polit" fent política (pactes aliances, etc).
No obstant quant hi ha un bon candidat que transmet confiança i amb garra i força exposa un bon programa, convenç, la gent se l'escolta i els vots van cap enllà. "Casar-me" amb un partit, avui per avui amb seria "treure el son", i no es que sigui per falta de compromís, es que no ho veig clar. Pot ser immaduresa política ? o un munt de desenganys de la generació dels 70 ?, de moment i sense voler posar a tothom al mateix sac, seguiré políticament amb stand by.
Sònia, bonica, no ha hagut cap malentès. Tot el contrari. Simplement he deixat la meva opinió dels polítics i la política.
Jo sóc una persona que respecto totes les opinions. Qui sóc jo per "criticar" la percepció d'una altra persona? ( que no és el cas d'aquest article).
Una salutació
Publica un comentari a l'entrada