dilluns, de març 02, 2009

La petjada del lloro Startús


Albert Compte, no t'oblidarem


La casa Barral, un marc idoni per un acte senzill i inoblidable.
David Castillo, Pedro López Navarro i Josep Mèlich

Tot va quedar en família. Com l’Albert hauria volgut. No es necessiten catedrals ni estadis per fer homenatges als cronopis. Amb poc espai en tenen prou per a ballar tregua i catala. Va ser una vetllada xiripitiflàutica (paraula habitual de l'Albert), sense parlaments retòrics ni ampul·losos, sense preparació; a raig de cor.
Per a mi va ser un honor que es contès amb la meva presència. Revelar alguns secrets, no tots, compartits amb el meu estimat cronopi l’Startús, va ser la remembrança a un personatge que m’ha marcat la vida en molts conceptes.
En David Castillo, l’escriptor i amic que mai el va abandonar i va ser testimoni dels seus darrers dies, va obrir l’acte amb unes paraules entranyables que ens van obrir el camí de la forma més planera, als qui el vam seguir en els parlaments. Finalment, l’acte va esdevenir, espontàniament, un col·loqui, una xerrada distesa, entre tots els assistents. Tothom va exterioritzar el seu amor cap a l’Albert, amb anècdotes diverses, senzilles, la majoria còmiques, viscudes amb el nostre amic absent…Una forma d’exterioritzar la tristesa a la manera Albert Compte, que era el seu estil satíric, àcid i planer de dir les coses…Portarem sempre el pòsit del seu regust en els ostres cors. Mai és tant patent com en el cas de l’Albert el fet que una amistat pugui deixar una petjada tant perenne dintre nostre.

L'Editor Pedro Lòpez Navarro (Ed. Quadrivium) ens va presentar el llibre, amb brevetat, però de forma concisa. Ens va fer una crítica entusiasta de la poesia que conté aquest volum , del llibre pòstum el “Romancero Goliardo » . Un llibre de poemes amb la pura essència Startús en cada un dels seus versos. No l’hauríeu de deixar de llegir. Una caixa de Pandora plena d’amors i desamors escrits a raig, sense control racional, com un esclat de sentimentsirreprimibles. Una visió crua de com es pot estimar sense límits dins l’infern de la nostra societat actual on els tòpics són un autèntic esbarzerar, disortadament, com en el seu cas, insalvable.
Va ser un acte senzill però impregnat de sentimnts sincers i de grans records.
En el laberint de La Cultura, encara molt lluny del poble, hi racons i instants inesborrables. És una sort, en aquests casos, poder ser-ne un privilagiat.
He de donar les gràcies molt especialment a la Serafina Badenas, amiga de l’Albert i meva, a la qual l’emoció li va fer preferir que fos jo el qui parles en nom dels pocs, però molt estimats calafellencs, que el vam tractar en el se pas d’au migratòria, per casa nostra.
Moltes gràcies a tots.

Informació del llibre http://www.editorialquadrivium.es/index_c.html

Fotografia extreta del web de l'Ajuntament de Calafell

..................................................................................................................................................

5 comentaris:

Miquel Casellas ha dit...

Era un bon escriptor, llàstima que la vida no li hagi deixat demostrar-ho. Ara ens queda la seva paraula i el seu record.

Llop Ferotge ha dit...

Gràcies Melich i Serafina per mantenir encesa la flama del Lloro Ecléctic. Estic segur que, malgrat la seva presència física ja no hi sigui, la seva poesía vencerá el silenci i ocupará el lloc que es mereix dins de la millor literatura.

Una abraçada i salutacions cordials

Trini ha dit...

Gràcies a la teva intervenció, Mèlich estimat, vaig poder creuar algunes paraules en un parell o tres d'ocasions, molt poques, però les suficients per entendre que les meves paraules es presentaven davant d'un ésser realment excepcional amb tot el seu àmbit i la seva senzillesa.

lunazul ha dit...

Qué pena que lo bueno me quede tan lejos..

Intentaré hacerme con una copia del libro, voy a buscar la info :)

Un abrazo, Mèlich!

Serafina Badenas ha dit...

L'Albert, el grqandíssim cronopi, el trabucaire garrotxí, era, sobretot, un home solar que omplia de llum a tothom que se li acostava. Dificil d'oblidar y més difícil encara d'haver de prescindir de la seva veu. Et recordarem sempre, Albert.