Una altra mala notícia:
Ens ha deixat el Martí del Pilis.
Un calafellenc molt conegut a la platja de Calafell El Martí era un home de geni, de caràcter fort, però tractat d’aprop era una bella persona. Va ser pescador d’una de les cases més populars de la platja: Cal Pilis, que, amb el temps, i regit pel seu germà Josep i la seva cunyada Esperança, esdevindria un restaurant molt popular i de prestigi. Encara avui s'hi pot menjar, amb un nou propietari, el Joan i la seva muller que van heretar el bon fer de la família Pilis.
El Martí, com molts joves de la seva època, també va treballar a Alemanya. Quan va tornar es va dedicar a diversos oficis, però finalment, la mar el va acollir de nou, i va ser pescador fins fa molt poc temps.
Tenia 78 anys.
Calafell, darrerament, va perdent gent de la família de la vella platja. No podem fer res més que guardar el record per sempre.
Martí, publico aquesta fotografia a la teva memòria; l' ha vist ben poca gent. Potser ni tu mateix. Remenant pel meu arxiu, t’he trobat. És del dia que ens va visitar la Setmana Catalana (1971). El Luís Ocaña, que també ens va deixar, el González Linares, tu, amb el teu aspecte d’aquells anys (sense la perruca) i jo, amb trenta quilets menys i sense barba.
Ens ha deixat el Martí del Pilis.
Un calafellenc molt conegut a la platja de Calafell El Martí era un home de geni, de caràcter fort, però tractat d’aprop era una bella persona. Va ser pescador d’una de les cases més populars de la platja: Cal Pilis, que, amb el temps, i regit pel seu germà Josep i la seva cunyada Esperança, esdevindria un restaurant molt popular i de prestigi. Encara avui s'hi pot menjar, amb un nou propietari, el Joan i la seva muller que van heretar el bon fer de la família Pilis.
El Martí, com molts joves de la seva època, també va treballar a Alemanya. Quan va tornar es va dedicar a diversos oficis, però finalment, la mar el va acollir de nou, i va ser pescador fins fa molt poc temps.
Tenia 78 anys.
Calafell, darrerament, va perdent gent de la família de la vella platja. No podem fer res més que guardar el record per sempre.
Martí, publico aquesta fotografia a la teva memòria; l' ha vist ben poca gent. Potser ni tu mateix. Remenant pel meu arxiu, t’he trobat. És del dia que ens va visitar la Setmana Catalana (1971). El Luís Ocaña, que també ens va deixar, el González Linares, tu, amb el teu aspecte d’aquells anys (sense la perruca) i jo, amb trenta quilets menys i sense barba.
Reposis en pau, Martí.
2 comentaris:
Hola Mèlich,
sembla que, desgraciadament, els teus últims posts t'estan obligant a donar males notícies. Comparteixo amb tú la descripció que fas del Martí, la veritat és que era una persona entranyable.
A reveure,
Sergi
Darrera una aspecte fort i aparentment rondinaire s’amagava un home bondadós, alegre i molt generós, que ajudava a qui li ho demanés.
El Martí era com de la família. A casa l’apreciàvem molt. El meu pare el va conèixer quan va baixar a viure a la platja, el 1971, i des d’aleshores van mantenir la seva amistat. Jo el recordo a la “rodona” quan baixava a la platja, a les fotos de casament dels meus pares, al Pilis, al nostre carrer... Era estrany no trobar-nos.
Sempre guardava un munt d’històries per explicar: com de difícil va ser perdre els pares des de ben petit i marxar a treballar a Alemanya; la volta al món i el retorn a l’ofici de pescador que el va jubilar.
A la Barata, a Sitges, el trobaran a faltar, ja no hauran de canviar de música quan el vegin entrar. I segur que el meu pare i el Joan Blanco també a les seves “reunions”: faltarà un “compinche”.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada