dimarts, d’octubre 16, 2007

Diàlegs per a cronopis II


Una segona entrega dels cronopis que no callen mai:

Bandini

U n ojo en la nuca y el otro en la frente
Pies descalzos sobre un reloj, uno en las seis y otro en las doce. En la palma de una mano, anillada y desierta, se deja aplastar una larva de mariposa, zumo lento y agrio entre los dedos. Caricias pasadas de rosca despellejan a un corazón con restos de salsa guacamole en las encías. Unos besos, una tapa de WC, un par de sonrisas forzadas y una ventana a medio abrir en una pared de obra vista. Pies descalzos sobre un mapa, uno en Granada y otro en Lima. La tiza de Rosana sigue sin escribir en el hielo, y se cansa mi boca de partirse la boca contra el marco de tus fotos. Un alma con síndrome de Diógenes gasta aquella caja de condones que compró a medias con su último desvelo, burbujas en la horchata soplando por la pajita, y en la nevera un helado de café y una muestra de orina, extra de azúcar sobre el papel que envuelve tus regalos. Pies descalzos sobre un calendario, uno en septiembre y otro en marzo. Después del sexo, un par de caderas firman un parte amistoso en la cuneta, cintas de cassette enredadas en los arbustos de tu pelo, manchas de frenos a destiempo dibujadas en las palmas de mis manos. Y enseguida un teléfono y tengo que irme, me espera ese rincón del espejo en que no estás, Pachá en la camiseta, humo de cigarro, olor a Ragazza en las entrañas. O volver a tener quince años, Burguer King y Coca-Cola, cine y luces fuera, y un paquete de deseo y palomitas. Y quererte cada día un poco menos. Y seguir muriéndome por ti. Y seguir limpiándome las salpicaduras de sangre de un verano llevado por fin contra las cuerdas. Mariposa helada.



El Mèlich

V inc del Tàrtar, el Caos per a alguns. Sóc un ciclop alliberat pels cronopis, mites d’avui. Podria ser Palifem però no, no ho sóc, Polifem va ser un cabró am Ulises, el primer heroi semidéu que portava bitllet Calafell- Barcelona Sants, anar i tornar. Polifem li va esgarrar 5 vegades la catenària de rodalies al incaut d’Orestes que era el sobrenom de R. Rodriguez Guasch i no l’altre nom d’Ulises, com molts encara pensen, i que a més, va haver de carregar amb totes les cabronades de Zeus, a part de la lluita amb un Polifem germanastre meu, amb la temptació de les sirenes de la tèrmica de Cubelles (que són allí per l’aigua calentona), i altres entreteniments; tornant a Cunit-Itaca, Via 3ª, segona andana.

Jo només tinc un ull, sinó no fóra ciclop . Tu en tens dos, són dos ciclops segrestats i lligats d’espatlla a espatlla per no pagar l’impost revolucionari exigit pels fanàtics de Sabina. Els vas portar a Corporación Dermoètica i dels dos caps n’han fet un. Et conec Bandini. Tu parles de bicíclops però en realitat...Si ets un clàssic.

Tampoc tinc peus ni rellotges, ni mapes ni calendaris. Sóc fill de Cronos i d’Hades ja en tinc prou. Puc entrar tranquil·lament en el teu Magdonals amb una papiola de cal Bolet que molt pocs saben què és i fer posar tothom “suelo al cuerpo” i obligar-los a llegir una de les nostres cròniques a veure qui aguanta més. Seguidament pintat de color simpson puc declarar el meu amor mòrbid a una puteta de la rotonda, recent dutxada amb Casera. Puc fer moltes coses que tu ja saps. Mentre fumigo a Ismael (El serrano) i cremo llorer pel J. Martínez el “menda de
Chamberí”, escoltant amb el meu ull atent, “Los perros
del amanecer” , que, de fet, no són ni gossos ni amanecer, sinó confrares del Santo reproche, disfressats de Lagarterana”, mentre ensarrono el Serrat i em cago amb la Tamara (no et confonguis), perquè mirant-me fixa al fons del meu ull, em diu que no pari. Quin polvo tant incult!! Sigue, sigue. Quina delícia!!
Però pots estar tranquil: et retorno allò que tant desitges. Sóc un ciclop generós. Te la porto embolcallada amb papirus plens de poemes, d’aquells que ens agraden a tu i a mi i a ben pocs més; escrits amb els dits al vidre que he entelat amb les meves bafarades (què poca seriedad!).
Per a tu la convertiré en una “Mariposa celiente” només, simplement, elementalment, suaument, escalfada al microones del meu ull calidoscòpic.

He intentat per tots els mitjans, estar a la teva altura...No en sé més.



1 comentari:

Aura ha dit...

Ostres, això hem recorda, quant era petita i anava al circ, el "redoble de trompetas" que tocaven quant els trapecistes feien els saltats. A veure quin era el més difícil, el que aguantava més, el frec a freg saltan per l'aire, en fi ...

Però desprès de haver llegit això, com sempre, segueixo fent-me la mateixa pregunta, com punyetes ho feu?

Una abraçada