dijous, d’agost 09, 2007

Ioga a la catalana



La Filomena (I)






Hi ha un garbuix en el meu cervell. Salten signes, imatges, pensaments. Cal posar ordre. Obro un llibre.. El fullejo, com si me’l volgués engolir d’un glop. Bec aigua. M’agrada beure a galet, com quan ho feia amb el càntir negre (De Verdú) a casa, en la meva joventut. Molts cops, aquesta acció m’anava bé. El rajolí xipollejant dins la meva boca, m’ajudava a viatjar cap a l’estat mental adient. Però avui no hi ha resultats. No em concentro. Deixo el llibre, després d’haver llegit per enèsima vegada la biografia de l’autor i una síntesi del contingut de l’obra, amb el consell final de que no me la perdi. Primera reflexió ( això ja rutlla), tots els comentaris que porten els llibres a les tapes o a les solapes, són alabances del producte literari que tens entre mans. Mai he trobat una dissertació que et convidi a abandonar el llibre, que et convidi a que no el llegeixis. La lògica aquí és inapel.labe, clar. Però, si un dia algú s’oblidés la lògica, potser el lector entraria amb més interès a menjar-se el llibre. Per allò del resultat contraproduent que en diuen.
Ja vaig fent dissabte del meu capçot de pensar. Aquesta reflexió n’ha enfilat d’altres i comencem a ordenar. Sempre que em trobo en semblant situació, cerco algun punt per contemplar i m’hi estic fixat una estona. En “Fum, fum, fum”, una obra còmica de Jordi Sánchez (no l’actual alcalde de Calafell) que la K-mama va representar, hi ha un excel·lent monòleg d’un personatge que ens diu que, quan ha d’estar moltes hores en repòs, cerca un punt material, una mosca una esquerda de la paret, qualsevol cosa i se’l queda contemplant. Això t’omple d’una calma, una benaurança una beatitud que riu-te’n del Ioga. En podríem dir que és un Ioga a la catalana. Des d’aleshores jo també ho faig, amb una petita variant. Jo em dedico a contemplar objectes i persones (que estiguin quiets, naturalment). I així, enceto un exercici de minimalisme que fa el miracle de la meva reordenació mental. Torno a beure aigua. He deixat d’escriure i he anat a donar un tomb pel pis.
Quan torno, començo el ritual. Avui contemplo la Filomena.
Aquí la teniu. És una de les mascotes de la família. No tenim mascotes vives, no ens agraden els esclaus. Aquesta deliciosa creatura de cartró pedra que va ser joguina de les nostres filles, ara roman damunt d’un moble sola i més abandonada del què es mereix. Però no ha perdut mai aquesta aura d’innocència i d’optimisme que encomana als quatre vents. No la trobeu “cuca”? A mi sempre m’ha tingut enamorat. Avui l’he retrobada, per atzar, i m’estaré una bona estona amb ella.
Contempleu-la i més endavant en parlarem. Ara jo m’hi poso bé. Ja us faré arribar les reflexions.
Què me’n dieu? Podeu provar aquest o un altre exercici semblant.
Preneu notes.
Hola Filomena!
Trobeu que li escau el nom?

2 comentaris:

Miquel Casellas Porcar ha dit...

Hem de crear els nostres simbols propis que ens passem la vida imitant dels del dalt. Aquest pot reflexar la pau i la tranquil·litat catalana. Que tingui igual o més sort que el caganer que és del més internacional que tenim.

el Mèlich ha dit...

No et perdis el capítol següent de la Filomena.
Gràcies per la teva col.laboració, Miquel.
Salut!!
Mèlich