Crónica d'urgència.
Paco Umbral (feu clic) .
Ha mort.
D eien que era l'escriptor que més bé s'expresava en llangua castellana. Era un cheli comunista de gaban i bufanda, assidu de les velles tertúlies del café Gijón. Descarat, agressiu i arrogant. Però, per a mi, un escriptor soberbi. Tinc els seus magistrals articles a la revista Destino dels anys 70-80 i els conservo com un tresor.
El primer llibre que vaig llegir d'ell, va ser una novel.la, potser la única? "El Giocondo". 
Una obra, agosrada que, en aquells temps de ple franquisme, tractava el tema homosexual.
El vaig conéixer personalment, en la presentació del llibre de Baltasar Porcel "Cavalls cap a la fosca" en un hotel de Barcelona, ara no recordo quin. Va tenir la gentilea de xerrar una estona amb mi i la Teresa, i de dedicar-nos el seu darrer llibre d'aleshores, "Mortal y Rosa".
Una de les seves últimes intervencions televisives va ser sonada. La pobre Milà (feu clic) en va sortir amb cagarrines.
Ho recordeu?
Des d'aquest modest racó, un record entranyable per a Paco Umbral i desitjar que descansi en pau.
2 comentaris:
Potser per no coneixe'l el tinc com algú que no em complau de llegir. Jo sempre l'he tingut per un ésser pretenciós i poc amable. Algú amb qui s'ha de tractar-hi amb temença.
Vaja..., que no em queia gens bé.
De tota manera li desitjarem que tingui un bon cel i que ens hi esperi força anys.
Otro luto. Ese Madrid de hambre y de altas horas y de bufandas blancas y de Cafés Gijones pierde las gafas de pasta que mejor han descrito sus crónicas. Dandi y vagabundo, cordial e incorregible, gato hiriente y de angora. Lennon español, maldita neumonía. Lo que le daba la gana y punto. A leer toca.
Publica un comentari a l'entrada