dimecres, d’agost 29, 2007

Ioga a la Catalana i III




Filomena (i III) I la deixarem tranquil.la.

Heu recopilat les Filomena que coneixeu? I què? Oi que totes no es poden dir més que Filomena?
I aquí entro en el darrer fruit que he extret del meu “Ioga a la catalana”. Ja sabeu, la contemplació de la Filomena.
He arribat a la conclusió que hi ha una gran majoria d’éssers humans que fan honor o deshonor, al seu nom: també ho he encarat a l’inrevés: Hi ha noms que fan honor al seu propietari.


No se’n pot pas fer dogma. De fet, en res de la psicologia humana, es pot dogmatitzar. Per allò de que les excepcions confirmen la regla. Perquè, moltes vegades, les excepcions són tantes que la regla se’n pot anar en orris.
L’ou o la gallina? : El nom fa el propietari o el propietari fa el nom? En el cas de la Filomena, ella ens va fer el nom. La vam contemplar tota la família, ens vam mirar, la vam tornar a contemplar des de diversos angles (era una rotllana al seu entorn). Tot d’un plegat, i després d’un viatge mental, breu, a Bonastre, vaig saltar: “Li direm Filomena” Ningú va replicar. Vam riure, i seguidament, ja la vam començar a cridar pel seu nom: “Filomena” “Filomena”, res de Filo, com si tota la vida s’hagués dit Filomena.
En el cas dels humans jo em decanto més per la teoria que proposa que el nom fa la criatura. Pesa molt un nom i molt més un renom. Però del renom ja en parlarem un altre dia. No és el mateix. El renom ve donat per alguna característica del seu propietari i l’hi sol engiponar el veïnat, molts cops de forma cruel. En alguns casos des de l’escola.
No, el nom és diferent. El nom es posa per caprici dels pares, via padrins (que no pinten res) . Quan anem creixent, el nom pesa com una llosa sobre nostre. Ens va manipulant, dibuixant, esculpint...fins que esdevenim el nostre nom. Jo, amb els anys, cada vegada sóc més Josep. Sort que la majoria m’ha dit sempre Mèlich.
L’altra teoria és més esotèrica, però també pot ser vàlida: És la que predica que ja naixem amb el nostre nom i que un sortilegi, ha inspirat als qui ens el posen. És una possibilitat que no podem descartar.
Però, sigui com sigui, hi ha gent que, irremissiblement, fan honor al seu nom.
I no em negareu que moltes vegades heu pensat: “ És que no es podi dir res més que X”.
Jo no em podia dir res més que Josep, n’estic plenament convençut i el meu pare tampoc i Sant Josep, encara menys i no em pregunteu per què, no m’agrada massa parlar de les meves intimitats ni de les de Sant Josep. Encara no se m’ha florit la gaiata, però la tinc plena de brots. Sort que amb el Mèlich ho he anat apaivagant.
No vull posar exemples coneguts entre el veïnat, per no ofendre. Us parlaré de gent que no podreu identificar. Tinc un Manuel que porta el nom escrit al front i un Agapito, que és el seu nom insustituible i que el va aplanar tant , que ni va créixer (Us imagineu un Agapito alt?) I el Mariano? I la Clemència?...I el Florenci?...
I el Cisco? Tinc un Ignasi que és una peça de museu.
Naturalment és més difícil l’exercici d’anàlisi en el cas de noms molt abundants. Ens hi hauríem de dedicar més profondament.
No segueixo, vull esperar a veure què me’n dieu, a veure si em proposeu noms que identifiquin el tarannà dels seus propietaris.
Com vaig dir en la primera part, contemplar petites coses, pot conduir, jo no diré al Nirvana, però sí a un estat de desconnexió excepcionalmolt necessari en aquests temps d'estrès.
El Ioga de la Filomena, a mi, em funciona de meravella. Més endavant us en proposaré un altre.
I aquest...podria portar un altre nom? és una cucada d'angelet. Només li falten les ales.


Espero els vostres comentaris.


O és que només comenteu quan hi ha marro polític?

2 comentaris:

Benet XVII ha dit...

Molt bo el teu estudi referent als noms.
Jo tinc un conegut narcís i és una "floreta", talment.
És curiós, sí.
Jo em dic Benet i déu n'hi dó el beneït que sóc.
Felicitats pel bloc, em fas passar bones estones, no afluixis.

Benet XVII del Penedès

Aura ha dit...

Aixo dels noms crec que es una mica complicat, bé crec que nosaltre mateixos ho fem complicat. La de pares que s'il·lusten amb llibres per escollir el nom del seu futur fill i acaben treien fum per el cap, fastigueixats de no saber quin triar i al final es queden amb el mes simple que troben. Crec que hi ha infinitat de noms bonics sense haver d'exprimir-se les neurones. El problema resideix en buscar massa. Potser hi hauria d'haver un nom "postís" perquè el portador, quant creixi, eligeixi el que vol i amb el que s'identifiqui. Deixar-se de mariconades de promeses fetes als avanpassats i haver d'apetxugar tota la vida amb un nom que et pot treure de polleguera. Imagina suportar dir-te Tránsito, Amanecer Rocío, Blacanives o Anastasio, ... en que pensaven els progenitors en aquell moment, m'hen faig creus!
Però cadascú que suporti la seva, si vol ...

Una abraçada