Quan es feia la pava

Apunts per a una història de la Platja de Calafell

Don Antonio Pita Sardina

Ja que hem parlat de la mili, voldria fer una crònica entranyable del servei militar en el Calafell pescador.

En la segona meitat del segle passat, la gran majoria de joves de la platja i més d’un de dalt del poble, van fer el servei militar com a “inscritos” a la Marina o, millor dit, a la "Gloriosa Armada Española". Era una mena de voluntariat que garantia el destí a tots aquells “mozos” que s’inscrivissin abans dels 17 anys. Això era degut al temor més arrelat d’aquells anys: el possible destí a l’Àfrica.
Els joves pescadors s’apuntaven a la Marina i, encara que el temps de mili era més llarg, al menys tenien el destí asegurat.
El fenomen de les recomanacions és quelcom innat en els humans i, més encara, en èpoques de necessitat, com van ser els anys de postguerra. Pel què feia a la mili, tothom cercava la influèscia d'algun alt càrrec de la política o del exercit per assolir una bona situació.
Acabada la guerra, a la platja de Calafell va aparèixer un personatge, oficial de la Marina, que passava la temporada d’estiu a cal Pilis.
Era Don Antonio Pita Sardina: “el "Comandante Pita”.
Des de l’aparició d’aquest senyor, tots els calafellencs que ho sol·licitaven, tenien el destí assegurat durant tota la mili i "don Antonio" tenia assegurat el peix, cada dia. Estava destinat, de càrrec, al Ministeri de Marina de Madrid. Després del període obligatori d’instrucció a Cartagena o al Ferrol, els mariners de Calafell eren reclamats per Don Antonio (així l’anomenava tothom) i entrava en un lloc segur, al ministeri. Els reclutes substituïen els veterans en els destins.
Aquesta recomanació era un fenomen tant corrent, tant natural que, mai ningú, es va atrevir a plantejar, criticar ni denunciar. Es donava per fet, era lògic en aquells temps i era el plat del dia en tots els àmbits militars i civils. Encara avui es practica i es practicarà, amb més o menys subtilesa però sense data de caducitat. És part de la nostra picaresca o com li vulgueu dir.
A Calafell li havia tocat Don Antònio Pita. Alguns l’anomenaven més vulgarment "el Pita".
Van ser un bon grapat les generacions, des d’acabada la guerra fins els anys 70, en què el mecenes va morir, que van complir amb l’obligació militar en el Ministeri de Marina de Madrid. Algun em comentava que en el ministeri deien “ Ya llegan los de Calafell”. Allí hi tenien el seu gheto muntat. Es va donar el cas, en algunes famílies, que pare i fill van fer el “servei” amb el Pita.
Diuen que era un home molt generós i complidor. Jo encara recordo que, mentre va ser viu, cada any felicitava els Nadals al meu sogre, que va gaudir de la seva protecció i d’una bona amistat, des de la seva estada a Madrid.
D’aquest fet ens en podria fer una bona crònica el Vicenç Soler. En un programa seu de Calafell ràdio que compartia amb la Remei Ferrerons, “El nostre temps”, l'any 1988 va reunir més d’una trentena d’ex “marineros” calafellencs, de diverses generacions, que havien estat al Ministeri de Marina de Madrid.
Va ser una trobada emotiva. Tothom va parlar de la seva experiència militar a la capital d'Espanya. Hi va haver anècdotes de tota mena i records emocionats en relació amb don Antonio Pita.
Són vivències populars, minses, humils, però tenen el seu valor nostàlgic entre els veïns de la Platja. De quan Calafell era el pòsit amb "més fusta"* del litoral tarragoní. Avui, les barques amarren a Vilanova, la platja, de fa temps, ha canviat "d'ofici"** Volen recuperar la pesca en el port de Segur. Si és així, serà l'inici d'una nova història. Amen.



A les imatges hi podem veure una cartilla naval d'allistament del Pere Vernet "l'Aleman" de l'any 1941. la fotografia següent és d'un grup de mariners passejant per Madrid, entre ells , el Marcel.lí Bolet i el Jaume Domingo "el Renec". Les dues últimes imatges són del dia del programa"La nostra gent" a Calafell ràdio, presentat pel Vicenç Solé i la Remei Ferrerons. Era l'any 1988. Hi ha, com podeu veure, calafellencs de la Platja i del poble, de diverses generacions. Alguns d'ells, malaurdament, traspassats.

* S'emprava l'expressió "més fusta" que volia dir "més barques"
**La paraula "ofici", entre els mariners, es referia al tipus de feina que es feia: "arrastro", a la sardina, al curri, etc...