El progrés!!

Internet


Aquesta finestra que un dia se’ns ha obert al món, des de la que ens llancem cada dia per visitar els racons més impensats, es diu Internet. Tothom està d’acord en que la Història de la Humanitat s’ha descriure amb un abans i un després d’Internet. O si volem filar més prim, un abans i un després de la informàtica.
En la meva generació som molts els que encara hem pogut agafar el tren del PC. Aquells que per les circumstàncies que siguin, no han pogut, es van quedant en un món desfasat que no té res a veure amb la nova concepció de la societat actual.
Millor? pitjor? Això ho deixarem pels nostàlgics o per aquells que no han après a emmotllar-se al temps que toca viure. Mai he pronunciat la bajanada tòpica de “qualquier tiempo pasado fué mejor”. Cada temps és el què és i no ens resta més remei que viure’l. Ni millor ni pitjor...Diferent.
El meu idil·li amb Internet va començar fa uns 10 anys. A casa vam comprar un ordinador per a les nostres filles i elles em van introduir a aquesta caixa de Pandora i el miracle em va transformar per complert. Us diré sense cap mena de pudor que sóc un addicte del PC. No hi ha ni un dia que no ataqui el teclat, un parell o tres d’hores i més, quan puc.

Quants sóm els fans de Billi Gates, encara que ho portem amagat?...

La meva evolució va ser com la de la majoria. Contractar una ADSL, entrar a la xarxa i navegar, navegar i navegar. En un principi de forma incontrolada, tastant tot allò que la gent m’aconsellava. Més endavant em va entrar la febre dels xats i els messengers, els fòrums i totes les webs de contactes. Sí, sí, naturalment també he entrat a visitar pàgines porno. I qui no? Tu? Vols dir que no m’enganyes?
Això van ser els primers dos anys.
Poc a poc vaig anar emprant l’ordinador per a escriure. El llibre L'Argentera...quan anàvem amb avarques, que vaig publicar l’any 2003 el vaig construir totalment en el PC. El resultat de les quasi 400 pàgines escrites i més de 200 fotografies i documents escanejats, va ser fruit de milers d’arxius i d’esborranys que un cop impresos, igual podien assolir les 3000 còpies per a la brossa.
Vaig anar abandonant el MIRc i l’IRC i tots aquests passatemps de converses virtuals que anaven esdevenint inútils per a la meva edat i forma de ser, i em vaig dedicar a entrar en alguns fòrums molt interessants. Un d’aquest fòrums em va proporcionar una gran amistat i, amb el temps, vaig fer coneixença amb un equip de gent entranyable que ha esdevingut la meva família virtual. Es tracta del fòrum de la web de la Monalisa, un exemple de constància i de bon fer en el camp de la informàtica.
Rebutjats la resta de xats i fòrums, amb la de La Cala i família, hem anat fent camí fins avui. Allí ens podeu trobar si hi voleu fer una visita.
Moltes vegades parlant del progrés, dels estris que la societat de consum ens va subministrant, Televisió, telèfon mòbil, jocs virtuals , Internet, etc. Exposo la meva teoria pel que fa a l’addicció i el consumisme. Penso que tot avenç que el progrés ens porti, pot ser bo si se sap “manipular” sense deixar que et “manipuli” a tu.
M’explico. Jo acudeixo a la tele quan em convé, no quan li convé a la tele. Amb Internet em passa el mateix.
Després dels primers anys de febre, em vaig fer la pregunta, “com me’n puc servir d’aquest miracle, quin fruit en puc treure a banda de l’entreteniment?” Aleshores és quan va aparèixer un altre esdeveniment important en la meva vida . Va ser descobrir l’UOC (Universitat Oberta de Catalunya).
Fa dos anys i escaig que hi sóc i estic a punt de començar el 2on. curs d’Humanitats. Per a mi, va ser com el descobriment d’Amèrica. Tota la vida havia somiat en una carrera de lletres i em dolia que les circumstàncies de la meva joventut no m’ho haguessin permès.
Doncs aquí em teniu, amb 61 anys, estudiant universitari. Tot gràcies a Internet. El temps que podia perdre “xatejant” o navegant sense rumb per la xarxa, ara l’aprofito estudiant. No sé si acabaré la carrera (crec que sí) però això no és el més important, el que m’importa és aprofitar d’aprendre gaudint, com si fos un joc. Tinc la sensació de que no perdo el temps, encara que aquesta afirmació sempre és ambigua.
Ja us dic jo que del progrés n’hem de treure tot el suc que puguem que n’hi ha molt.