dimecres, de juliol 04, 2007

Els meus "tebeos"






Avui en diuen cómics.
(Només per a nostàlgics)


Miràvem, rostres mocosos,
amb encís, les aventures
d’herois colossals, perdonavides.
Copsats per llurs gestes,
somniàvem.

Èmuls lleganyosos,
calces foradades,
genolls pelats,
fusells de canya.

On som avui?

Quant donaríem?
per tornar
a l’esmolat brancal
a menjar pa amb tomàquet
amb les mosques!

J.mèlich Gener del 1976


No hi havia tele i, a un Radiodina que teníem, li havíem de posar el fil de l’antena dins d'un got d'aigua per poder escoltar el sofregit i els xiu xius de quatre emissores mal comptades.
La nostra passió infantil eren els tebeos, anomenats així per la gran popularitat de l’autèntic TBO al qual l’anomenàvem el tebeo de la setmana.

La generació dels nostres pares als còmics d’aquell temps en deien “patufets”, fent referència al primer quadern d’aquest estil que es publicava a Catalunya abans de la guerra, el popular Petufet.

Eren els anys 50. En la postguerra, a mesura que ens anàvem recuperant del desastre, anaven sorgint petits luxes culturals per a la canalla. Els tebeos eren la nostra passió.
A l’Argentera passava de tant en tant, un drapaire, barbut , amb la pinta del metecque de Moustaki (sempre que veig la figura del genial cantautor grec, recordo el drapaire) que bescanviava tebeos per metalls, especialment coure i plom. La meva colla havíem desmuntat les canonades i les escomeses elèctriques de la majoria de cases d’estiuejants, per poder adquirir els tebeos, morfits* i mig estripats que el vagabund duia lligats en farcells.

El pare de tots era el TBO, amb els genials dibuixants Benejam, Castanys, Coll (el meu preferit) Sabatés (el dels “Grandes inventos del TBO”), Urda, etc. I els seus personatges, La familia Ulises, Babalú, Josechu el vasco, El Profesos Franz de Copenhague... que llegia tota la família. Però els preferits de la nostra colla, eren els tebeos de guerra
.

El Guerrero del Antifaz, El Cachorro, Hazañas bélicas i Roberto Alcázar i Pedrín, eren els nostres llibres de capçalera. Les nenes tenien una col·lecció anomenada Cuentos Azucena i una revista: Florita.

Anys més tard es van anar incorporant els tebeos de la Bruguera, Pulgarcito, DDT etc. i el que seria el gran boom de les aventures: El Capitan Trueno i El Jabato. Però jo puc dir, que a mi, totes aquestes novetats ja em van agafar en època
d’adolescent.
La gran aportació dels dibuixants de la Bruguera Ibáñez, Escobar, Smith i cia. amb els seus dibuixos més esperpèntics, detallistes i cinematogràfics, en un principi no ens acabaven de fer el pes. En anys posteriors es van guanyar la fama que encara tenen (El cas de Mortadelo y Filemón o Carpanta...)
Una altra cosa que tenien els primers tebeos d’aventures era que anaven seriats com ara els “culebrons” de la tele. A la pàgina final a la última vinyeta, sempre podíem llegir: “¿Qué aventuras le esperan a nuestro héroe? Lo veremos en el próximo número, no te lo pierdas. Continuará”. I a esperar la setmana que ve... Això sí que ens emprenyava. L’únic que no seguia aquest estil era, si no recordo malament, Roberto Alcázar y Pedrín. A les seves portades posava l’anunci: “Una
aventura completa”.
A mi personalment, i al meu pare també, em tenia el cor robat Hazañas Bélicas, amb el seu dibuixant BOIXCAR (Carles Boix) que per a mi ha estat el Rembrant del cómic. Cada vinyeta seva era una obra d’art. Les dibuixava amb “plumilla” i tinta xinesa. Semblaven gravats. Jo vaig aprendre a dibuixar amb els models de BOIXCAR. Els caps de soldat amb el casc de ferro, els brodava, els podia reproduir
amb els ulls tancats
.

Amb el meu amic d’infància, el Joanet ens entusiasmàvem amb El Cachorro que era el seu preferit. El comprava cada setmana a Reus i me’l passava a mi. Recordo frases tòpiques d’aquest tebeo de pirates, on un nen de quinze anys desafiava als pirates barbarescs més terribles. “Ea!! Timonel, vira una quarta a estriboooor!!”...Barco a la vistaaa! Parece pirata!!” Nosaltres saltàvem per la muntanya imitant aquests herois de paper, amb espases de verduga d’avellaner i trabucs de canya.
Acabo, m’estic posant nostàlgic i això no és bo a la meva edat.
El poema que podeu llegir al començament el vaig escriure als trenta anys,
precisament, en un rampell de nostàlgia.
Una sana costum que encara arrossego, d’aquells temps, és fullejar i llegir les revistes i algun tebeo també, assegut relaxadament a la tassa del Roca, que aleshores era “la comuna”.

* Morfit, és una expressió del meu poble que vol dir “pansit, arrugat”( En el Gran diccionari de la GEC, en surt l’expressió morfir-se, però no l’infinitiu “morfir”)

9 comentaris:

MoNaLiTzA ha dit...

Hola guapíssim!
Jo em delia per arribar a la darrera plana del TBO, el meu còmic preferit. Tant, que quasi sempre començava pel darrera. Algú recorda qui personatge ens esperava al final de la publicació?

el Mèlich ha dit...

Aquí els tens Monalitza.

LA FAMÍLIA ULISES

Gràcies pel comentari.
Algú més els recorda.
He de fer l'article encara. De moment aquí teniu les imatges.
De la meva col.lecció
J. Mèlich

Anònim ha dit...

Uff...ni tan joven como para no conocer alguno de esos tebeos ni tan viejo como para no llamarles cómics...esto de estar en tierra de nadie es un tostón.

Hay una canción de Manolo García basada en "13, Rue del Percebe". Se llama "Prefiero el trapecio", creo. Os la recomiendo.

Un saludo,

Bandini

MoNaLiTzA ha dit...

Gràcies per la recomanació, Bandini. Després de deixar-ho amb en Quimi Portet, no he escoltat gaire més a en Manolo Garcia. I no sé perquè...

La Família Ulisses també, però jo perdia el cul per arribar a la secció de Los Inventos de TBO, amb el profesor Franz de Copenhague. Què no havia imaginat la meva ment fantàstica amb aquells invents!!! I quines destraleries feia en el taller del papa, quan ell no hi era...! heehehe...

I de Josechu el Vasco? Qui se'n recorda de Josechu el Vasco?

el Mèlich ha dit...

Si, sí ara te'ls penjo Los grandes inventos del TBO.
A mi m'encantaven.
Un company i jo jugavem a inventar, inspirats pel Dr. Franck de Copenhague.
Estic preparant la narració dels meus Tebeos.
Una abraçada
Mèlich.
PD Bandini, tu ets de la generació dels Goko i dels Simpson. Ja ni recordes l'Esnupi i la Mafalda. he,he,he.

MoNaLiTzA ha dit...

Uallaaaaa...! Si m'agradaven aquelles andròmines...!
Gràcies Melikitu! Requetemuas!

Anònim ha dit...

La cançó que deia en Bandini:

http://es.youtube.com/watch?v=lMrk5dKreVQ&mode=related&search=

Artista: Manolo García
Album: Arena en los Bolsillos
Canción: Prefiero el trapecio


Con las hermanas Gilda duermo en una cama grande.
Bailamos con las canciones del Sisa y el Peret.
En un edificio con ventanas sin cristales,
Carpanta y yo vivimos a base de latas de calamares.
En el trece, rue del Percebe,
vivo en la ausencia del deseo canalla.
En la indigencia del garfio y la pata de palo.
Y si la vida es un sueño,
como dijo algún navegante atribulado,
prefiero el trapecio
para verlas venir en movimiento.
Voy viviendo a mi manera.
Si conviene regando. Pa´ que crezca la higuera.
Pa´ que crezca y de sombra,
pa´ que dé sombra y frutos
y muchas primaveras,
y muchas primaveras.
Ante una hoguera que alimento
con muebles de algún desalojo indecente,
me caliento junto al Correcaminos,
Rompetechos y otros colegas.
En fin, buena gente.
Somos gente ficticia.
Náufragos urbanos.
Perdidos, renegados, inadaptados,
olvidados. Gente ficticia,
gente fetén si el mundo fuese de cartulina.
Prefiero el trapecio
para verlas venir en movimiento.
Voy viviendo a mi manera,
si conviene regando. Pa´ que crezca la higuera.
Pa´ que crezca y de sombra,
pa ´que de sombra y frutos
y muchas primaveras,
y muchas primaveras.
Caballeros de bombín gastado.
Calcetín a rombos.
De guante roto.
De bufanda mugrienta en las húmedas noches de marzo.
Como el lindo gatito fracasamos invariablemente
para diversión del personal
que nos mira de reojo.
Y como el Coyote, nunca llegamos a la hora,
ni al lugar, ni en el momento preciso.

MoNaLiTzA ha dit...

Ep! Era jo :)

Júlia ha dit...

Un post encisador i un blog interessant, felicitats, he arribat seguint la petja dels tebeos Azucena, un clàssic.