Torna la poesia

Tot un honor Bandini!!

Ei!!quin esdeveniment Bandini, finalment t’has decidit. Et faré l’honor que et mereixes i enganxaré el teu magnífic sonet aquí a la pàgina principal.
Per aquells i aquelles que no sabeu a què ve tot això, us diré que en Bandini és com un germà petit per a mi. De moment no us diré qui és perquè suposo que ell tampoc ho vol dir. Sí que us faré saber que és una de les persones amb qui passo més hores de la meva vida, després de la meva dona.
Amb Bandini comparteixo el fanatisme per en Sabina, el gust de la bona conversa i l’addicció al sonet. Ell, com podeu comprovar el broda. Jo faig el què puc.
En un dels seus llibres me’n va dedicar un que el guardo en el calaix de les meves relíquies preferides. Un dia us el donaré a conèixer. Jo li vaig respondre també amb un sonet que us faig arribar aquí, després del seu.
Delecteu-vos amb el que ha “penjat” en un comentari i que jo vull ressaltar aquí perquè val la pena:

Transcric tot el missatge:

Pues...¿qué queréis que os diga? la Cabra Mecánica está muy bien y el correfoc está muy bien y la Principal del Penedés está muy bien ( esto último me lo invento). Pero es verano y hace un calor de la muerte y las calles están infestadas de bolsas del Caprabo y ninguno de los vigilantes de la playa de mi pueblo se parece a Pamela Anderson. Así que, con permiso de Georgie Dann, ahí va mi rezo diario a la hora de la siesta:

Me cago en mamá madre del verano,
me cago en la casita de la playa,
me cago en ese mocosito enano
que me llena de arena la toalla.

Me cago en el calor y en los helados,
me cago en el bikini y el pareo,
me cago en no tenerte aquí a mi lado
vendiéndome un futuro en que no creo.

Me cago en este junio que ha pasado
con más pena que gloria por mi puerta
dejando un reguerito de mentiras.

Me cago en el olvido que ha olvidado
que en tu mundo de ciegos reina tuerta
la mirada con la que ya no me miras.

Gràcies poeta, el recordes aquest?


Sonet per sonet
Per a Baldini

Cal penjar-li una relíquia del Sabina
a la cuirassa de pa d’àngel trencadissa
Cal agrair un afalac que s’esllavissa
pel talús d’una veu que desafina.

Cal pensar que el titubeig és de joguina.
Que hi ha un déu surant a la canyissa.
Cal cantar, sense llegir, la missa
per escriure un sonet amb canya fina.

¿Cal, i cal, i cal... caldre que calgui
sortir dels desoris amb penyora?
Què farem quan el temps tot ho desvalgui?

Cal el cos del vers ben sà i estalvi?
O el vers d’un cos que no s’enyora?
Cal atiar, de nou, el foc que et salvi.

J. Mèlich

(Si voleu entrar en el blog de Bandini el teniu aquí al costat en el meus enllaços preferits)