dimarts, de desembre 12, 2006

Lorca eran todos


A las cinco de la tarde.
Eran las cinco en punto de la tarde.
Un niño trajo la blanca sábana
a las cinco de la tarde.
Una espuerta de cal ya prevenida
a las cinco de la tarde.
Lo demás era muerte y sólo muerte
a las cinco de la tarde. *



Gràcies a la suada de l’entrecuix d’en Rubianes i a la imbecil·litat fascistoide del Gallardón, adobada per la fastigosa secta de neonazis pixallits de Madrid, s’ha pogut veure a Llorenç del Penedès “Lorca eran todos”.
Els hi hem de donar les gràcies a tots plegats. Perquè a rel d’aquest tarrabastall molta gent, jove especialment, ha descobert uns fets que li sonaven a campanades llunyanes o,
simplement, ni li sonaven.
Potser sí que havien escoltat o malllegit

Y que yo me la llevé al río
creyendo que era mozuela,
pero tenía marido.

Però poca cosa més.
Aquest obra de Pepe Rubianes, hauria passat sense pena i menys glòria pels escenaris d’España, amb el seu públic adicte i poca cosa més. La memòria històrica que ara es torna a remenar en el parlament, a uns, els incordia a uns pocs els interessa i a d’altres els hi sua, com al propi Rubianes l' “Unidad de Espanya”.
Molta gent del Baix Penedès, en les dues sessions del Centre de Lorenç, van gaudir de l’espectacle, al temps que rebien una lliçó d’història contemporània. També un toc profund a la reflexió. Perquè el cas Garcia Lorca és un retrat fefaent d’un poble que manipulat, enganyat i fanatitzat, és capaç de les aberracions més detestables, moltes vegades inconscients, de qui practica el servilisme més fastigós als poders que no volen perdre el setial.
La veu de Rubianes a l’acabar l’espectacle ens conta el testimoni d’una dona que diu més o menys:
“ Passava l’autobús de la mort carregat de gent destinada a la “Cuneta”. Una braç em va saludar i una veu va cridar el meu nom. Jo crec que era Federico. Però tant s’hi val, allí, Lorca eren tots"

Luís Rosales el poeta amic de Lorca, en un monòleg impressionant també ens diu, més o menys: “ Aquell energumen ( Ramón Ruiz Alonso), que era un home inútil, un indesitjable, no sabia, no n’era conscient, perquè no tenia consciència, que matant Federico feia emmudir una de les veus poètiques més pregones de la història del món”.

Prado mortal de lunas
y sangre bajo tierra.
Prado de sangre vieja.
Luz de ayer y mañana.

Cielo mortal de hierba.
Luz y noche de arena.
Me encontré con la muerte.

Prado mortal de tierra.
Una muerte pequeña.
El perro en el tejado.

Sola mi mano izquierda
atravesaba montes sin fin
de flores secas.
Catedral de ceniza.

Luz y noche de arena.
Una muerte pequeña.
Una muerte y yo un hombre.

Un hombre solo,
y ella una muerte pequeña.
Prado mortal de luna.

La nieve gime y tiembla
por detrás de la puerta.
Un hombre, ¿y qué?

Lo dicho. Un hombre solo y ella.
Prado, amor, luz y arena. **

En el programa de mà, Rubianes s’acomiada amb aquestes frases:

“ Dicen que lo mejor es olvidar, lo dicen claro, los interesados en que se olvide (los herederos de aquel horror histórico), pero si se olvidan las cosas, ¡no les quepa la menor duda de que se pueden repetir! [… ]
...el final del poeta que fue también el final de una España democrática que un grupo de canallas en nombre de Diós y del dinero, mandaron a la muerte. También es un homenaje a ese gran grupo de personas que andan buscando, con mínima ayuda, los restos de sus parientes en esas fosas comunes a lo largo y a lo ancho de las carreteras y montes del país, porque Lorca…eran todos.”

Cal comentar res més?

Sí, un petit detall:
Avui he tornat a sentir vergonya i fàstic en veure com uns bisbes xilens honoraven la mort del carnisser Pinochet.

No anem bé.

* Llanto por Ignacio Sanchez Mejias
** Canción de la muerte pequeña

2 comentaris:

pompe1 ha dit...

Ondia Melic veig q tb t'has deixat enredar, hahaha, fins ara no t'has adonat q aquest és un vulgar vividor sense talent? Com diu aquella veïna mentre hi hagi burros hi haurà qui els munti, hehehe.

MoNaLiTzA ha dit...

Mentre quedi gent com Rubianes, que faci que la púrria amb olor a naftalina cridi i es revolti, i que els personatges covards, d'esperit pobre i encefalograma pla sentin vergonya quan ell diu en veu alta el que la majoria pensem i no ens veiem en cor de dir, no ens hem de sentir vençuts, encara hi ha esperança de que tot acabi tornant al seu lloc..., al lloc que li pertoca.

A mi no em va fer ni fred, ni calor tampoc, que hi hagués gent que encara lloaven el dictador Pinotxet, ni el paripé que va organitzar un dels seus nets, ara retirat o expulsat, no ho sé, de l'exèrcit per tenir la boca com la d'un olla i el cervell com una esponja (ple de forats)

El que de veritat em fa patir, el que em preocupa, es que el jutge Garzón es dediqui a voler fer neteja de casa del veí i casa seva està plena de merda.

Que el PP no condemni el franquisme i les seves atrocitats i que en canvi hagi fet il·legalitzar un altre partit polític en nom d'altres assassinats.

Què passa? Que uns morts son més importants que els altres? Que els anys passats fan que aquestes morts siguin ja com un episodi en un llibre o una escena en una pel·lícula? Encara hi han ferides que sagnen per culpa d'aquestes morts.

El que no m'explico, és que se n'ha fet d'aquells lluitadors d'aquella època, ara encorbatats i encarterats. Que han perdut la memòria? Ja no se'n recorden de res? Els importa un borrall tots aquells que van caure pel camí defensant el que ara els ha donat el dret d'estar al cap del govern i tenir els comptes corrents a reventar?
Potser és això..., han olorat el perfum de l'€, del luxe i del poder, i han oblidat que fa un temps ells eren com tots nosaltres i com Lorca.