dimecres, de març 20, 2013

La paradoxa de la comunicació en la societat del coneixement




Quan ens submergim en el camp de la filosofia humana, anem a parar irremissiblement al paradigma del coneixement
A questa capacitat dels homo sapiens d’aprehendre, d’entendre, de conèixer sempre li ham dedicat hores i hores d’estudis.
Ara sintetitzarem al màxim l’epistemologia del coneixement. Només iniciarem l’estudi elemental a partir del segle XIX en l’esdeveniment concret de l’era del Racionalisme i a partir d’allí de la gran revolució industria .Hi va haver un a fita, un esdeveniment que va canviar el món de la tecnologia. Cap altre ha esdevingut tant important i imprescindible en la nostra història: va ser aparició de la electricitat, permeteu-me la vulgaritat del substantiu. L’aparició de l’electromagnetisme, va fer girar el món, podríem dir a una altra velocitat. Aquest descobriment v ser vital. I aquí entra en joc el coneixement: Els científics van quedar estorats en anar veient que el magnetisme, encausat i ben dirigit, seria un fenomen que canviaria tots els fonaments científics de la terra.

Havia nascut l’electrotècnia que seria la base de les demés ciències industrials: La mecànica va ser la primera en servir-se  d’aquest miracle.
La ciència l’electrònica, o electromagnètica s’ha aplicat en tots els camps de la tecnologia, fins a arribar a la seva versió més moderna, l’era digital,  la que s’ha derivat en diverses variants: Informàtica, cibernètica, ofimàtica, robòtica etc.   
A partir del final de la II Gran Guerra (1945), es van desenvolupar molts avenços que el conflicte havia generat, per a us bèl·lic, especialment en el camp de la telecomunicació.
Aleshores, dins del món cibernètic van aparèixer els anomenats “ordinadors”, els computers americans que am pocs anys van passar d’uns aparelles feixucs a simples eines de sobretaula i, últimament, de butxaca.
L’ordinador és la segona gran proesa de la tecnologia científica després de l’electricitat.
El segle XX ha estat l’era de la tecnologia. I s’han desenvolupat tots els avenços de forma frenètica: En un segle s’han descobert més fenòmens científics i tecnològics que en la resta de la història.

 Després d’aquest breu preàmbul ens centrarem en el paradigma més important de la nostra era: La informàtica. O sigui, informació tecnificada.
El resultat d’aquesta nova forma de comunicació, ens ha portat a l’acceleració vertiginosa de recull i traspàs de dades en tots els camps del coneixement. Des de l’obsoleta Olivetti i el ciclostil hem passat  al xip, a la tecla, la pantalla, l’’impressora, l’e-mail, etc. De forma que tots podem tenir una editorial a casa:  Periodisme, escriptura, literatura, art,estudis tècnics, estadística etc. Això pel què fa als anomenats ordinadors.

 Però a part del gran avenç de l’emmagatzemen de dades (arxius) , ha aparegut el fenomen de la comunicació per xarxa, la forma instantània de transportar per tot el planeta,allò que tenim arxivat. Internet. A partir d’aquí el seu big bang ha estat incontrolable. Aquest descobriment nascut i desenvolupat en les telecomunicacions de l’exèrcit dels EU en la guerra mundial, mai podia fer sospitar la revolució que provocaria en la Humanitat. és l’altra gran revolució del nostre temps: L’era digital i Internet.
Tots  els camps del coneixement s’han vist afectats per Internet.
Estem vivint, indubtablement, un canvi socioeconòmic i cultural global. Ja no hi ha dificultats , ni fronteres, tot és instantani. El coneixement ha deixat de ser exclusiu per a passa a ser patrimoni de tots.
I quin és el instrument principal? , el conducte d’informació que emprem? És el que anomenem Hipertext, que no té cap novetat en la forma (sol ser escriptura tradicional tret de novetats tècniques) però que ha variat en el conducte, en els sistemes de transport: la Xarxa. Una tela d’aranya que pot accedir de forma instantània a milions de receptors i a la vegada d’emissors nous en una simultaneïtat infinita.

L’hipertext, dons, ha comportat moltes novetats en els nostres sistemes de vida, tant en el camp comercial com en l’educació, els mitjans de comunicació, en l’art o en la literatura.
Ha nascut en pocs anys una nova Societat de la Informació i per contagi, una nova era del coneixement.
Només l’exposició de propòsits del llibre La sociedad de la ignorància  de DDAA, amb el seu reguitzell de preguntes, ja ens avisa de la importància que té la nova societat del coneixement  (D’aquí la paradoxa, el títol d’aquest treball).
L’eccés d’informació que s’ha assolit a partir de les noves tecnologies ens duu a la conclusió que hi ha una autèntica carrera entre els estudis  de la biologia i 
I els de la tecnologia i la cultura del coneixement.
Hem arribat a un punt en que l’ésser humà es veu superat per la seva pròpia ciència, el seu propi nivell de coneixement Una de les paradoxes del món del coneixement és el fenomen que experimenten els propis investigadors. Estiren un fil que han premeditat però els surten molts camins inesperats de tecnologies noves que es reprodueixen en metàstasi sense aturador de nous descobriments.  
Aleshores caiem en el perill  d’anar assolint nous reptes i haver de patir  que l’angoixa ens embolcalli en una lluita contra la pròpia identitat
La conclusió que tothom accepta és que tots els avenços de les revolucions tecnològiques tenen profundes conseqüències existencials en les societats que les viuen.

Amb aquests fenòmens que han esclatat a partir de la segona meitat del segle XX han sorgit, paral·lelament els anomenats “analfabets moderns”. Son aquells que no s’han embarcat en les novetats , per exemple, de la informàtica i han esdevingut una cel·la, de la humanitat obsoleta, en relació al nou món de la tecnologia o la biologia. És típic trobar certes persones que han rebutjat l’ordinador i han seguit amb l’Olivetti. Aquesta parcel·la humana ha caigut en una síndrome de creuer que no pot competir amb els avenços de la nova era. Telèfons mòbils, i-phones androids, tablets, twitters, WhadsApps, blogs, web, etc...
Tot això que hem dit és en referència a la mecànica del “invent” però amb tota aquesta revolució de la “societat  de la informació i del coneixement” ha nascut també la seva epistemologia, la filosofia d’aquest gran fenomen. I com, és evident s’ha de fer el seu estudi crític, a fons, que segons els especialistes encara resta pendent.
No tot són avantatges, ni panacees. En el cas d’Internet, per exemple i concretament en la faceta de la intercomunicació, han sorgit les seves servituds.
Tenim l’exemple més palès amb l’aparició de les noves generacions de mòbils. És un acte habitual, només de pocs anys cap aaquí, veure gent, especialment joves, submergits fervorosament en les seves pentatletes, amb cares blavoses com a éssers extraplanetaris. S’estan comunicant? Teòricament sí. Però només cal aprofundir una mica en l’estudi del seu comportament per veure que aquesta “comunicació” és ben falsa. Cada dia es pot comprovar que la dosi d’individualisme és més palès.  Per Internet hi sol haver un intercanvi massiu de missatges però amb molt poca interrelació tant poca que de vegades es limita a la simple salutació i de forma abreujada. Hi ha una nova gramàtica de l’Hipertext que va destruint la literatura clàssica de forma progressiva.
Aquesta falsa intercomunicació, generalment no és més que una promoció exhaustiva de l’ego del comunicant. Explica el que fa i ho il·lustra amb fotografies i imatges de vida efímera.

Allò que té de bo aquesta revolució que ha esdevingut un  nou aleph, i una nova Babilònia, està sembrant la mort de les biblioteques clàssiques, l’agonia del llibre de paper,amb la seva litúrgia que va néixer de Guttenmberg. No és un fet imminent però sí que és una cerimònia en perill d’extinció.
La premsa escrita en serà també una víctima. Avui quan un es lleva , amb un click, té tota la informació del món. Els diaris han passat a  tenir les seves edicions digitals. El fenòmens de Wiquipèdia i d’altres semblants han arraconat els diccionaris i enciclopèdies en les nostres biblioteques.
Hem d’acceptar que hi ha hagut una transformació amb l’entrada del  món de la hiperinformació. Però com diuen els autors del llibre que comentem  (La sociedad de la ignorancia) :

“¿Qual és la verdadera profundidad de la actual transformación?”

Aquesta revolució que ha suposat l’espai de la Xarxa ha creat “un món nou” malgrat que la frase sigui pretensiosa i transcendent. Era impensable , fa dues dècades, poder capir els avenços assolits en camps com l’ensenyament (l’UOC n’és un exemple) de la publicitat que està impregnada en tots els nous sistemes de comunicació. Blocs, pàgines Web, xarxes socials, la comunicació etc.
Aquesta anomenada “era digital” ha suposat grans avantatges en tots els camps de la cultura i la ciència però paradoxalment  també ha causat els seus estralls tant en la psicologia humana com en el camp político -social.
Si ho centrem, per exemple, en la educació, hi ha detractors que critiquen l’ensenyament per xarxa pel seu distanciament entre pedagogs i receptors o també la comoditat de deixar la feina pels llibres, manuals o diccionaris d’Internet, En el camp de l’economia, la transformació financera, la borsa , el comerç ha patit unes transformacions que superen la pròpia capacitat humana.
Els especialistes comparen la  hipertextualitat a l’aparició de la parla o de la impremta, i juntament amb els altres avenços esmentats, han contribuït a la globalització i a l’intercanvi simultani de les noves idees entre les persones.
Aquí entren en conflicte els conceptes clàssics de coneixement i informació. El coneixement tal com l’havíem concebut fins avui, era un procés individual del nostre cervell que havia anat progressant i aprehenent tot allò que li arribava des del exterior, i al llarg de la història, el nostre món occidental ha forjat grans tractats de tota mena de ciències, de grans autors, científics poetes artistes que han  conclòs en el que anomenem coneixement. Però en l’actualitat ha nascut un altre model de coneixement , el que Gilles Lipotevski anomena coneixement dels “temps hipermoderns”. Tot allò que ha esdevingut inaprehensible  per la seva magnitud  i el seu allau d’informació rebuda, ho cerquem a la Xarxa, i no és més que informació. Ho utilitzem sense filtrar-ho, sense assimilar-ho Tot és superficial i efímer. La seguretat de saber que amb un click assolirem tota la sapiència, ens fa ser més simples, endropeix els nostres cervells i així entrem en aquesta societat de la ignorància.

Una altra paradoxa apareix quan, avui, que ens pensàvem tenir accessibles totes les rames del saber, quan les tenim a l’encalç de la punta dels dits, ens trobem superats perquè aquesta Magna Biblioteca d’Internet, ens supera amb el seu creixement  de progressió geomètrica.
Això que pot semblar tant elemental, tant poc seriós, no ho és si reparem i aprofundim en l’estudi d’aquest nou paradigma del nostre temps.

Han nascut nous sistemes de definició de la nostra joventut, per exemple els anomenats “nens Einstein”, una generació d’estudiants doctes  i magníficament preparats en les disciplines científiques més complexes i sofisticades. Joves que manegen a la perfecció tots els mecanismes d’estudi i de confecció tant de d’hipertexts com de taules estadístiques com de plànols d’enginyeria o d’arquitectura. Gent amb una capacitat extraordinària en el maneig de consoles, videojocs  i qualsevol eina tecnològica etc..  Però a l’hora de criticar, opinar o discutir, són incapaços  de crear cap línia d’opinió, o d’enfrontar-se a textos de més de quatre pàgines. En resum, gent que confonen eprendre, obtenir coneixements, fent els tant populars copy-past o plagis, fragmentats de pàgines web.
Ha aparegut una generació d’analfabets integrals.  No és estrany trobar universitaris amb escrits infectats de faltes d’ortografia i de sintaxi, tot i poder accedir a correctors d’idioma inclosos en programes informàtics.
Passant al camp social, i més individual, el fenomen de l’hipertext ha derivat en una serie de moviments anomenats xarxes socials que tambés són un fenomen encara poc estudiat i que pot tenir conseQüencies incalculables. Deixant a banda el servei que pot fer a la societat el fet de comptar amb els avenços tecnològics que hem esmentat hi ha un nou campa a estudiar. El de les interrelacions.


En un principi, a les beceroles d’Internet van aparèixer els anomenats xats.  Que encara avui tenen molts adeptes.

L’ésser humà ha necessitat comunicar-se i aquí Freud hi podria dir molt. L’atracció entre els humans va més enllà del tracte comercial o d’intercanvi d’opinions. Hi ha un fil invisible que fa que els humans tinguem necessitat de relacionar-nos. El xat ha estat un substitutiu de la correspondència en paper.
Un, còmodament des de casa,davant de l’ordinador, on comunicar-se instantàniament amb un altre que està en les mateixes condicions. Amb aquest sistema s’ha creat un món de relacions íntimes entre persones de tots els continents. Amb el sistema de xat s’han arribat a formar parelles estables que vivien a milers de quilòmetres, o amistats que han esdevingut molt fermes. Un altre contribució a la globalització.
Derivats del xat, han nascut el twitter, o el whatsApp i no trigarem en tenir a l’abast moltes més versions similars.
I tornem a la paradoxa, en aquest cas de conseqüències encara desconegudes. Ja hi ha qui afirma dels perills d’aquests fenòmens. Es parla d’una nova variant d’addicció, semblant a la ludopatia. Si bé el xat ja va fer estralls especialment,entre la joventut, ara el mòbil d’última generació, ha incorporat uns sistemes Android, i-phon etc. Que provoquen en els usuaris addictes, una inhibició total entre les relacions humanes. Allò que aporta, en una primera visió, tantes avantatges, com són la comunicació instantània, un servei innegable en casos d’accidents o d’urgències, transaccions comercials amb document, arxius i imatges incloses, en l’altra cara de la moneda ofereixen un perill que encara no hem assumit del tot les seves conseqüències. No es gens rar, veure famílies reunides en una taula on gran part dels seus membres estan abduïts per la pantalleta. També en cercles d’amistats, en qualsevol reunió o acte social el mòbil no es desenganxa en cap moment de la mà..
Ja es parla de tractaments psiquiàtrics als “ mobiladictes”.
Quina utilitat i quines avantatges en treuen aquests usuaris quasi psicòtics? En un 99 % el simple entreteniment. No sabem ni ens atrevim encara a a dir que aquesta “pandèmia” pot ser molt perniciosa però que fa perdre tota mena de relació social, és ben cert
Una paradoxa més
“La incomunicació de l’hipercomunicació”
És el naixement d’una societat de comunicació centrípeta, una societat autista. Perquè aquest sistema és un cercle tancat és l’hipercomunicació que topa amb ella mateixa.

És com hem dit un fenomen molt jove, manquen estudis i diagnòstics encara per a deduir on poden arribar a parar els efectes d’aquest nou panorama. De moment ens hem de limitar a exposar-ne les causes.
Una altra conflicte que s’ha declarat a rel d’aquestes noves tecnologies és el model educatiu, l’ensenyament a distància. Els seus mètodes han estat molt discutits. Partint del dilema distància -  proximitat o del mètode de qualificació  , avaluació i exàmens etc.

Si parlem de la societat de la ignorància com a un col·lectiu nascut de l’era de la informàtica, no ho farem amb l’ànim de donar el valor literal clàssic del sintagma. Parlem d’ignorància a la tendència que hem adquirit en entrar al món digital amb la confiança de que els ordinadors ens ho han de solucionar tot. Donant per fet que la sapiència està en la xarxa.  I així hem anat desempallegant la Ignorància de les seves connotacions despectives i assumint-la com a quelcom normal. Ser “ignorant” no és pecat perquè sé la forma de deixar de ser-ho, al menys, momentàniament.

Ens hem passat, com diu Giovanni Sartori de
“ l’Homo Sàpiens caracterizado por la reflexión, por su capacidad  para generar abstracciones  al Homo Videns una criatura que mira pero que no piensa”

Això comporta diversos riscos

En el camp social. El que en un primer temps podia suposar una igualtat social ha esdevingut ben dubtable, especialment pel què fa a la igualtat d’oportunitat que segueix sent deficient per als més desvalguts que no han pogut assolir aquests coneixements tecnològics. La lluita de classe no desapareix del tot.
Un altre perill el trobem en que la societat de la ignorància és incapaç de nodrir en part la societat d’individus preparats per el què hem dit abans. D’una preparació adequada amb gent amb manca de criteri i poca riquesa subjectiva a l’hora de crear.

Un altre perill d’aquesta societat de la Ignorància és la posició de l’individuo dintre del col·lectiu. Malgrat la globalització, a l’occident encara no hi ha una cultura de col·lectivisme. I molt poca experiència en aquest camp.
I una última reflexió per acabar d’arrodonir aquest treball
No es tracta de cercar una paradoxa general en la societat del coneixement, i si hi és, és fruit d’un bon planter de petites paradoxes que anem trobant en esbrinar totes les variants una per una: La cultural, la tecnològica , la social, etc...

Penso que la millor cloenda d’aquest treball és la que ens descriu Manel Castells en el seu magnífic catàleg sobre l’era de la Informació:

“Tanmateix, potser en veure’ns en el mirall de la realitat històrica no ens
agradi el que s’hi reflecteixi.
De fet, la història tot just acaba de començar...”


Josep Mèlich març,2013