En defensa pròpia

Apunts per al comiat

                                        Obra de tal manera que tractis als  demés como un fi i no com un     

                                        mitjà per assolir els teus objectius. (Immanuel Kant)

M’he jubilat i ho porto bé, de moment. Alliberat del pedral del treball dur, del llast del políticament correcte, del què diran, de les represàlies, encara que d’això sempre se n’està en perill, de les hipocresies i les falses modèsties, encara puc ser més clar, si cap, en les meves opinions i les meves crítiques.

Ara, puc dir que ja  he de foragitar les rates de l’obrador de casa, perquè les rates campen pels carrers de la platja, potser al darrera del regidor flautista.

Ara, que m’he alliberat de polítics saltimbanquis que m’han insultat públicament, m’han menyspreat i girat la cara.

Ara, que sí que estic realment pel damunt del bé i del mal, com em va dir un polític etern de Calafell.

Només em resta que el bé i el mal facin de mi allò que els plagui, però que sigui lleu.

Des que vaig plantar cabanya a Calafell, m’he interessat pel poble i també per la comarca, en tots els sentits. No només fundant associacions o participant en accions lúdiques i culturals sinó també fent crítica, dura, moltes vegades, però sempre constructiva i respectuosa amb les persones. Perquè he intentat seguir el consell de Kant que heu llegit més amunt.

L'Hora dels grills a Calafell ràdio

¿Cal que us recordi aquell programa de ràdio “L’Hora dels grills” que vaig compartir amb l’Amadeu Colet q.e.p.r. i que va portar Calafell ràdio a índexs d’audiència insospitats?

¿Cal que faci esment a les seccions de crítica del Retruc en “el racó del sabut” compartit amb d’altres companys? Cal un entranyable record per  al “Piu i el Pau”? ¿Cal fer memòria i en un acte de pedanteria, esmentar les meves obres de teatre, especialment la darrera, de crítica social? I, finalment, cal reciclar alguns dels meus articles de premsa, en aquest mateix Diari o en altres de la comarca?

Allí, si tinguéssiu la sort de recordar o de rellegir, veuríeu que si he estat dur, ho he fet amb tots els qui m’han semblat nocius per a la vida del poble. I aquí he de fer un parèntesi per a estirar les orelles al meu entranyable Tothosap: No tan sols he carregat contra el Jordi Sánchez. Pel meu sedàs hi han passat tots els alcaldes de la Democràcia, des del Sr. Ortoll (en èpoques perilloses), fins a  l’actual Sr. Olivella. I no tan sols els alcaldes, he estat crític amb regidors, càrrecs de “confiança”, ciutadans sense càrrec, capellans, policia i tota la processó de feram que “pastura” pel nostre prat; quan ha calgut i quan m’ha semblat que era adient.  

El què ha passat amb mi no és nou. L’ésser humà no sap engolir les crítiques. Com diuen els joves d’avui “es rebota” contra tot allò que no siguin adulacions. Per tots aquests fets que menciono, se m’ha penjat la llufa d’insolent, provocador, ofensiu i totes les desqualificacions que vulgueu. Però s’han donat fenòmens curiosos: Quan he carregat cap a l’ou dret, els d’esquerres han fet saliveres; quan la víctima ha estat l’ou esquerre...ja podeu imaginar l’orgasme de la parròquia dretana.

Als qui no professem l’art de llepar culs ni del raspall i que intentem ser neutrals, se’ns diu groguets, manipuladors i d’altres eufemismes “xiripitiflàutics” i rebem hòsties a cada  cantonada. Clar que aquest és el tribut dels llenguallargs.

Us contaré una anècdota. És referent a la disbauxa política que hem patit els darrers anys (molts per desgràcia). A rel d’un article que parlava de la “vergonya” que em feia una gestió nefasta d’una moció de censura, la víctima d’aquella maniobra em va trucar per a donar-me les gràcies. “Gràcies de què?” vaig fer jo, parant-li el peus, dient-li que si hagués estat ell l’autor del fet, també l’hauria criticat...Pausa i va penjar.

A aquest mateix senyor i al seu equip, anys després li vaig dedicar un dels meus poemes en prosa “De la vergonya al fàstic”. Va estar temps sense saludar-me.

Us dono la meva paraula que en cap dels dos escrits esmentats, hi ha un sol insult personal ni cap intent d’ofensa. Simplement l’exposició de la meva raó, la meva veritat que mai he pretès, per impossible, que sigui l’absoluta, malgrat els mals de cap del gran Immanuel.

Sé que molts pensareu que això és un jacuzzi d’egolatria. Com deia el meu tant plorat amic Albert Compte, un dels referents de les meves frustracions: “Això me la repampimfla”.  Però crec que ho havia d’escriure  perquè és quelcom que fa referència a la meva relació amb Calafell i la comarca, i ho faig eludint el panegíric de la  meva vida privada. Només volia, a tall de testament, deixar unes quantes coses clares, perquè aquesta etiqueta que m’ha posat molta gent, és falsa o al menys, injusta perquè no diu tota la veritat:  Podeu pensar que sóc de l’equip de l’Olivella , amb qui, per cert, tinc un bona relació personal, però us equivoqueu tant com pensar que m’emociono amb l’Himne d”Espanya”, que sóc del reial Madrid i vull la pilota d’or pel Ronaldo.

 Sóc un apàtrida polític, això sí, em bateguen idealismes com a tot fill de pagesa. Una cosa no treu l’altra. Penso que tots els partits polítics, com totes les religions tenen els seus pecats i les seves virtuts. Només cal ser imparcial i explicar el què cal en cada moment, encara que t’hi juguis la glòria de ta mare.

N’he errat moltes, però és que n’he fet moltes. La meva padrina ja ho deia “qui més en fa més n’erra” i ho lligava amb aquella dita tant pagesa: “Qui no vulgui pols...”.

He tingut un somni: sense ser un heroi com Luter King: crec que reposaré en pau.

Josep Mèlich, Juny del 2012

Publicat al Diari Baix Penedes. Divendres 22 de juny 012