És difícil, avui, escriure un article d’opinió
en qualsevol mitjà, sense haver-te d’esquitxar amb la CRISI. Ara ho
intentaré. El meu estatus de jubilat hem permet contemplar el món tot passejant.
Em resta poc futur i vull gaudir els petits detalls. Aquests dies vaig passejar
amb el meu net per un parc de Barcelona i l’aldarull de les cotorres verdes de
pit gris, ens va sorprendre. El seu soroll atabalador és allò més allunyat de
la música del rossinyol o del canari. Són animals d’importació, com tantes
d’altes espècies biològiques. Les cotorres també les tenim a prop a casa nostra,
a Calafell i al terme del Vendrell. N’hi ha una colònia que es concentra
puntualment en les palmeres del passeig de Sant Salvador, molt a la vora del Sanatori (per a nosaltres sempre serà el Sanatori) de
sant Joan de Déu. Aquestes cotorres, originals de les zones equatorials i
sud-americanes, a més del xivarri que fan contínuament, deixen el passeig ple
de pellofes de dàtil que empastifen i taquen de greix tot el terra. No seré jo
qui prediqui cap mena d’extinció. El que sí m’ha dut a reflexió, quan he
escoltat les cotorres és que, mentre que
hi ha espècies autòctones que són en
perill d’extinció, com el boix grèvol, l’àliga, la sargantana aranesa o el
tritó del Montseny, en canvi, rebem invasions com la de l’eucaliptus,
l’escarabat de la patata, les tortugues de Florida o el cargol poma que cada
vegada són més nombroses en el nostre hàbitat. Sembla que allò que ens ve de
fora, arrela amb més força entre nosaltres. Hi ha espècies benignes i n’hi ha
d’egressives. Tothom té dret a viure, sí però també el deure de deixar viure. A
Austràlia d’on ens ha arribat l’eucaliptus, passen autèntics calvaris amb la
plaga de conills. Han sortit perdent en els canvis. És el perill que tenen
alguns fenòmens immigratoris. La patata potser ha estat la millor invasió que
hem patit.
Article al Pilar del 3de vuit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada