Facebook, el nou paradís.

A rel de l'aparició del paradigma Facebook he arribat a conclusions que m'hai m'avia plantejat.

En diuen xarxa social, potser perquè hi entren multitud de gent en una mesura impensada, fins i tot per aquells que el van fundar. És un fenomen que encara no és conegut ni estudiat del tot. Els sociòlegs i psicòlegs hi estan treballant i no trigarem gaire en veure les llibreries plenes d'assajos epistemològics d'aquest nou "big band".

Jo entro cada dia al Faceebok, no tinc perquè amagar-me'n. És un entreteniment molt enriquidor per a mi. Com tot allò que ha nascut dins  la galaxia d'Internet. Cadascú ho manega com li plau i jo no en sóc pas una excepció. Intento, això sí, utilitzar el progrés, evitant que m'utilitzi ell a mi, encara que és una tasca difícil d'assolir del tot.

Tampoc vull, ara i aquí, entrar en anàlisis empírics ni estadístics sobre el nou fenómen que s'ha apoderat del món de la comunicació. 

Dit això, només vull tocar un matisos interessanst pel què fa al Facebook. Diuen que és l'apartat de les amistats; jo no ho crec. Més aviat diria que és un lloc per a les coneixences i per les xafarderies més insípides. Hi ha una forma molt ambigua d'entrar en contacte amb el que se'n diuen "amistats". Encara no acabo d'entendre gairebé com funciona. Per una part tenim aquella frase que apareix a la teva pàgina "Fulaneta o fulanet , sol·licita la teva amistat", per altre banda ens apareix aquesta altra "podria ser que t'interessés l'amitat de..." I com que no atens a tothom, tens una llista d'espera de gent qua vol ser amiga teva, més llarga que la de la S.S.

Un cop ets amic d'algú que has acceptat o t'ha acceptat,  la majoria resten amagats per sempre i no saps mai res d'ells. Osigui, que les acceptacions són de compliment.  

Les entrades al teu "mur" solen ser quasi sempre de la mateixa gent; en el meu cas, un nombre molt limitat de persones.

Fa poc que em van dir que fent clic a "inici", em podia assabentar de l'activitat d' "amics" de la meva llista. Ah cony! ja deia jo: "on son tota aquesta patuleia"? Després d'aquest descobriment he constatat que molta gent entra al Facebook per fer el sabut. Crec que la majoria i  ara encara més, amb l'Iphone o l'Adroide o com es digui aquella pastilla que il·lumina els rostres de la gent com si fossin cuques de llum, només fan el xafarder . Estàs en una reunió i ja veus que un bon nombre dels concurrents desembeina l'aparell, es torna blavós de cara i dona un tomb pel veïnnat: "A veure com està el pati"?

Parlar del Facebook dona per a molt. Deixarem a part totes aquelles bajanades prefabricades per la pròpia xarxa, amb mascotes i jocs  o el temes de publicitat, política o comercial. seria massa llarg el tema. 

Oi que no?

Per acabar, només un comentari molt subjectiu que no sé si compartireu. Hi ha gent que no acceptaré mai com amiga al facebook i també n'hi ha molta que no m'ho demanarà. És el ball dels orgulls, la fira de les vanitats. "No em rebaixaré a demanar-li que m'accepti". Aquest és el pensament del prepotent, de l'elitista, del beneit que es pensa que no es morirà mai i que perdona la vida a  tort i a dret.  És precisament per això que hi ha gent que no em cau bé, són aquesta fauna d'estúpids, què hi voleu fer?. Sí, sí, ara ho escric, ja sé que t'ha vingut com un llampec aquesta rèplica: "Tu tampoc caus bé a tothom" Només em faltaria això, que caigués bé a tot déu. Però et diré que voldria que fossin encara més els qui em tinguessin tírria; m'estalviaria moltes encaixades i petons que, per allò del compliment, he de prodigar.

Una altra qüestió que resta desconeguda per a mi, es capir quins paràmetres del meu cervell trien qui m'agrada o qui no m'agrada. Els psicòlegs encara no s'han posat d'acord. Però això és un tema per a una altra ocasió.

Oi que tampoc?