Cronopis populars

Patufet de Llefalac.0

V et aquí que una vegada, en un poble evolucionat del Baix Penedès, de nom Llefalac, hi vivia una família molt humil. De renom els deien “Cals Pobrissons”.Eren un matrimoni amb un fill. L’home treballava a la brigada municipal amb un sou de crisi, la dona estava esgotant l’atur i es dedicava a fer feines d’estranquis a casa d’algun regidor que s’ho podia pagar.

Aquest matrimoni tenia un fill que els havia nascut amb una deficiència física molt notable: la seva estatura. Fixeu-vos si era petit que una moneda d’un Euro li servia de paraigües. Per a contrarestar  aquest handicap, la mare Naturalesa va dotar a la criatura d’una ··intel·ligència de superdotat. El Patufet, que és com es deia l’hereu de “cal Pobrissó”, sorprenia cada dia al veïnat amb una nova demostració de les seves capacitats intel·lectuals.

Per posar un exemple, el nostre petit heroi, que assistia a tots els plens municipals, a l’hora dels precs i preguntes deixava estorats als concurrents amb les seves intervencions. Un dia va encendre el foc amb aquesta qüestió: “Com és que el meu pare no em pot comprar uns pantalons i tots vostès cobren uns sous milionaris? “ Va arrancar un “oh!” de la sala. Del damunt d’una cadira que semblava buida, sortia aquesta reflexió infantil tant simple però tant directe. El Patufet s’havia dissenyat un petit megàfon amb les peces velles d’un radiocasset i es servia d’aquell minúscul aparell per fer-se sentir.

Va repetir la pregunta, alguns assistents  van aplaudir. A la mesa del ple hi va haver enrenou general. El Parera va sofrir una mena de cobriment (L’home ja té una edat).  El Sànchez, l’alcalde, es va posar roig, vermell, granat, com els pantalons que du habitualment, La Jose Sans Olmedo va fer un ai!! com mai l’havia deixat anar. A la Cumplido, que havia engolit saliva a doll, se li van enfosquir les ulleres (no les de vidre) i se li va engroguir l’esguard...Al Rion en un cop de nervi una mica més i s’estrangula amb la bufandeta. Els de l’oposició van deixar anar un he,he, avergonyit però sarcàstic. El Romero, que era entre el públic va arrufar el nas i va pensar (nas endins) “ Aquest vailet pot ser un bon reclam per a la meva campanya. Li hauré de fer un toc”.

-Patufet!!-Va saltar el Ramón (Perico de los “palotes”).

-Ja estem farts de les teves bretolades. La pregunta és improcedent...

I així v acabar la cosa..però els comentaris van transcendir i el poble va fer córrer el rumor ...El Patufet va rebre uns pantalonets d’una tenda de joguines, de part del departament de Benestar Social.

Bé no ens desviem. Un cop presentada la personalitat del nostre Patufet encetarem la crònica d’allò que ens ha dut fins aquí: La història que va protagonitzar aquest menut de Llefalac.

Un dia de bon matí, la mare del Patufet el va enviar a comprar un llonguet de pa al forn de cal Bolet per a preparar l’esmorzar del seu pare. Li va dir que no s’entretingués que era tard. El Patufet tenia el costum de contant els panots trencats dels  carrers del poble i normalment arribava tard... Però aquell dia va fer cas a la seva mare i per abreujar la feina va passar a comprar el pa per la gasolinera. Un pa que quan arribaria a la barrada del seu pare ja semblaria un xiclet, però com que era tard...Per un dia no passa res, va pensar.

Ja tenim al Patufet, content com sempre, fent rodar la moneda pel carrer com si fos un cèrcol i cantant aquella cançó que amb el temps havia fet tant popular i el nostre Patufet.0 l'havia versionat en Hip-Hop.

“Patim, patam, patum,

homes i dones del cap dret
patim , patam, patum,
Notrepitjeu el Patufet

(Continuarà aviat)