dilluns, de març 08, 2010

Rapsòdia en groc


Els grocs del groc.
El color preferit de Van Gogh . Aquí és on es va suïcidar.

L’ovella negra de l’espectre, color mortal, color maleït. Símbol de la mort. Simbol sense ànima. Or, estel, sol. GROC.
El primer cant de prima. Primavera.
Luteus, flaveus, croceus.
Convidat de bandera.
Avui hi ha un esclat de groc. Avui vull cantar al groc . No el de l’unça ni del lingot, No al que m’encega.
Al groc que em trobo pel carrer, al jardí o al mig del bosc. Al que em diu, a cau d’orella, que arriba el vint de març. Deixo que parlin les imatges





Quants grocs has vist avui?
Hi ha una llegenda urbana que diu que Molière, el gran dramaturg francès, va morir a l’escenari interpretant “El malalt imaginari” (1673) i anava vestit de groc. D’aquí la superstició entre els actors de no deixar incloure el groc als escenaris ni en els seus vestits. Segons els especialistes en història del teatre, això és falç. Però la superstició, ningú la pot vèncer.
Els cristians el rebutgen perquè el groc és el color del sofre, símbol de l’infern.
A l’edat mitjana els llocs empestats es senyalaven amb banderes grogues.
Per desprestigiar certa premsa, se l’anomena premsa groga.
Però hi ha cultures com la grega (El déu Zeus) o la xinesa que associen el groc amb el Sol o amb el poder del diner
I, finalment, els Beatles que van escollir el groc per al seu Submarí



2 comentaris:

Miquel Casellas ha dit...

avui el color és el blanc.

Bandini ha dit...

Ese amarillo a vómito en la puerta de un garaje,
ese amarillo en los ojos de quien no bebe los dos litros de agua recomendados,
ese amarillo reseco que mancha los bordes del Roca del baño,
ese amarillo en los dientes que besan un cuello de mujer de cuneta,
ese amarillo debajo de las uñas de un sábado que amanece a las doce,
ese amarillo en la piel de los dedos de un Marlboro,
ese amarillo en las canas que acusan la crisis,
ese amarillo que pende de un cable del techo sobre una cama de hotel 2 estrellas,
ese amarillo que empaña esa foto que casi no puedes mirar,
ese amarillo que agria la leche que cuaja al fondo de la nevera,
ese amarillo que preña de invierno estos días de marzo sin ganas.

Ese amarillo.