dilluns, d’agost 10, 2009

A tall de justificació



Estic endropit pel què fa a escriure. Deuen ser la calor que m'embotorna el cervell i, naturalment, la feina. Treballem a tope. La botiga nova de dalt al poble ha estat un èxit que ens ha superat, de moment.
Vosaltres també esteu endropits. No tinc gaires visites al bloc. L'estiu és el temps de la letàrgia.
Us vull recordar que si us interesseu pel llibre nou "Talió de fons", m'ho comuniqueu. Encara no ho he fet, potser avui, en portaré uns quants a la llibreria Papiol de la platja. També n'hi haurà a dalt del poble, a la llibreria de la plaça de Catalunya (Em sembla que es diu " Alaró")
Estic acabant un nou article de "tòpico-teràpia". És laboriós però aviat el penjaré. Espero que el doctor Bandini ens presenti un bon tractament. Ja veureu que és una malaltia tòpica molt important i molt comuna.
Dedico molt de temps a la lectura, aprofito les vacances de la Universitat i la fresqueta que m'ofereix el balcó. Tenia molts llibres a punt des de fa temps i ara intentaré posar-me una mica al dia.
Estic envoltat de les meves plantes a les quals també hi dedico moltes atencions. Els geranis d'enramar han tornat a florir i estan esponerosos, d'un vermell excitant.
I res més. Ha estat una crònica d'urgència.
Ah!, també veig que no teniu massa interés amb l'enquesta. Els pocs que heu opinat, més aviat rebutgeu el format i el contingut del meu bloc. Hauré de fer un pensament...
Ja veurem...
Que les xafogors d'agost us siguin suportables...Ja vindrà l'hivern...

Imatge: http://azulinca.blogspot.com

9 comentaris:

Mon ha dit...

gaudeix dels plaers de la lectura i d'altres que ens porta l'estiu
Salutacions

Trini González Francisco ha dit...

Com ho dius això de les votacions, ricura? :)
Descansa les estones que puguis i vulguis. Ves i vine i vine i ves, com fem els que volem i podem. Respira -ni que sigui la ferum de barreja de bronzejadors i salitre, o potser algun reflux del clavegueram, que, als pobles com ara els nostres, van més plens del que poden anar.
Ja arribaràn els freds, un dia o altre ;)

el Mèlich ha dit...

Hola mon:
En el meu llibre "l'Argentera...quan anàvem amb avarques", parlo de Mont-roig perquè hi vaig passar èpoques de la meva infantesa inoblidables.
Més tard, ara deu fe uns 6 anys, vaig impartir un curs de teatre al crup "Els xuts"...
Mont-roig és quelcom molt especial en la meva vida, és el poble de la meva família materna.
Moltes salutacions ben cordials als "xuts"
Salut!
J. Mèlich

el Mèlich ha dit...

Trini:
La paraula descansar, en la meva família sona molt, molt rovellada. Clar que se'n pot dir descans a moltes coses...
Ara, per exemple, estic descansant, encara que tinc els dits corrent per les llambordes del teclat.
De refluxos en tenim un bon sortit, però mira, una alfàbrega i una torreta de menta , de tant en tant, em retornen a l'horta de l'Argentera...
Un petó llarg de Calafell a La Cala.
Salut!
J. Mèlich

Montse ha dit...

Gaudeix de l'estiu. Sí que és cert que ens tornem una mica "mandrossos" amb la calor però la majoria del poble és quan més feina tenim. Jo també aprofito l'ombra del meu arbre per llegir tota la lectura que tenia parada...amb aquests calors és on millor em trobo!
Que vagi bé i per mi no canviis res del teu blog...és el teu blog!!

iklse ha dit...

M'agrada el nou color del blog, Melich!

Salutacions

Trini González Francisco ha dit...

Alçamanela! Me l'has posat rojo-pasión! M'encanta aquest color encarnat de carn :) jo també el vaig triar com a color de base del meu blog.
Xuli-xuli ;)

Aura ha dit...

Resulta que hoy me apetece ser mala, resulta que quiero contar algo susurrando entre teclas, resulta que no acierto. Me acurruco en mi balcón, con mis plantas, sin mesa y sin sillas de verano, sin jazmín en flor, con jazmín en rama, con olor a lavanda, con calor. Me despisto. Y mientras a este verano le sobran días, a mí se me acumulan la faena y las ideas, y el número de la tanda del supermercado todavía no ha cambiado, ojos en llamas que se rinden al gentío y vuelta a casa. De pronto, el gris se colorea, la oscuridad se ilumina y una ola me trae un mensaje sin botella, tesoro de un navegante incomprendido que surca el mar de baldosas que separa nuestras orillas. Y como no contestar es de mala educación, y como casi siempre tengo que tener la última palabra, y simplemente porque quiero, me da la gana y es un gustazo, mañana mismo compro una botellita para decirte el que. Gracias marinero.

Montse ha dit...

Sento dir-te que no m'agrada el color que has posat al teu blog, però el respecto perquè ÉS EL TEU BLOG!! aquest és el color corporativista d'una gran administració pública...però m'agrada més que el color corporativista del nostre Ajuntament!