dissabte, de juny 27, 2009

Michael Jackson... The End


La última gira

L'experiència ens diu que la mort prematura, fixa i engrandeix el mite.
Des de Jesucrist, mort, segons diuen, als 33 anys, fins el Michael Jackson, hi ha una munió de retrats penjats al olimp dels mites, per la seva mort sobtada o primerenca. Només si ens fixem en l’era contemporània ho podem constatar.
Carlos Gardel, Rodolfo Valentino, J. F. Kenedy, M. Luter King, El Che Guevara, Billie Holiday, Marylin Monroe, Puig Antich, Elvis Presley, Federico G. Lorca, James Dean, José Antonio P. De Rivera, Janis Joplin, Jim Morrison, John Lenon, Joaquim Blume, Ottis Reding, Jimy Hendrix, Lady Di, Nino Bravo, Rodriguez de La Fuente, Montserrat Roig, Ovidi Montllor, Terenci Moix, Carles Sabater, Bob Marley, Alberto Bolaño, Antonio Vega, Stieg Larson, Kurt Kobain, Fredy Mercuri, i un llarg etc.
Tots, en més o menys mesura, més o menys dimensió mediàtica, al morir joves, han quedat consagrats en la història dels mites.
Sembla, quan els recordes, que només podien morir així. Que no podien arribar a vells.

Ara, ha entrat en aquest temple, en Michael Jackson.
Aquest personatge genial que ha magnetitzat el jovent de tres generacions, des de la dècada dels 80 fins ara, ha deixat una petjada en el món de la música pop que mai s’oblidarà.
Les seves convulsions epilèptiques, filles del break dance, les seves coreografies electrificants, la seva veu penetrant, l’estètica del personatge, els video clips, són insuperables.
Ja s’ha dit tant d’aquest artista, controvertit, egòlatra, viciós i provocador que ja no hi puc afegir gaire més. La seva vida va ser un torrent desbocat a la recerca de la seva pròpia destrucció. Tota l’excel·lència del seu art va transcórrer per les antípodes de la seva vida personal. Això és l’elecció que tots fem a l’hora d’agafar el camí sense retorn...

La meva opinió personal, després de reflexionar sobre la vida d’aquest mite, és que Michael Jackson ha portat al límit el model de vida de la gran majoria del món occidental: El descontent de la pròpia imatge.
La joventut que no vol perdre el tren del temps, viu l’era de la imatge. L’individualisme, la manca de personalitat pròpia, cultivada, la superficialitat, la desmotivació personal, du el poble a jugar el rol d’ aparadors ambulants. Només es cuida l’aparença, l'estètica del cos, el què diran, del xassís, no del motor.
S’ha entrat en una bogeria sense fre vers la tortura voluntària de la cirurgia plàstica, els pits i llavis inflats de silicona, l'estirament inútil de la pell, els règims dietètics, els tatuatges, els pearcings, els ingerts, etc. Els anuncis televisius no paren de vendre pòcimes màgiques per "conservar" la joventut. A rel d'aquesta febra, s’han disparat malalties psicosomàtiques com l’anorèxia, la bulímia i les depressions.
El veïnat, una gran majoria, viu de cara al carrer. Obsessionats amb el “com em veuen”. Una persona només és vàlida si té un bon físic. L’esperit, la cultura, el comportament, no compten per a res.
Observo, com sempre des del balcó, aquestes noietes que passen pel carrer mirant-se en els miralls dels aparadors i arreglant-se la roba i el cos a cada metre.

El Michal Jackson, malgrat la seva fortuna, mai va estar satisfet del seu cos. I va lluitar per un impossible que, finalment, l’ha dut a la mort: Medicines per aclarir-se la pell, transfusions de sang, cirurgies estrafolàries, etc. Si contemplem una de les seves darreres imatges, ens trobem amb una andròmina patètica només comparable als personatges del seu “Trhiller” .
Cada època té el seus mites i hom s'hi emmiralla. En l’època del meu pare, abundaven els bigotets del Clark Gable i la forma de fumar del Humphrey Bogart. Per cert, tots dos morts en plena carrera. Més tard el tupè de l’Elvis i els llavis de la Marilyn...

Amb el Michael Jackson s’ha finit un altre cicle.

10 comentaris:

Trini González Francisco ha dit...

Nino, en Van Morrison encara no l'ha espitxat i ja està granadet, tot i que encara no té edat d'entregar els paquetets ;)
Per mi que t'has confós i has volgut dir Jim Morrison.

Passis un bon cap de setmana.

Trini González Francisco ha dit...

Psht! I Lady Di! ;)

Unknown ha dit...

Diuen que els diners no donen la felicitat, un exemple el tenim en Michael Jackson.

Una vida entregada als altres si que dona la felicitat, un exemple el tenim en Vicent Ferrer.

Qui sap, igual s'han trobat en el moment d'entrar al mes enlla, si es que hi ha un mes enlla.

Una abraçada Pep

el Mèlich ha dit...

Hola germans de l'Ebre.
trini merci per l'aclariment ja ho he esmenat i hi he incorporat la lady.
Petons
Mèlichs

Mariano José (de Larra, por supuesto) ha dit...

Señor Mèlich, ¿me permite sugerir un tema de debate?

En el último Espígol aparece una publicidad de un establecimiento situado en el Pueblo, con una foto del Bot Salvavidas y la cara de una persona y un texto que dice que allí desayuna uno del Bot.

Al parecer, el de la foto, tripulante del Bot Salvavidas, ha comprado ese negocio y ha usado el Bot como reclamo publicitario.

Y aquí la duda: ¿es legítimo utilizar un símbolo de Calafell para promocionar un negocio privado? ¿No es el Bot de todos, en cierta forma? ¿No lo pagamos, en todo caso, entre todos, ya que se trata de la entidad más subvencionada de Calafell, con diferencia?

Claro que hay otros negocios que llevan o han llevado el nombre del Castell o del Vilarenc. La Cooperativa, por ejemplo, embotella vinos y cavas con el nombre del Castell. Pero que el mal esté extendido no es consuelo.

No sé, ¿qué les parece a los lectores de este bloc? ¿Hay algún elemento a favor?

Judit ha dit...

Sempre fa pena veure qualsevol persona, famosa o no, que no acaba de trobar el seu lloc ni el seu camí, no creus? És fàcil ser crític amb els altres...
Per cert, fas de jutge ara? :P
Petonets mont-rogencs!!!

Trini González Francisco ha dit...

Saps si aquesta persona té el permís per haver-ho fet, Mariano? (pagant o no)

Judit? Ara potser fico la pota, però tu no et vas donar d'alta fa mooooolt temps en el fòrum del Somriure?


Mèlich, em sembla que per allà mateix algú et reclama. O sigui que, quan puguis..., tu mateix ;)

Mariano José (de Larra, por supuesto) ha dit...

Señora Trini,

eso del permiso es uno de los elementos que cabe considerar en este debate. Ignoro si el interesado lo tiene, pero la auténtica pregunta es quien lo otorga. Se trata de un símbolo local. ¿De quién son los símbolos? ¿O quien habla en su nombre?

Trini González Francisco ha dit...

Home..., Mariano..., jo diria que és imprescindible considerar-ho, sinó no hi cabria el debat.
Quant a qui té la potestat per a atorgar aquest permisos, doncs la resposta és o hauria de ser senzilla, no? Els representants escollits pels propietaris del objecte en qüestió.
Dics jo, eh? Que no en sóc cap entesa, però per alguna cosa hi han comicis populars que atorguen aquesta mena de llicències, ens agradi després, o no.

kalimera ha dit...

Michael tenia vitiligo...lo dijo hasta la saciedad!!! ¿porke lo entrevistaban si despues nadie creia lo que decia???? Michael nunca mintio!!! ni nunca nego que se habia hecho cirugias...jamas renego de ser negro!! y me entristece muchisimo que despues de muerto se siga con la misma cantinela,es horroroso lo que se hizo con este angel,horroroso!!!calumnias a nivel mundial,horroroso!! no quiero ni pensar el calvario que debio pasar el y su familia....