diumenge, d’abril 12, 2009

Cròniques d'anar per casa

La Maria del Pelegrí.

Era menuda i nerviosa. Simpàtica, oberta, que tenia un somriure i la paraula presta per a tothom. Quan la trobaves pel carrer, et preguntava per la família i acabava explicant-te de la seva i de les seves malalties: que les cames la portaven pel camí de l’amargura, que les taques de la pell, que l'artrosi... Sempre va ser una dona gran perquè tenia el tall clàssic de les dones antigues. Les que es planten en una edat que no avança. Al cap de cinc minuts d’haver-la conegut semblava que hi havies compartit la vida.
Feia saber a la gent, amb orgull, que era soltera i verge.
“Vols dir, Maria que amb aquell amor de joventut , res de res”?...”Ai, fill meu, si en aquell temps no es feien aquestes coses, no passàvem de les manetes...Sempre anàvem vigilades”.
La Maria del Pelegrí, durant uns anys, va ser també la Maria del Bara – bara, un dels primers bars nascuts a rel del boom turístic dels 60. Jo la vaig conèixer allí.
El Bara-bara tenia l'encat de ser tota una família, propietaris i clients, del país i extrangers tothom s'hi sentia bé. El matrimoni Sans - Solé (el Rafel i la Roseta) amb els seus fills, el Josep, l’Antònia i la presència permanent de la Maria, van forjar un caliu i un ambient irrepetibles. A l’hivern, el jovent hi anava a l’hora del vermut i al vespre, era el lloc dels festejos. Jo vaig arribar de Vilanova i allí m’hi trobava amb la que avui és la meva esposa. Des del primer dia, em van tractar com de casa. Encara no havien nascut els pubs musicals ni les discoteques.


La Maria i l'Antonia en plena activitat del Bara-bara dels anys 60, al fons un desconegut Pep Sans



La Maria del Pelegrí fa uns quants dies que ens ha deixat. La Platja pescadora perd un gra de sorra més. En els darrers anys de la seva vida sovintejava pel bar El Bot. Allí hi tenia la seva estimada i plorada Cristineta , la seva neboda que, malauradament, li va passar al davant. Era la tieta, l’eterna tieta. Quanta gent la podrà recordar veient la seva imatge popular de “remendadora”, que s’exposa en la paret del bar.



La Maria, quan el Bara-bara va esdevenir Bora-bora, a finals dels anys 80.

Una pàgina més de la meva col·lecció d’éssers humans que m’he creuat pel camí i que des del fons de la seva humilitat, de la seva entranyable senzillesa, han deixat en mi una petjada que no se’n durà el vent del temps.
Descansi en pau la Maria, no la oblidaré. Aquí en teniu el meu testimoni.

3 comentaris:

Sergi Verge - "Diario de un inmobiliario" ha dit...

De nou una "Crònica d'anar per casa" excel.lent. La entranyable Maria quedarà a la meva memòria igual que ho faran les teves memorables cròniques.
Enhorabona.

Miquel Casellas ha dit...

Molt entranyable. Ets un artista.

el Mèlich ha dit...

Cada com m'interessen menys "les transcendències".

Sense gent com aquesta, em sembla que, a mi, em mancaria quelcom de la meva personalitat.
No ens fem sols, hi ha qui ens ajuda ...
Gràcies per les vostres paraules.
El Mèlich