Cròniques d'anar per casa

El Vicente

Amb l’escombra de bruc, el carretó i la senalla.
Quaranta anys rentant la cara als carrers de Calafell. Sempre amb el somriure als llavis i la salutació espontània a tothom qui passava. Molts de vosaltres no haureu oblidat, encara, la figura del Vicente.
Encara avui me’l trobo sovint, amb el seu caminar nerviós de passets curts. Sempre polit, somrient, sota l’eterna gorra. També el podeu trobar dinant a Can Pilis. Un menú frugal, senzill. Després se’n va a fer el dominó o la Botifarra al pòsit (El pes), perquè ja no hi ha Cal Sereno, al menys per a la gent gran.
Tothom li té un tracte amable al que ell sempre correspon. No parla si no li ho demanes, no es fica en res, no molesta a ningú. Viu modestament prop del Pàrquing del Mercat, en un llogaret humil que l’ajuntament li ha cedit.
Vicente Rodríguez, natural de Campo de Criptana, (Ciudad Real) , terra del Quixot. Però em diu que quan era molt petit, va passar amb la seva família a viure a Consuegra (Toledo).
Més endavant, va venir a Barcelona a casa d’un oncle seu i va treballar a la construcció. Després de la Guerra es va apuntar a la Legión. Al menys, en aquells temps de misèria el Millan Astray li assegurava menjar i dormir. Hi va ser tres anys, al regiment de Villasanjurjo de Marruecos Protectorado. Em diu que va viure tot el conflicte d’Ifni, on hi van perdre la vida alguns companys seus.
A finals dels anys 40 va arribar a Calafell. Després d’uns anys a la construcció (amb l’Andresito),el Crespo, un municipal molt popular en aquell temps, el va proposar a l’ajuntament com escombriaire. Aquí es va plantar i va treballar en aquest ofici fins que es va jubilar, l’any 1985. Eren aquells anys que hem anat oblidant, quan el carter, el de la brossa o l’escombriaire, per Nadal, passaven aquelles postaletes amb un vers, a canvi de l’”aguinaldo”.
El Vicente és solter i no té amics amb forta relació perquè és amic de tothom. Mai s‘ha manifestat políticament. No ha perdut el temps en creences religioses. És un home feliç al menys aparentment. Quan li ho pregunto em diu que “vamos tirando”. La seva figura mínima i bellugadissa, no expressa de cap manera la seva edat( a punt de complir els 90). Diu que ha de vigilar la pressió i els aliments, perquè, últimament es nota els braços una mica encarcarats.
M’agrada molt parlar amb el Vicente i ell no em nega mai la conversa. Fins i tot em sembla que li agrada xerrar amb mi.
No fuma ni beu alcohol...i què més us puc dir?

Un home sense problemes transcendentals, conformat amb el seu destí.
El Vicente és modèlic. Però un model que ningú imita...Tant fàcil que seria.
Un cas excepcional perquè és un home feliç i “porta camisa”.