dimecres, de gener 21, 2009

Cròniques d'anar per casa

El Vicente



Amb l’escombra de bruc, el carretó i la senalla.
Quaranta anys rentant la cara als carrers de Calafell. Sempre amb el somriure als llavis i la salutació espontània a tothom qui passava. Molts de vosaltres no haureu oblidat, encara, la figura del Vicente.
Encara avui me’l trobo sovint, amb el seu caminar nerviós de passets curts. Sempre polit, somrient, sota l’eterna gorra. També el podeu trobar dinant a Can Pilis. Un menú frugal, senzill. Després se’n va a fer el dominó o la Botifarra al pòsit (El pes), perquè ja no hi ha Cal Sereno, al menys per a la gent gran.
Tothom li té un tracte amable al que ell sempre correspon. No parla si no li ho demanes, no es fica en res, no molesta a ningú. Viu modestament prop del Pàrquing del Mercat, en un llogaret humil que l’ajuntament li ha cedit.
Vicente Rodríguez, natural de Campo de Criptana, (Ciudad Real) , terra del Quixot. Però em diu que quan era molt petit, va passar amb la seva família a viure a Consuegra (Toledo).
Més endavant, va venir a Barcelona a casa d’un oncle seu i va treballar a la construcció. Després de la Guerra es va apuntar a la Legión. Al menys, en aquells temps de misèria el Millan Astray li assegurava menjar i dormir. Hi va ser tres anys, al regiment de Villasanjurjo de Marruecos Protectorado. Em diu que va viure tot el conflicte d’Ifni, on hi van perdre la vida alguns companys seus.
A finals dels anys 40 va arribar a Calafell. Després d’uns anys a la construcció (amb l’Andresito),el Crespo, un municipal molt popular en aquell temps, el va proposar a l’ajuntament com escombriaire. Aquí es va plantar i va treballar en aquest ofici fins que es va jubilar, l’any 1985. Eren aquells anys que hem anat oblidant, quan el carter, el de la brossa o l’escombriaire, per Nadal, passaven aquelles postaletes amb un vers, a canvi de l’”aguinaldo”.
El Vicente és solter i no té amics amb forta relació perquè és amic de tothom. Mai s‘ha manifestat políticament. No ha perdut el temps en creences religioses. És un home feliç al menys aparentment. Quan li ho pregunto em diu que “vamos tirando”. La seva figura mínima i bellugadissa, no expressa de cap manera la seva edat( a punt de complir els 90). Diu que ha de vigilar la pressió i els aliments, perquè, últimament es nota els braços una mica encarcarats.
M’agrada molt parlar amb el Vicente i ell no em nega mai la conversa. Fins i tot em sembla que li agrada xerrar amb mi.
No fuma ni beu alcohol...i què més us puc dir?


Un home sense problemes transcendentals, conformat amb el seu destí.
El Vicente és modèlic. Però un model que ningú imita...Tant fàcil que seria.
Un cas excepcional perquè és un home feliç i “porta camisa”.

5 comentaris:

Sergi Verge - "Diario de un inmobiliario" ha dit...

Et felicito, acabes d'escriure un retrat genial, tan modèlic com el propi Senyor Vicente que és, crec que ho va dir Machado, "bueno en el buen sentido de la palabra".

El Vicente em sembla un home exemplar que passeja una dignitat insobornable.

Enhorabona a tots dos.

Albert ha dit...

M'ha encantat aquest retrat, moltes felicitats!

el Mèlich ha dit...

Hola amics,
Pot ser que tanta parafernalia ianqui amb l'Obama (fins a la sopa)em va fiblar el subconscient i vaix escriure aquesta crònica humil que és a l'altre extrem de l'excès americà.
Gràcies per la vostra generosa atenció.
Salut!
Mèlich

Maria Verge ha dit...

Ostres, per un moment he tornat a la meva infantessa, quan anava a jugar a la plaça alcalde Romeu, encara recordo com el Vicente netejava les paelles amb un grapat de sorra i fregant amb un troç d éspar i una mica d áigua i i quedavan més brillans que les meves.Era i es un home molt entranyable tan pels grans que per els infants. Feliçitats i gracies Melich per recordam dels vells temps.

Anònim ha dit...

Plenament d´acord amb tú...El Vicente es un grand home sencill i sempre amable i somrient...sempre, desde fà molts anys, hi hà tingut un molt bon feling ....es un home d´una sola cara, sempre es ell mateix, com si anés disfressat de Vicente.. Una persona encantadora, si senyor !
Felicitats Mélic !
Antoni