Mirar, veure i...

Comentari a un article publicat en http://cursdecinemaneworleans.blogspot.com/

Hola Albert Pijoan:

Acabo de llegir el teu article "Sobre el "mirar" i voldria, si se’m permet, apuntar la meva opinió. Ho faig des de la més sincera crítica constructiva. Dic això perquè, d’un temps cap aquí, alguns joves de la teva generació m’han retret els meus comentaris a alguns dels seus escrits, fins arribar a l’insult. La raó dels ignorants no és altra que l’insult. Sé que no serà pas el teu -vostre- cas, evidentment.

En el teu article, com tu mateix reconeixes en les frases finals, has anat relliscant cap al tema televisiu, molt ben desenvolupat, per cert, deixant al marge el primer intent que era la "mirada cinematogràfica".
Volia dir, primer de tot, que l’asseveració del Sr. Codesal “el que importa en el cinema és veure, és mirar”, no la vaig trobar gaire encertada des del moment en que la vaig llegir. Penso que en el cinema hi ha coses que importen quelcom més que el “veure i mirar”. És evident que mirar i veure són els vehicles de connexió entre l’espectador i allò que es projecta en la pantalla. El sentit de la vista és un acte essencial, sí, però només com a vehiculador. És una evidència biològica com l’oïda per a la música.
Ara bé, un cop “mires i veus”, alguna cosa més ha de penetrar en l’espectador, al menys una reflexió, sinó malament. Si només miréssim i veiéssim, seriem com els nins que encara no tenen us de raó i només els interessen les imatges. Si només fos "mirar", pel què fa al cinema, no hi hauria films sinó només reportatges per entretenir però buits de contingut. Un film, penso que és quelcom més.

Jo, com que pertanyo al món del teatre, t’he d’apuntar un fenomen immediat després de la “visió” de les imatges, és el que els grecs van anomenar catarsi . Hi ha un sisè sentit, desconegut, abstracte però sempre present, que fa que una història contada per Renoir ens captivi i la mateixa història contada per un director mediocre ens avorreixi.
Aquest sisè sentit, va ple de ressorts i missatges, de vegades subliminals, que ens delecten o ens deixen indiferents. Són una munió de signes (semiòtica) que mouen els “links” del nostre intel·lecte, de la nostra sensibilitat en vers l’obra que “mirem”. Imatges que fan fàstic, que fan riure o plorar o que ens aterroritzen...

Tot perquè el realitzador, al davant de tot un equip, ha sabut situar (muntar) adequadament les escenes, plans i seqüències per a fer accionar i reaccionar els nostres sentiments.

Pel que fa al teu discurs sobre la mirada televisiva estic d’acord amb tu, en la majoria d’opinions. Hem de pensar, no obstant , que la televisió també projecta cinema. Altra cosa és la televisió informativa, de reality schow, de sèries, de tertúlies o divulgativa. Aleshores, naturalment, és un altre món, com també ho és el teatre.
Seria com si comparéssim la pintura amb la fotografia. Tot són arts, amb parentela però distants entre ells.
Perdona’m la meva cagarrina mental.
Una salutació cordial per a tot l’equip del New Orleans.

Gaudiu d'aquesta película excepcional "El hombre tranquilo" (The quiet man)